Funcionaris de la ment

La primera frase de I tot això és llarga i memorable: en quinze línies, la britànica Rose Macaulay (Rugby, 1881 - Londres, 1958) explica —àcida amb els líders, empàtica amb la gent corrent— els estralls de la Primera Guerra Mundial i acaba posant el focus en un comboi del metro de Londres, on tot seguit comencem a conèixer alguns dels personatges. La resta del capítol manté les expectatives, una arrencada magnífica, amb pocs diàlegs però suficients, que dibuixa l’eix de la novel·la: el Ministeri de Cervells, creat per promoure una societat més intel·ligent en què un conflicte bèl·lic com aquell no es pogués repetir.

Com adverteix a la ‘Justificació’ prèvia, Macaulay imagina a la novel·la “una història de la vida després de la guerra”, perquè, després de l’abast global de la barbàrie de 1914-1918, l’abans s’havia fet molt llunyà. Ara ens passa una mica el mateix sortint de la pandèmia: el futur és incert, però no podem tornar a la vella normalitat. I tot això resulta, doncs, valent i innovador per la gosadia d’aventurar sortides. De fet, Macaulay la va escriure durant la guerra i, ho remarca, “és més aviat un suggeriment que no una profecia”. S’hi ha vist un antecedent d’Un món feliç, d’Aldous Huxley (1932) —conegut de Macaulay— i de 1984, de George Orwell (1949), però totes dues, malsons distòpics, pressuposen realitats desconegudes el 1918: la formació de l’estat soviètic i la inestabilitat d’entreguerres, d’on sorgeixen el feixisme i el nazisme. En el que té de novel·la d’idees, I tot això encaixa més amb les preocupacions ideològiques de les populars novel·les futuristes d’H. G. Wells i del fabianisme britànic, l’equivalent de la socialdemocràcia d’ara.

Per descomptat que Macaulay clava la profecia quan descriu la política del Ministeri de Cervells, que classifica les persones en tres categories mentals (A, B i C) i impulsa, mitjançant bonificacions i penalitzacions econòmiques, emparellaments matrimonials que millorin la intel·ligència de la societat: la llei de progrés mental de la novel·la recorda les pràctiques eugenèsiques promogudes als Estats Units, sancionades per la lamentable sentència del Suprem de 1927, que va autoritzar l’esterilització forçosa de persones considerades discapacitades. L’argument del ponent de la sentència, el magistrat Oliver Wendell Holmes, que “amb tres generacions d’imbècils n’hi ha prou”, el podria haver formulat el Ministeri de Cervells.

Macaulay, figura social i literària al seu temps, va escriure 23 novel·les, però aquesta va passar desapercebuda quan es va publicar el 1919. Rescatada cent anys després, en plena moda distòpica, convindria no llegir-la només des d’aquesta perspectiva. Hi ha alguna pinzellada futurista, sí, com els perillosos autobusos aeris, i l’enginyeria social n’és el tema central, però si I tot això captiva és per la combinació d’ironia (gairebé no en falta una en cap pàgina!) i de sensibilitat (explica amb realisme una història d’amor), així com per l’absència de maniqueisme: probable reflex de la feina de Macaulay durant la guerra al Servei de Propaganda i al Ministeri de la Guerra britànics, el relat —ara en una versió catalana cenyida a l’original— se centra en les il·lusions i les contradiccions dels funcionaris que han de posar en marxa les polítiques del Ministeri de Cervells i en la incomprensió que generen en la ciutadania. La mirada de Macaulay, lúcida, divertida, desapassionada i feminista, resulta per tot plegat ben actual.