El gran ‘trip’ de Pau Riba

Entre la creació del disc ‘Dioptria’ i l’estada lisèrgica a Formentera, l’artista va tensionar com mai el sistema cultural català de 1969 a 1972. Es quedaria sol

La iconoclasta contraportada del cabdal 'Dioptria', del 1969.
La iconoclasta contraportada del cabdal 'Dioptria', del 1969.

Si el Pau Riba de 21 anys hagués sabut una mica més d’anglès, la seva vida potser no hauria canviat l’estiu de 1969. Acabava d’enregistrar el primer Dioptria amb Om. Jordi Sabatés, el pianista del grup, mort el proppassat dia 11, era el músic amb qui Riba havia començat a treballar en els arranjaments abans d’entrar a l’estudi. Després s’hi afegirien els altres dos integrants d’Om: el guitarrista Toti Soler i el flautista Romà Escalas.

Feta la feina, intensíssima, Riba i la seva dona Mercè Pastor van marxar a Formentera amb un objectiu: prendre’s un àcid. S’hi van estar uns 15 dies. El primer impacte va ser contemplar una munió de gent nua estesa a la platja del Migjorn. Van preguntar qui era el camell i els van adreçar a un hippie nord-americà. Li va donar una dosi doble de LSD, però Riba no va entendre que l’havia de partir perquè si no l’efecte seria massa fort. Se la va prendre sencera. Ella una altra. Asseguts en un penya-segat, les onades es fan crancs. La vida els canvia.

Les autoritats van tallar en sec la disbauxa. Es requisava la documentació i només podia recuperar-se si s’ensenyava el bitllet de sortida de l’illa. Quan arriben a Barcelona, se n’adonen. El món experiencial que havien descobert els impossibilitava viure com ho havien fet a la ciutat.

El disc 'Jo, la dona i el gripau', del 1971.
El disc 'Jo, la dona i el gripau', del 1971.

És un trencament que va tenir concrecions en la seva quotidianitat i en la música. Deixen el pis on s’estaven rellogats i funden una comuna en una torreta a tocar d’avinguda Tibidabo. Participa en un experiment que no s’entén al marge del seu accés a l’univers lisèrgic: Miniatura. Són quatre cançons cantades per quatre solistes diferents. Dos d’ells Riba els havia conegut en un altre projecte col·lectiu: el Grup de Folk. Eren Albert Batiste i Jaume Sisa. La cançó que donava títol al disc era d’un personatge amb puntual però gran influència en l’escena musical barcelonina: José Manuel Brabo Castells, Cachas.

Com explica l’estudiós Javier Padilla a A finales de enero, Cachas era fill d’una família rica, estudiant d’arquitectura i germà d’una dirigent de l’oposició comunista. A Madrid havia estat parella de Dolores González —que just després s’ennoviaria amb Enrique Ruano, a qui la policia va assassinar el 20 de gener—. Tocava la guitarra i l’harmònica, li agradava improvisar i va formar part del grup Tijuanas Inconformistas, els integrants del qual reconeixien que no sabien tocar. També va participar en La Canción del Pueblo. Després va aparèixer per Barcelona. Estava convençut que la tècnica musical era irrellevant, era millor que el so dominés la cançó perquè et portés a una mena de veritat essencial. És la sensació de desconcert tàntric que ressona a la seva cançó. Tenia una textura orientalitzant transmesa per la flauta, la cítara, la mandolina i la seva cantarella gutural. Sembla la banda sonora d’una experiència de relaxació al·lucinògena. Són camins que vol explorar el Riba que havia tornat de Formentera.

El sistema cultural català mitificava els referents i es reforçava amb transgressors: Riba, Terenci Moix...

D’aquesta experiència, de fet, en parla la seva cançó: El matí just a trenc d’alba. Abans de marxar a Formentera ja tenia música i lletra. “A les quatre de la tarda / quan el sol se’n va cap a la posta / i ha passat el vell camió que rega i ha regat”. Ara Riba li canvia la lletra per explicar la visió del “nocturn viatge” de Formentera. La seva veu l’acompanya primer el fraseig de la guitarra de Toti Soler. Després s’intensifica l’emoció quan entra la segona veu. La tornada, disruptiva, descriu la sensació en la qual queda el cos quan passa l’efecte de l’LSD. El més impactant ve després. Incorpora el so de les onades i Riba xiuxiueja, descriu la natura redescoberta gràcies a l’àcid. És una joia. És un imaginari que l’allunya del seu món de partida.

