El vial labial

Les mascaretes que ens han cobert la cara durant la pandèmia han estat un obstacle sever per als oradors perquè, en parlar per a un auditori, cal percebre l’expressivitat dels oients i ajustar el discurs segons la recepció, és a dir: insistir en un tema, accelerar una explicació o canviar de to condicionats per les reaccions que es van suscitant. Les claus d’anàlisi d’aquestes reaccions són les dues zones eloqüents de la cara: els ulls (i les celles) i la musculatura bucal.

Perdre de vista la part inferior de la faç del públic ha estat una desgràcia, ja que, en l’estat semipassiu d’espectador, hom perd el rostre social i deixa de controlar i dissimular, de manera que manifesta la seva atenció o inatenció amb una certa inconsciència i evidencia la seva veritable disposició. Certament, al principi sempre hi ha una tensió expectant, però a mesura que avança qualsevol xerrada s’afluixa la prevenció.

El rictus labial, doncs, marca descaradament les consideracions que es van despertant en l’ànim de l’espectador i, des del badall al somriure còmplice, palesa en la fesomia de la concurrència l’assoliment d’unes determinades connexions amb la matèria exposada. Jo, per exemple, segons la tensió dels morros del respectable, distingeixo si he assolit alguns dels tres objectius de la retòrica que descriu Ciceró al De oratore. Quan els assistents escolten amatents i posen en contacte estret els llavis, ajuntant-los ben premuts, o hi acosten un dit procurant, de diverses maneres, que es creï una connexió tàctil entre les peces carnoses superior i inferior, considero que estan pensant o paint una informació, que el que dic els resulta intel·lectualment suggestiu o els aporta un coneixement o una forma de raonament interessant, un docere, que instrueix, il·lustra o raona. Si, en canvi, els llavis es posen en tensió, ja sigui baixant les comissures entristits, ja sigui alçant-les en una riallada, mostrant les màscares de tragèdia i comèdia, o bé provocant la tensió continguda d’un enuig o d’un aguantar-se el riure, corroboro el trasbals i la bellugor del mouere, de l’emoció, la commoció, la remoció. En tercer terme hi ha la distensió total, l’embadaliment, el flipar en colors perquè l’espectacle s’ho val o perquè no es dona crèdit a l’animalada que t’han plantificat al davant, i hom queda literalment bocabadat amb el delectare, que captiva i fascina.

Els ulls són el mirall de l’ànima? Pot ser, però sense la resta de la cara són un enigma —un enigma sensual rere els vels de la dansa o criminal sota el mocador dels atracadors—, i si s’han d’avaluar des de certa distància i n’hi ha un grapat, d’ulls, costa saber si t’esguarden amb connivència o amb condescendència.