Antonio López pinta per primera vegada Barcelona

Antonio López (Tomelloso, 86 anys) està pintant Barcelona, un vell somni que persegueix des de fa anys. Ja ho va dir l’abril del 2018, quan va visitar la ciutat per exposar 12 de les seves obres al Palau de la Música: “És una ciutat per ser pintada, però fins ara no he trobat l’emplaçament”. Han passat gairebé quatre anys i el pintor hiperrealista, que treballa de manera lenta i meticulosa, com un orfebre fent filigranes de joieria, ha trobat el seu lloc: a la muntanya de Montjuïc, a les portes del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), des d’on es veu una de les vistes més impressionants de la ciutat, amb l’avinguda de la Reina Maria Cristina, la plaça d’Espanya i la ciutat que acaba als peus del Tibidabo.

Más información

Antonio López, vist i no vist

Antonio López: “No us penseu que sóc un gandul”

“Ja tenia intenció de pintar Barcelona. Havia iniciat obres a Bilbao i a Sevilla i volia començar amb Barcelona, per afegir-la al que jo havia treballat tota la meva vida a Madrid i Tomelloso, que és el meu poble. Vaig venir diverses vegades per mirar i vaig trobar diversos punts que em van interessar. Un és aquest, perquè és una esplendor veure la ciutat quan la il·lumina el sol i com es mostra fins a la llunyania d’aquelles muntanyes. Em sembla una cosa meravellosa i magnífica”, explica abans de començar a pintar després de treure un enorme cavallet i la tela que li han guardat a les reserves del museu des del dia anterior.

El lloc escollit per Antonio López per pintar aquesta obra és on es donen cita les persones que esperen per entrar al museu i els que només pugen per poder fer-se fotos amb Barcelona als seus peus; una zona on és freqüent veure altres pintors, músics de carrer que amenitzen l’espera i llocs ambulants que venen records de tota mena. La direcció del museu, quan va saber de les seves intencions, li va oferir fer-ho des d’alguna de les terrasses del Palau Nacional, però ell va preferir la porta: “M’agrada aquesta altura i la vista que hi ha des d’aquí”, justifica.

Va arribar dilluns a la tarda des de Madrid en companyia de la seva filla María. Dimarts va començar abans de les 11 del matí aquest quadre en què després d’una sola jornada ja s’endevinen alguns dels elements del paisatge: les torres venecianes que es van construir el 1929, algunes de les escultures que hi ha en un primer pla i els edificis més alts que sobresurten en el paisatge. I, al fons, la muntanya del Tibidabo i el cel; tot i que tot són línies i taques de color. Al costat dret de la tela ha anotat amb llapis: “Vaig començar el 25 de gener del 2022″

L’artista se sorprèn després de saber que les quatre columnes que ja ha insinuat al centre de la seva obra es van fer el 2010 després que una campanya popular restituís les que va aixecar Puig i Cadafalch el 1919 però que la dictadura de Primo de Rivera va enderrocar el 1928 perquè representaven les quatre barres catalanes. “Però són les mateixes o són noves?”, pregunta. Quan se li diu que noves i de pedra artificial, comenta: “Doncs estan molt ben incloses, a l’eix de simetria”.