II

Dos anys enrere. La Nova Cançó és un moviment consolidat. Artistes, concerts, discogràfiques, públic. Raimon ho ha petat a l’Olympia, Joan Manuel Serrat recrea la geografia moral i sentimental de la menestralia de postguerra amb una sensibilitat que commou. Com un Joan Salvat-Papasseit beat, Pau Riba irromp com Bob Dylan ho va fer al Village. De fet Riba adapta Girl of the North country i escolta una vegada i una altra els primers discos d’un Dylan que li sembla un visionari. El sistema cultural català, malgrat la fragilitat de les seves estructures, pot mitificar els seus referents —ja s’ha concedit el primer Premi d’Honor; el primer que el rep és Jordi Rubió— i, a la vegada, es reforça integrant els transgressors. En la literatura val per a Terenci Moix, que arrasa amb el seu personatge i les seves narracions. En música val per a Riba.

És clar que l’ajuda ser una pota negra: és net de Carles Riba, el model d’escriptor de la resistència mort l’estiu de 1959. Així s’explica que Salvador Espriu revisi els seus manuscrits o que Raimon escrigui el pròleg del seu primer llibre. Com a cantant s’estrena amb un senzill on hi ha Taxista, la cançó que dedica a Mercè Pastor, i El matí de Sant Esteve, primera demostració del seu coneixement de les tradicions i la voluntat d’actualitzar-les. Podríem ser al festival de Newport, però és Barcelona. El 20 d’octubre de 1967, Maria Aurèlia Capmany —professora seva a la bombolla catalanista de l’escola Isabel de Villena— el presenta a La Cova del Drac. Entre el públic hi ha Joan de Sagarra. A la crònica, no dubta: “Es todo un poeta”.

El disc 'Pau i Jordi', de 1968.
El disc 'Pau i Jordi', de 1968.

L’any següent publica Poemes i cançons i canta al Romea amb Pi de la Serra, Arza Arnaik i Raimon. Al programa de mà, lletres seves. La majoria, escrites sortint de l’adolescència, el mostraven com un pioner naïf de la contracultura. Ataca la cèl·lula bàsica de la civilització, la família, i específicament qui creu que encarna i transmet els pitjors dels seus valors, la dona sotmesa, la mare. És així, corcant els fonaments, com Riba destrueix la cultura entesa com la superestructura de la qual se serveix el capitalisme per tenallar el desenvolupament individual.

Aquell 1968 publica el senzill amb una primera versió de Noia de porcellana i dos discos de cançó tradicional modernitzada amb Jordi Pujol. És un projecte que enllaça amb la mateixa revolució moral: la rehabilitació del cançoner tradicional permetrà que els joves es relliguin d’una manera pura a la col·lectivitat de la qual formen part. Les cobertes les dissenya Riba mateix i a la discogràfica Concèntric el contracten de portadista, on posa en pràctica el que havia après de disseny publicitari a l’Escola Massana. Al primer disc de Pau i Jordi surten l’un al costat de l’altre, amb la imatge retocada amb recursos warholians. Abans de l’àcid queda clar que Riba experimenta amb codis de la psicodèlia. Però la predisposició per a la psicodèlia encara no va quallar musicalment al Dioptria I.

El concert al Poliorama de ‘Jo, la donya i el gripau’ no va ser reeixit. El disc, el 1972, ja no es va entendre...

La millor crònica de la gravació del Sgt. Peppers català la va escriure Àlex Milian a El Temps. La clau de volta és la maduració d’unes cançons magnífiques a través del tractament majestuós que en va fer el grup Om. S’havien estrenat pocs mesos abans, acompanyant la gran veu melosa de Maria del Mar Bonet. En aquella adaptació de Jo em donaria a qui em volgués, entre orgues i flautes, ja s’intueix la confluència entre free jazz i música antiga. És un preciosisme sonor al qual es poden atrevir perquè la seva qualitat com a instrumentistes és excel·lent. Hi ha una pila d’exemples. Les flautes renaixentistes a Noia de porcellana. El final d’Helena, desenganya’t, quan als cops del hit-hat de la bateria s’hi suma el piano i després el cor. O al final de l’última cançó, Vostè (Tu, tu mateixa), quan conviuen les escales que toca Sabatés amb el so metàl·lic de l’elèctrica de Soler. Tot al servei d’aquell dard disparat al cor moral de la cultura catòlica encarnada per la dona sotmesa al patriarcat: “No sé si te n’has adonat, t’estic dient prostituta”. 

III

Quan l’estiu de 1969 van acabar la feina, van convenir que seguirien amb la segona part del disc quan Riba tornés de Formentera. Però el Riba que va tornar era un altre. Vol portar tan enllà com sigui possible la ruptura amb el seu món originari. També musicalment. La via que predica Cachas li sembla millor que Om, entén que li permet anar cap al nou món que ha descobert i on vol viure. És una revolució interna que no es podria escoltar al Dioptria I, comercialitzat el Nadal de 1969, però al disc ja en queda constància.

