Sense cap afecte

L’edifici del Col·legi d’Arquitectes està sent reformat com a resultat del projecte guanyador, el 2019, d’un concurs. El projecte obeeix el desig de l’actual direcció del CoAC de convertir-se en el “Centre Obert d’Arquitectura de Barcelona”. Les obres permeten referir-se a una reforma que, pel fet de tractar-se d’aquest col·legi professional, té una innegable transcendència en l’arquitectura.

Són moltes les coses que la iniciativa donaria per parlar. Vull referir-me a tres. La primera és el mateix “Centre Obert”, idea, podríem dir positiva, que fins que no en veiem concrecions no podem sinó secundar. Qui es pot oposar que una cosa, aquí una institució, sigui oberta? Però veure les conseqüències de la reforma de les plantes més properes al carrer fa que la idea oberta es converteixi en una banalitat. La realitat és que, des de la crisi econòmica que va dur a convertir la planta baixa en la botiga de La Capell, l’edifici del CoAC ha estat obert a la ciutadania i ha aconseguit que botiga, cafeteria i llibreria fossin una excusa magnífica perquè el públic accedís a l’edifici. De fet, això ho busquen museus i institucions culturals d’arreu. L’exposició sobre el museu noruec Munch, a la Virreina, no pot ser més explícita. En canvi, amb la proposta oberta, la planta baixa, ara batejada àgora, es converteix en un espai buit tipus sala d’espera de clínica dental amb uns graons, il·lustrat amb dibuixos de gent desocupada asseguda a terra. La viva imatge de la societat participativa i desocupada.

La segona és la visió que ofereix avui l’antiga sala d’actes tal com la va concebre Xavier Busquets, la destrucció d’una sòbria i confortable sala de parets revestides de panells de fusta, cortines de vellut i petites butaques de pell fetes exprés per a aquell espai. Podria plorar si tractés d’imaginar el destí actual de panells, cortines i butaques. No només s’ha destruït sinó que la memòria del projecte mostra les idees més banals i antiquades respecte a aquesta sala explicant que ara podrem veure la construcció en cru, sense revestiments. Estic cansat de la sinceritat constructiva que deixarà veure els materials darrere una xapa deployé de ferreteria. I entre línies es pot llegir a la memòria, quan parla del “projecte original”, com alguna cosa que calia corregir d’errors. Ara es mostra com un espai polivalent amb tamborets, que almenys conserva les parets, salvades pel fet de suportar a l’exterior els dibuixos de Picasso: d’altra manera, haurien desaparegut. Hauria bastat amb encarar les butaques com a la Cambra dels Comuns anglesa per afavorir el debat.

En tota aquesta qüestió l’única cosa que no veig és “afecte”. No es deixa veure en la proposta, banal i previsible, i encara menys en la imperdonable destrucció. Se n’adonen, els responsables del CoAC, que així no mostrem ni afecte ni respecte per allò que hem heretat? Que, per cert, és alguna cosa més que una estructura d’acer i uns forjats.

La darrera reflexió és què pensar ara de l’arxiu digital d’arquitectura moderna i contemporània, part constituent del Centre Obert d’Arquitectura promogut pel CoAC i donat a conèixer com un museu virtual de l’arquitectura catalana. Ara, amb aquesta obra, corre el risc de quedar com una enganyifa, i pot acabar sent vist com la coartada d’aquesta destrucció lamentable: deuen pensar que podrem seguir apreciant virtualment la sala d’actes i les parts desaparegudes de l’edifici. Per extensió, aquestes propostes poden quedar com a eslògans buits, tal com anomenar àgora a la nova planta baixa. No crec que el debat i la participació puguin servir de coartada per a destruccions com aquesta. Per més que el projecte guanyés un concurs, potser seria bo que el col·legi promogués un debat sobre aquesta reforma allà mateix.