Un viu entre els morts

D’ençà que el doctor Hachiya, exhaust després d’una nit de guàrdia a l’hospital, veu com el matí s’il·lumina amb un esclat rabiós de llum, no es deixa de compartir el caràcter inexplicable de tot el que passa: cares inflades, cossos cremats, trossos de pell penjant, plors de gent embogida de dolor, episodis de demència com el del vell que s’afanya a beure aigua dins d’una bassa ensagnada, crits d’auxili davant de la ceguesa que sobtadament pateixen alguns. I morts, sobretot hi ha molts i molts de morts. Morts amb nassos, ulls i boques foses, cadàvers calcinats dins dels autobusos, cadàvers flotant dins d’un dipòsit d’aigua talment com si haguessin estat bullits, llacs amb milers de morts que dificulten els esforços per no ofegar-se d’uns pocs supervivents, carrers rivetejats de morts que impossibiliten la fugida tant com la runa dels edificis ensorrats i els incendis que van envaint la ciutat. I hi ha, també, morts ben individualitzats que magnetitzen la mirada dels vius: hi ha el que s’està petrificat damunt la bicicleta mentre travessava un pont, hi ha un esquelet que encara fumeja, hi ha el cadàver sense cara que ensenya només una filera de dents blanques... Són anotacions del doctor Michihiko Hichaya al Diari d’Hiroshima mentre conjectura científicament i formula hipòtesis per esbrinar l’abast exacte del cataclisme.

Els habitants d’Hiroshima que van sobreviure a la devastació del 6 d’agost del 1945 encara ignoraven que havien d’enfonsar-se en uns altres cercles de l’infern: no hi havia res de semblant que servís de paràmetre per valorar els límits dels efectes que haurien de patir les víctimes. No és fins al setè dia que se sap el nom que ha originat la destrucció: la bomba atòmica. Però al cap de tres dies, al patiment físic s’hi afegeix una altra experiència: per primera vegada, els súbdits japonesos escolten la veu de l’Emperador quan anuncia la rendició del país. I aleshores sí, els metges més heroics, que han desafiat els seus mals per curar els pacients, els ferits que resisteixen la roentor de les llagues i els cossos que ja habiten en el llindar de la mort no poden aturar les llàgrimes davant el pes del buit moral que els cau al damunt.

El Diari d’Hiroshima és el relat de la destrucció d’una ciutat, el testimoni de la derrota del Japó, però també una cosa que va més enllà de la crònica: commou perquè Hachiya sent un respecte sagrat per tots els morts, perquè no ignora que cada supervivent ha protagonitzat una experiència única i gloriosa, el retorn prodigiós dels camps de la mort. I llavors s’entén que fos un dels llibres més estimats per un dels més acèrrims enemics de la mort, Elias Canetti, que també s’hauria alegrat de la fi de l’erupció del volcà de La Palma i que la pandèmia no sigui tan mortífera.