Pau Riba amb el músic Toti Soler, durant la gravació del famós disc 'Dioptria', el 1969.
Pau Riba amb el músic Toti Soler, durant la gravació del famós disc 'Dioptria', el 1969.Jordi Sabatés

El text d’acompanyament que va escriure, dictat per l’estil i la moral de la literatura beat, era terrorisme contra els valors establerts. Contra la família. Contra la seva, per començar. Si la coberta reproduïa una pintura del Renaixement, amb un nadó al mig d’un camp, la contracoberta el profanava: una mena de follets entaforaven al bebè una espècie de placenta dins de la qual hi havia tot de persones i bestioles desassossegants. A més, al paisatge que envoltava la criatura hi havia sobreimpresos una sèrie de grups que contemplaven l’espectacle desagradable amb un somriure foll a la cara. El disc va ser un èxit i durant la primera meitat de 1970 Riba va ser reconegut com un referent fonamental de la cultura catalana.

Però no fa concerts amb Om. El 18 de gener de 1970 es va organitzar un festival on hi hauria dues actuacions: Pau i Jordi i Música Dispersa, el grup liderat per Cachas i que sorgia de Miniatura. Feien experimentació psicodèlica, com queda clar al disc que graven. És una translació musical de l’al·lucinosi. Per aquells dies, l’escriptor i periodista Baltasar Porcel —anarquista integrat al sistema— va visitar la comuna del Tibidabo per entrevistar Riba per a Destino. El cantant, sobrat, havia aconseguit prou fama com per provocar. Si pensava que el seu avi Carles Riba havia estat un feixista, ho deia, i que s’escandalitzés qui volgués. Estava decidit a trencar les diòptries amb les quals la gent mirava la realitat convencional per tal que la veiessin sense filtres.

Pau Riba a l’illa de Formentera amb la seva dona, Mercè Pastor, i el seu fill Caïm.
Pau Riba a l’illa de Formentera amb la seva dona, Mercè Pastor, i el seu fill Caïm.Manel Joseph

Podia el sistema cultural català suportar tanta transgressió? Les alarmes dels benpensants, tal com ell pretenia, van començar a pampalluguejar. Contra aquells benpensants escriu una cançó nova amb la droga al centre. Licors. És una fàbula urbana que protagonitza un estereotip estigmatitzat: el jove passat de voltes. S’està al carrer mirant el cel. Al seu voltant provoca una reacció que el porta a l’hospital. “Van buscar-li marihuana / van buscar-li grifa o haixix / van buscar-li àcid lisèrgic / mescalina, cocaïna, opi o kif”. Simplement havia begut més del compte. Tant per tant, més valia que fes una altra cosa: “és el que passa per mamar massa / pren xocolata i deixa els licors”. Desconnecta’t de la societat, li diu el cantant, perquè la utopia comença a ser vista com una amenaça real per l’ordre establert.

Aquesta és la via per la qual vol avançar Riba. El 13 d’abril fa el gran intent per presentar el nou cantant que va ser. El concert del Price. El cartell per anunciar-se és el de la portada d’un nou senzill. La imatge és el missatge. A través del rostre de Riba es veu la fotografia d’una posta de sol i unes gavines. No ha deixat de tenir Formentera al cap. Al Price hi va anar una gentada. Primer actuava Música Dispersa, després un americà que havia gravat un senzill amb Om i que va travessar la sala amb una motocicleta. Tancava ell amb Om. Barret negre, grenyes, un trajo vermell llampant. Una destrempada àcida. I gir de timó. D’un dia per l’altre descarta gravar la segona part del disc amb Om i opta per Música Dispersa, que s’està disgregant. S’hi posen l’estiu de 1970. El resultat també és magnífic, més decantat cap a la psicodèlia. Durant les sessions apareix un jove acabat d’aterrar a Barcelona. Porta sempre una càmera penjada al coll, amb la qual havia fotografiat Jimi Hendrix a l’illa de Wright. Vol dedicar-se a la indústria de la música. Serà un dels grans productors de la música espanyola de l’últim quart del segle XX. És Mario Pacheco. A la gravació també hi col·labora Mercè Pastor. Acaba de saber que espera el primer fill.

IV

A finals de desembre de 1970, la policia va detenir els peluts que vivien a la comuna. Van passar el Cap d’Any a comissaria. A Riba el van rapar i quan va sortir van descobrir que el propietari de la casa l’havia precintada. Tot i que Mercè Pastor estava en un estat de gestació molt avançat, fan el salt. A començaments de 1971, la parella s’instal·la a Formentera.

El Grup de Folk, durant el recordat concert al Parc de la Ciutadella del 1968, una de les aventures col·lectives de l’època en què Pau Riba coneixeria, entre d’altres, Jaume Sisa.
El Grup de Folk, durant el recordat concert al Parc de la Ciutadella del 1968, una de les aventures col·lectives de l’època en què Pau Riba coneixeria, entre d’altres, Jaume Sisa.Manel Joseph

Ara l’objectiu és que la criatura neixi enmig del camp, gairebé com un ritual. Durant els dies previs al part Riba s’havia posat a compondre i seguirà després del naixement del seu fill Caïm; cançons que semblen fetes per apaivagar el plor del nadó i, a la vegada, testimoniar la plenitud. Són on somniaven ser. Formentera esdevé el paradís. Mentre el nen creix, viuen fosos a la natura, explorant els espais vedats de la consciència reprimida gràcies als al·lucinògens. A Barcelona, mentrestant, es distribueix el segon Dioptria, que ja no té tant impacte com el primer. Però la seva realitat és una altra i tindrà el seu correlat artístic amb Jo, la donya i el gripau.

Per poder-ho materialitzar calia fecundar el disc exactament allà on la plenitud s’havia fet vida. Igual que el nen havia nascut al camp; dit d’una altra manera, el disc s’havia d’enregistrar allà. No importava que a casa seva no hi arribés llum elèctrica. En el seu primer disc com a productor, Mario Pacheco, que treballava a Edigsa, va fer-ho possible. Les cançons que Riba havia compost tot sol amb l’acústica les va reconvertir en el folk psicodèlic de la seva admirada The Incredible String Band.

Fins i tot la coberta del disc estava inequívocament inspirada en la de The 5000 Spirits or the Layers of the Onion. Altra vegada Toti Soler seria el guitarra solista. És la música de l’Arcàdia, la vivència de la refundació d’una nova civilització. La beatitud de què parla Allen Ginsberg al curs que impartiria poc després (inclòs a Las mejores mentes de mi generación, que Anagrama acaba de publicar).

Pau Riba a Formentera.
Pau Riba a Formentera.Manel Joseph

El 16 de desembre de 1971 va presentar Jo, la donya i el gripau al Teatre Poliorama de Barcelona. No va ser un concert reeixit, segons la crítica. És una constant. Semblava com si a l’escenari no pogués fer altra cosa que sabotejar-se. A principis de 1972 el disc es va distribuir. Ja no es va entendre.

No és fàcil imaginar com era un concert. A la web sense nom, gestionada per Canti Casanovas —documentalista de l’exposició sobre la contracultura que encara es pot veure al Palau Robert—, es pot trobar un fòssil per fantasiejar com devia ser. És la gravació parcial de l’actuació que l’1 de juliol de 1972 va fer al festival Escudella Barreixada i que es va desenterrar fa 10 anys. Malgrat que el so és horrorós, és un tresor. Permet intuir el tipus d’espectacle que oferia Riba —sense cap eco de Dioptria— i l’estat de maduració de cançons que encara no havia gravat, com Licors. Però sobretot ressona en brut el darrer gran projecte compost a Formentera i que va quedar inèdit: una obra titulada La llei Polar trinitària i cíclica de la natura.

Aquell dia va cantar Frare Sant Martí i l’emocionant Raquel amor, una nova estampa de sensibilitat corprenedora. Comptem amb més fòssils per reconstruir-ho. Les lletres poden llegir-se a la recopilació Lletrerada que va preparar el crític literari Julià Guillamon. Riba va explicar el seu propòsit en una entrevista a Antoni Bassas. I Memi March —la parella que avui el vetlla amb tot l’amor— va penjar les maquetes que es conserven al fons de Concèntric a la Biblioteca de Catalunya. Però la discogràfica no va arriscar. Sembla com si Riba s’hagués fos en la visió psicodèlica i, des d’allà, pretengués fundar una cosmogonia mística. Però si Sisa, posem per cas, mantenia el control sobre l’imaginari galàctic, Riba no pot perquè no troba la manera de conceptualitzar la fantasia. Quan el hippisme declina, ell s’hi submergeix del tot. Quan la utopia rebenta, a ell el possessiona.

A Formentera els anaven a veure amics. Enric Casasses, Pau Malvido Maragall o el cineasta Joaquim Jordà, que va filmar materials que haurien d’haver servit per muntar una mena de curt on Mercè Pastor es transformava en una mena de Verge Maria. És una nova demostració d’aquella heterodòxia reclosa. Un món deshabitat on gairebé només vivien la Mercè i ell. Una part d’ell es quedaria sempre a l’illa, potser assumint que mai es pot tornar d’Ítaca.

Sobre la firma

Jordi Amat

Filólogo hispánico reconvertido en opinador y crítico literario. Los sábados publica reseñas sobre no ficción en Babelia y los domingos una columna buscando las raíces de la actualidad política. Ha estudiado la reconstrucción de la cultura democrática catalana y española, y su último libro es la novela de hechos reales 'El hijo del chofer'.

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS