Quan el sexe ja no és el que era a NY

Avís: cap part d’aquest text conté el principal espòiler d’‘And just like that’, a diferència d’altres articles ja publicats. Qualsevol temps passat va ser millor. És un mantra que repeteixen constantment els veterans de la zona, especialment en el gremi periodístic. I començo a pensar que tenen tota la raó. Sobretot després de veure la nova entrega de Sexo en Nueva York, que porta per títol And just like that –no acabo de veure clara la traducció–. Pot semblar frívol, però aquells per a qui la sèrie va ser una cosa important en la dècada dels 2000, hi teníem alguna esperança, molt petita després de veure les dues pel·lícules, però esperança al cap i a la fi. L’experiència es pot resumir amb un sol adjectiu: duríssima, sobretot per la pèrdua de força de la protagonista. De moment, només estan disponibles dos capítols dels deu que s’han rodat. I això que es veu en el nou format d’HBO Max, que en teoria et presenta el món molt millor i, en especial, l’streaming.

Per no ser totalment autodestructius, cal reconèixer que la sèrie posa sobre la taula un tema fonamental: toca envellir i és millor fer-ho amb dignitat. Però es refereix tantes vegades a això, i de manera tan superficial, que al final l’espectadora/espectador assumeix que si elles estan així, com hem d’estar nosaltres. Millor no pensar-hi. El que segur que la sèrie sí que ha de continuar sent és referent per a la moda. El dissenyador Juan Avellaneda explica: “Sincerament, encara que fos una porqueria en continuaria sent fan. He crescut veient Sex and the city. Com a persona a qui li agrada la moda, quan hi somies i veus aquests estilismes, aquestes barreges i la part lúdica de la moda, t’hi sents molt identificat. És una finestra a un univers que somiaves. En els nous capítols m’agrada que es parli de temes reals, de l’edat que tenen, els estilismes (tot i que es nota que no hi ha la Patricia), els personatges nous...”. I afegeix: “Encara que fos la pitjor sèrie del món continuaria sent-ne superfidel”.

La sèrie té alguna cosa bona:

1.- Es desfan amb dignitat de Samantha Jones (interpretada per Kim Cattrall) i l’envien a treballar a Londres. En realitat, l’actriu va declinar participar en aquest nou projecte. Ja ho va dir clar una vegada: “Mai no vam ser amigues”. Cattrall va revelar en una entrevista en el programa Life stories a l’octubre del 2017 que el seu treball a la sèrie li va impedir poder ser mare.

2.- La pandèmia ha abandonat la ciutat de Nova York i ja és imperceptible, excepte en un gest recurrent de Carrie Bradshaw (Jessica Parker). Ella es posa gel a les mans quan acaba de menjar i utilitza guants per tocar els botons dels ascensors i els passamans. Molt a favor.

3.- Apareix una nova protagonista que alegra tots els que seguim una altra història interminable, Anatomía de Grey. Es tracta de Che Diaz (interpretada per Sara Ramírez), que prefereix que es refereixin a ella amb el gènere neutre i presenta un podcast en què la Carrie participa de manera habitual.

4.- La manera de vestir de Bradshaw, sens dubte, continua sent el millor, tot i que, més que pijames, sembla que porti vestits de nit. I, sobretot, l’estil a l’hora de demanar un taxi a Nova York.

La llista de peròs és llarga:

1.- Començo per l’Steve, marit de la Miranda, personatge secundari que abans despertava tendresa. Potser el que m’ha fet més mal. La vellesa no implica tornar-se ximple. I sembla que sí. “Soc un vell xaruc”, confessa ell en un moment del capítol en què s’informa que ha perdut el 60% d’audició d’una oïda i el 40% de l’altra. L’Steve continua adorant la Miranda, que en gairebé totes les seves seqüències en solitari de presentació està bevent. Això genera patiment en l’espectador, que ja la veu com una alcohòlica.

2.- El paper de la protagonista. D’acord que pateix una garrotada tot just començar aquesta nova temporada (no farem espòilers), però es veu absent i sense gràcia en tot moment. I, sobretot, quan et passa una cosa tan greu, truques a una ambulància, no?. No s’entenen les seves reaccions. Se la veu cansada. La brillant escriptora es perd en aquest nou món i es mostra incapaç, per exemple, de parlar de masturbació. Se sent cohibida.

3.- Volen ser modernes i en els tres primers minuts del primer capítol li fiquen amb calçador tres conceptes per demostrar que estan al segle XXI: La Carrie capta una imatge per al seu canal d’Instagram, ha de preparar la seva intervenció en el podcast en què participa i la Miranda vol “arrencar els dits” del seu fill de la PlayStation.

Teresa Helbig, dissenyadora, ho té clar: “Quan es va crear Sexo en Nueva York hi vaig sentir un enamorament sobtat instantani, va ser amor a primera vista. Probablement va ser perquè el meu moment vital convergia en perfecta sintonia amb la Carrie... La seva manera de fer, de viure, de pensar, de vestir.... jo vivia un moment de pura eclosió personal i professional, un moment de reivindicació i revolució que feia que em sentís molt identificada amb el seu personatge. Crec que la connexió va ser tan forta llavors que la segona part no podia rimar igual.... El nostre ha estat un amor intensíssim i molt inspirador, però després de tants anys hem evolucionat diferent”. El millor resum d’aquests primers moments és quan la presentadora del programa convida la Carrie a “sortir del motlle i posar el cony a la graella”. De moment, la protagonista es resisteix. Tot i que encara queden uns quants capítols.