Llibres

El faulista de Trieste

Qui ja conegui el 'planeta Italo Svevo' tindrà una aturada profitosa en els relats de 'Vi generós'

Retrat d'Italo Svevo, dal cicle 'Joyce: La música de les paraules', gràfica policroma a rotulador sobre cartró, 2014.
Retrat d'Italo Svevo, dal cicle 'Joyce: La música de les paraules', gràfica policroma a rotulador sobre cartró, 2014.

Italo Svevo (Trieste, 1861 - Motta di Livenza, 1928) ocupa una posició una miqueta excèntrica en la literatura europea de la primera meitat del segle XX. Allunyat dels autèntics cims del període (James Joyce, Franz Kafka, Robert Musil, Virginia Woolf o Marcel Proust), el seu nom s’associa al de Joyce (amb qui va coincidir a Trieste i li va recomanar que continués escrivint), a qui, d’altra banda, no s’assembla en res. On Joyce explora formes i és un xantre de les ressonàncies i les associacions verbals, Svevo prefereix el progrés lineal del relat i una expressió continguda; on la mirada i la moral de Svevo són més aviat fredes, Joyce vessa sobre les seves pàgines tempestats de cordialitat humana, més emocionant com més solitària.

VI GENERÓS

Italo Svevo
Traducció de Marina Laboreo
Comanegra
211 pàgines. 18 euros

Eugenio Montale va dir d’ell que era “un segon Proust”, encara que si Svevo s’assembla a algú era a l’escola vienesa (posem per cas d’Arthur Schnitzler a Musil) en la seva anàlisi de les emocions (gèlid quan es tracta de la sexualitat), la seva oberta exploració dels somnis com a advertiments a un mateix i el seu gust pel laberint d’autoenganys, sabotatges, gelosia i culpabilitats. Sigui com sigui, la fama de Svevo descansa sobre les seves dues novel·les: Senilitat i La consciència de Zeno, encara que comptem també amb una novel·la primerenca (Una vita) i amb el tors narratiu d’Il vecchione, en el qual treballava quan “el va sorprendre la mort”.

La narrativa curta recollida ara a Vi generós, una part inèdita fins ara en català, abasta un nombre considerable d’anys (de 1888 a 1926); es tracta de vinyetes literàries on Svevo assaja maneres complementàries a les de les seves novel·les, i on té lloc una curiosa conversió en escriptor de faules, un gènere que li va prou bé. Tant que recomanaria al lector que comencés la lectura per La mare, el primer dels seus relats totèmics reeixits, i allargui la diversió fins al final, perquè tampoc podem gaudir de tantes faules de Svevo com ens agradaria.

Abans, el lector haurà de travessar un relat molt primerenc, Una lluita, on s’estableix una topada amorosa entre un forçut i un poeta. L’estimada és plana com el paper pintat, i si la idea és escarransida i el desenllaç previsible, no esperin gaire més del desenvolupament. Després segueix La tribu, una paràbola de poc vol, a l’estil de Dino Buzzati (per no esmentar Kafka), on Svevo mostra les seves cartes massa aviat i improvisa una crítica poc persuasiva contra el capitalisme.

L’assassinat de via Belpoggio precedeix dos anys l’escriptura de la seva primera novel·la; és un relat complidor, un resum dels assoliments de Crim i càstig. Està ben ambientat i escrit amb ofici. Treuen el cap alguns trets distintius de Svevo, com la seva afició al buit moral i la sobtada transformació en remordiment. Suposo que el relat encaixa en el que es coneix com a “novel·la psicològica”, una etiqueta bastant opaca de la crítica acadèmica en la mesura que la novel·la exposa psicologies (o caràcters) des del Quixot. L’interessant és veure la classe de caràcter o psicologia que s’exposa, i aquí sembla traçat en condicions de laboratori.

Salto l’ordre cronològic per apuntar a la grossa del llibre, Vi generós, contemporani d’una altra de les exploracions de Svevo sobre l’edat madura, La història del bon vell i la bonica joveneta. El pols entre l’acceptació i la ràbia de les limitacions de la vellesa, l’infantilisme creixent provocat per la dependència, l’agressivitat i els remordiments; l’examen gairebé postural dels patiments del soma i l’entranyable amargor dels matrimonis de llarga durada (sentiments que encerclen també els fills), tot es combina en una peça mestra. 

L’Argo i el seu amo i La mare constitueixen el camí cap a les faules. El segon és una peça molt reeixida, sinistra, de ressonàncies psicoanalítiques gairebé violentes. El primer pertany al curiós subgènere d’animals que parlen (o pensen), sobre el qual prefereixo no pronunciar-me, però que té els seus aficionats i les seves obres majors, com el Flush de Virginia Woolf; i el gos de Svevo és ben graciós. Aquests assajos amb el món animal desemboquen en aquestes faules, que són excel·lents, d’una mala bava ben lúcida; no se les perdin.

Irregulars i excèntrics, els relats seleccionats (en un llibre amb pròleg i epíleg contextualitzadors de Francesco Ardolino i Maria Callís, respectivament), no afegeixen ni desmenteixen massa al prestigi consolidat en les seves novel·les. No li recomano al lector que descobreixi el planeta Svevo per aquests relats, però si ja el coneix i l’ha gaudit, l’aturada serà profitosa.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS