Vicens Vacca i el so fet art

Bum, bum, bum, el so llunyà acull el visitant a l’entrada del centre d’art Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat. És el batec d’un cor, greu i ritmat, que l’acompanyarà durant tot el recorregut per l’exposició Fora de cap lloc, la primera retrospectiva de Vicens Vacca, una figura de relleu en el panorama de l’art conceptual a Catalunya, encara que se’l conegui, sobretot, com a artista de referència de l’art sonor. Descendent d’una família de músics de jazz, va experimentar la frustració de no poder tocar a causa de la seva dislèxia i va dirigir la seva fascinació pel so cap a l’art contemporani. “En comptes de fer música, vaig decidir utilitzar-la com un element plàstic”, explica Vacca, que es va encarregar de tots els detalls del muntatge, des del gris de les parets fins a la il·luminació, passant per la distribució dels treballs a l’espai. “No m’agrada definir-les com a obres d’art”, puntualitza.

El dissabte 11, al batec s’hi va sumar el so d’una bateria, tocada pel músic Feliu Ribera i professors i alumnes de l’Escola de Música-Centre de les Arts de l’Hospitalet. Tots ells van contribuir a l’èxit de la performance No dance, que, a partir de desajustos rítmics intencionats, col·loca els intèrprets “fora de cap lloc”, una situació a la qual s’han de sobreposar amb molta creativitat. No dance és l’última contribució a aquesta mostra, oberta fins al 9 de gener, que aplega 15 treballs, des dels anys 80 fins a l’actualitat, representatius de 35 anys de trajectòria durant els quals Vacca ha experimentat amb el so des d’una perspectiva radical, personalíssima i sovint avançada als temps. Potser per això sempre va quedar als marges del sistema de l’art, aliè a les pressions del mercat, en el qual també va entrar a la seva manera, per exemple, amb dues apps que permeten adquirir una peça d’art sonor per 0,99 cèntims.

“És una retrospectiva, perquè a partir de certa edat una mostra sempre ho és, però no és una antològica. M’agrada que les peces respirin, que tinguin el seu espai, que no es contaminin, com passa sovint amb les obres sonores”, explica l’artista, que comença el recorregut expositiu amb un treball inèdit del 2021, un acoblament de circuits i components electrònics, encasquetat en un tamboret ajagut, que activa un cor de veus angelicals quan el visitant s’acosta bastant per poder veure la seva imatge reflectida en un petit mirall deformador. Sens dubte és una obra interactiva, tot i que Vacca detesta aquesta definició. “La interacció friendly em sembla una estafa, no som a Disneyworld”, protesta. I, tanmateix, no és l’única que requereix la complicitat activa del públic. La necessiten també les imatges lenticulars que es construeixen amb el moviment de l’espectador i sobretot Retard, una instal·lació produïda per Tecla Sala, que genera una sorprenent cacofonia a partir de la veu del visitant, atrapada per tres micròfons, processada i difosa per tres altaveus. “És una màquina diabòlica”, que et convida a mesurar les paraules i a reflexionar sobre les dificultats de la comunicació en una societat sobresaturada per l’allau d’informació i missatges.

Més enllà de l’interès formal, totes les obres enclouen un motiu de reflexió: des del debat sobre original i còpia, com Zero Còpia, fins als càlculs enganyosos que utilitzen els governs per emmascarar la realitat econòmica als ciutadans de 50% Up & Down. Algunes posen de manifest una de les pràctiques habituals de Vacca, que consisteix a modificar les peces en relació amb l’espai que les acull, el pas dels anys i les seves circumstàncies vitals. De vegades fins i tot els errors són inclosos en el procés creatiu, com en el cas de la impressió 3D del rostre de la seva dona ple de tares (Música per a P. i tots els animals, 1996-2021) i la fotocòpia defectuosa d’un dels seus peculiars autoretrats (How high the moon). És precisament en aquests treballs que apareix el vessant més conceptual de l’artista, gran amic del performer Jordi Benito i del crític Manel Clot, tots dos prematurament morts.

Vacca es va donar a conèixer el 1984 amb l’autoretrat Estic mort, que va donar inici a una sèrie oberta fins ara. A la mostra presenta un exemplar de 1998, en el qual el perfil del seu cap al revés “sembla un gerro buit com el cap de molts artistes”, indica amb una ironia que mai no cau en el sarcasme. És el mateix humor subtil i elegant que apareix també a les obres més combatives, començant per la poderosa Literatura universal de 1986, una acció gravada en vídeo que constitueix el punt de partida de tota la seva trajectòria. En l’escena, un joveníssim Vacca omple un cotxe de llibres abans de portar-lo a desballestar, on és premsat i retallat en blocs, formats per llibres i fragments de metall, esmolats com ganivets.

Música per a carruatges Ne me quitte pas (No em deixis), la cèlebre cançó de Jacques Brel serveix com a punt de partida per a una obra sonora que Vacca ha creat per a l’extraordinària col·lecció de carrosses fúnebres de l’Ajuntament, gairebé desconeguda fins i tot per als barcelonins. En aquesta ocasió Vacca utilitza fragments sonors de la cançó de Brel i del món dels carruatges, interpretats per Jordi Soley, col·leccionista, patró del Macba durant anys i també músic pop. Aquests fragments surten de cinc altaveus de manera asíncrona, però a l’uníson, així que, tot i que sempre són els mateixos, la composició mai no és igual. La col·lecció, que es pot visitar gratuïtament els dissabtes i diumenges de 10 a 14 hores, tindrà aquesta banda sonora de luxe fins al 30 de gener.