Literatura de Grub Street

Al barri de Moorfields, a Londres, hi vivien, al XVIII, els autors menors, incapaços d’una obra mestra

'The Distrest Poet', del pintor William Hogarth, una sàtira de les condicions de vida dels escriptors de Grub Street.
'The Distrest Poet', del pintor William Hogarth, una sàtira de les condicions de vida dels escriptors de Grub Street.

A mesura que es va desenvolupar la societat industrial i capitalista, en especial al llarg del segle XIX, els novel·listes van començar a parlar de diners a les seves obres, amb èmfasi. Les novel·les de Balzac i de Dickens van plenes de personatges i comentaris sobre el paper predominant de la moneda, i, com elles, una llarga sèrie d’obres. Els poetes no en parlen mai, sempre idealistes per definició.

Dins el panorama d’aquesta moda, George Gissing (1857-1903) ocupa un lloc diguem-ne honorífic, sobretot per la seva novel·la New Grub Street (en castellà a Alba Editorial, Barcelona, 2007). No és que Gissing sigui un autor comparable als grans valors de la novel·la anglesa del XIX, però va reflectir més bé que ningú els avatars d’una mena de creadors literaris, en especial els novel·listes, que van passar de pertànyer a una classe privilegiada fins al XVIII, a formar part de la petita burgesia, de vegades fins i tot del proletariat. No hi ha gairebé ni una pàgina d’aquesta novel·la tan paradigmàtica de Gissing que no parli dels diners i de les penúries dels escriptors nouvinguts i mancats de patrimoni. També s’hi parla de l’oposició entre els autors que van conservar una alta dignitat davant el fenomen de la literatura de consum i aquells que, carregats de realisme, van acceptar que la literatura havia deixat de ser una cosa seriosa, canònica i pontifical, per passar a ser un entreteniment d’una classe lectora més extensa.

El personatge Edwin Reardon forma part del primer col·lectiu —es resisteix tant com pot a fer novel·letes per al gust del comú, i quan en fa una resulta un fracàs—, i Jasper Milvain representa el segon grup: un home sense gaires escrúpols estetitzants, cínic, coneixedor de tot el que cal posar en una novel·la perquè es converteixi en un èxit, que acabarà casant-se amb la viuda del primer —que mor en la inòpia, que vol dir “pobresa”, no “ignorància”—, i que es passa tot el llibre emprenyant el seu home perquè no guanya prou diners ni és capaç de voltar-se d’amistats que podrien convertir-lo —dellà la qualitat de la seva obra— en un escriptor d’èxit.

Per això la novel·la recorda l’antic Grub Street, aquell carrer del barri de Moorfields, a Londres, en què solien viure, durant el XVIII, aquells autors menors que anaven amb una mà al davant i una altra al darrere, però que en molts casos aconseguien guanyar-se la vida contravenint l’antic precepte sagrat de la creació literària: si un no és capaç de fer una obra mestra, més val que no escrigui; una premissa que va deixar de ser obligada a mesura que es va fer gran el públic lector a les societats d’arreu del continent. Com resulta evident —i, en suma, ha succeït sempre al llarg de la història de la literatura—, en tota societat literària hi ha autors de molta qualitat i autors de molt escàs, o nul, valor estètic. Posats a preveure quin lloc li estava destinat a la literatura després que hagués estat un patrimoni dels rics, Gissing fins i tot parla a la novel·la al·ludida de la figura de l’agent literari en el personatge d’un “assessor” que també equival, mutatis mutandis, a les actuals “escoles d’escriptura creativa”: una tortura per als que estan mancats de talent, i una cosa innecessària per als que en tenen. Alexander Pope es va riure del fenomen grubstreet a la seva Duncíada (1728; paraula que ve de dunce, “ase”), obra que va ser glosada, entre molts, pel matemàtic i home de lletres sevillà Alberto Lista.

I així ha anat la cosa, pertot. La qualitat dels textos de molts escriptors fins al XVIII no era solament la conseqüència de la prosperitat del seu llinatge; anava de bracet, i això és més important, amb una classe lectora molt ben preparada intel·lectualment, que sovint sabia llatí, i d’una crítica literària molt solvent que no s’estalviava mai la mofa dels escriptors que no estaven a l’altura. Quina altura? Un cop més, la de les poètiques clàssiques, el benestar econòmic i les companyies oportunes.

El panorama ha canviat del tot: qualsevol persona que conegui poc o molt les lleis de la gramàtica pot entrar, perfectament, en el mercat literari: la manca de bones lectures dels seus lectors, la manca d’una crítica solvent i l’empenta d’un bon agent literari són avui eines tan necessàries com suficients per convertir en autor d’èxit qualsevol scriblerus —en francès, al Littré, écrivailleur, nom que va tenir a l’Anglaterra de la primera meitat del XVIII un club selecte d’escriptors (Jonathan Swift, Pope, John Gay, John Arbuthnot...), que feien riota dels petimetres emplomats. Gràcies a la indústria, a la puixant analfabetització de la població i a tots els estratagemes del màrqueting, qualsevol pot convertir-se avui en un autor de patent. Que és com dir que tot va de qualsevol manera, però va.

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS