Submergits en la simfonia de les pinzellades de Rothko

El Teatre Akadèmia de Barcelona s’ha convertit en l’estudi del pintor Mark Rothko. Lluís Soler dona vida al pintor letó establert als Estats Units i Ferran Vilajosana, a Ken, el jove deixeble, a l’obra Red, del guionista John Logan (Gladiator, de Ridley Scott, L’aviador, de Martin Scorsese...) dirigida per un encantat Guido Torlonia, director artístic de la sala. “Un text fantàstic”, comenta Torlonia. “Em resulta fàcil imaginar Rothko com un director d’orquestra que dirigeix una simfonia quan pinta”. I aquesta simfonia teatral, acompanyada per Mozart i Schubert, planteja la raó de ser de l’art. Déu-n’hi-do. L’èxit de crítica i públic han portat a prorrogar funcions a la sala del carrer Buenos Aires fins al 23 de gener. “Estan sorgint oportunitats per fer alguns bolos per Catalunya”, avança el director.

Red és, a més, un homenatge a l’artista i dissenyadora de joies Elsa Peretti, mecenes del Teatre Akadèmia, que va morir el 21 de març de l’any passat i que va ser l’autèntica inspiradora de la representació d’aquest text: “Una obra intel·lectualment estimulant i alhora, tremendament entretinguda”, revela Torlonia que va dir Peretti quan ella va veure la versió de Michael Grandage amb Alfred Molina i Eddie Redmayne, a Nova York, el 2010. “Ella era també artista i considerava aquesta obra la millor manera de representar un pintor i la seva creativitat”, afegeix Torlonia, que explica que les coses no van ser fàcils, perquè els drets (“caríssims”) no sempre van ser lliures. Per fi es van aconseguir, només en català, molt poc abans de començar la temporada 2020-21. “Vaig escriure un correu a Logan i em va contestar que se sentia orgullós de la connexió amb la seva amiga Peretti”, recorda el director.

Más información

Carol López: “Visca la diversitat!”

Una tragicomèdia a ritme d’Eurovisió

Ballar fins a quedar exhausts

Aixecar aquest muntatge no és fàcil. “Es passen molta estona pintant”, diu Torlonia. “I és difícil pintar cada dia sobre l’escenari, així que aprofitem al màxim la renovació del nostre teatre feta durant la pandèmia, que, a més de crear noves grades de butaques, es va centrar a renovar la part tècnica, ja sigui per, en cas de nous confinaments, poder treballar en streaming, i per dotar l’espai d’una moderna instal·lació elèctrica, de so, de vídeo... La inversió de la Fundació Peretti va ser important i generosa”. Ara se’n cullen els fruits: “Aconseguim que el públic se submergeixi al taller de Rothko, sembla que els dos personatges pintin sobre els espectadors, que tenen una visió idèntica a la dels creadors, gràcies a les projeccions, a les llums, a la música...”

L’obra se centra a finals dels anys 50 del segle passat, quan Rothko, pintor meditatiu, gairebé místic, rep l’encàrrec de pintar uns murals a l’edifici del restaurant Four Seasons de Nova York, al gratacel Seagram. El dilema entre el defensor de l’art pur i immortal que havia de sobreviure a l’artista als grans museus, i l’oferta, clarament comercial (“li van oferir 34.000 dòlars de l’època!”), està servit. “Però Rothko veia aquest repte com una manera de treballar amb els grans arquitectes del moment, com Mies van der Rohe i l’interiorista Philip Johnson, que estaven transformant la manera de construir, amb espais oberts, vidrats, donant vida als edificis. Alguna cosa semblant a la que va fer Miquel Àngel amb la Capella Sixtina i com concebia Rothko l’art”.

Doble duel

Els turments de Rothko s’equilibren, d’alguna manera, amb els nous aires que representa el seu deixeble. “Estem en l’època en què irromp el pop art, apareixen Andy Warhol, Roy Lichtenstein...”, remarca Torlonia. “I mentre que per a Rothko un pot de sopa no deixa de ser una cosa còmica, una cosa sobre la qual no pots meditar hores en contemplar-la, per a Ken representa una nova forma d’expressió”.

Aquest duel entre els personatges es trasllada també als actors. “Lluís Soler [‘He aconseguit molta informació sobre el personatge des de la seva difícil infantesa a Rússia i, per tant, puc acostar-m’hi d’una manera molt real’, declara l’actor] treballa d’una manera clàssica, en canvi Ferran [Vilajosana] és més intuïtiu”, explica el director. “Igual que Rothko i Ken, el Lluís i el Ferran tenen dues maneres de treballar diferents, i això és el que enriqueix l’obra, una mica de sal i una altra mica de sucre i l’equilibri és perfecte”.

No hi ha missatge a Red. No convé explicar-ne el desenllaç (“qui senti curiositat i no pugui acudir a l’Akadèmia, pot consultar tranquil·lament els fets”, suggereix Torlonia), però el director es queda amb una frase de Rothko en què expressava el seu gran temor: Que un dia el negre es mengi el vermell. “Parla de la mort, de l’art... té moltíssims significats”, diu.