Què protegim quan protegim la passejada

Durant el confinament es van habilitar franges horàries perquè la població sortís a passejar. Com que no podíem barrejar-nos amb altres bombolles, la finalitat d’aquesta concessió no podia ser recuperar la interacció social. Hi ha d’haver un bé públic en el fet mateix de posar un peu darrere l’altre pel carrer. Però, què protegim quan protegim la passejada? No es tracta d’una mera qüestió gimnàstica, perquè el cos es pot mantenir perfectament en forma dins de quatre parets. Si teníem Zoom per parlar amb els amics i els pares, i una màrfega del Decathlon per seguir els videotutorials de ioga, la necessitat de sortir a passejar ha d’obeir a un anhel que la comunicació digital no pot satisfer. Encara que el codi civil no el reculli, els éssers humans tenim el dret a deixar de ser nosaltres mateixos.

Caminar és sortir de la identitat per anar cap a la diferència; com si amb cada passa anem deixant enrere el jo i omplint-nos de no-jo. És un marc molt general, però sens dubte és el fil conductor que uneix totes les reflexions, històries i anècdotes que el filòsof francès Frédéric Gros (1965) ha recollit a Caminar, una filosofia, un dels millors exercicis de filosofia pop dels últims anys que finalment s’ha traduït al català.

Encara que és probable que el lector conegui la llegendària escola grega dels peripatètics, la història de les idees del passeig és força impressionant: les caminades obsessivament regulars d’Immanuel Kant, els estudis de Walter Benjamin sobre el flâneur parisenc, o els esplèndids passatges de Nietzsche glossant les excursions pels cims de Sils Maria. Si s’haguessin vist tancats per culpa d’una pandèmia, moltes de les ments més formidables de la història haurien aixecat el braç.

Que la llibertat té alguna relació amb el cos no és tan obvi. En la tradició logocèntrica d’Occident, sembla que la nostra missió més alta sigui que l’ànima abandoni la carn. Els passejants són enemics d’aquesta tradició, perquè es carreguen la vella dicotomia cartesiana, que en el fons sempre ha estat una jerarquia. Quan Nietzsche diu que “només s’escriu bé amb els peus”, l’anècdota empeny un exercici de destrucció molt més sistemàtic: la crítica a la superioritat de l’esperit respecte del cos. Si la filosofia ha estat la història del cervell celebrant-se a ell mateix, els que parlen de les cames resulten subversius. Gros, que va ser l’editor de les últimes lliçons de Michel Foucault, escriu clarament a favor d’aquesta contracorrent.

El llibre es va publicar per primer cop el 2014, quan la reflexió distòpica sobre les xarxes socials o el tecnofeudalisme de Silicon Valley encara no havien arribat al grau d’avui. Però aquest milieu de la vida sobredigitalitzada que ens ha fet veure la pandèmia ens hauria de posar en guàrdia. A internet tot està filtrat a través de la nostra identitat: l’algoritme ens mostra els resultats de les cerques conforme l’historial, alhora que recull dades d’aquesta activitat per millorar en el futur. L’aparent llibertat de surfejar a la xarxa és, en realitat, una masmorra per a ratolins.

A la llum del confinament, les reflexions de Gros sobre la llibertat del passeig deixen de semblar un divertiment del Primer Món i prenen rellevància política. Sosté l’autor: “¿Ser algú no és una obligació social que encadena, una ficció estúpida que pesa sobre les nostres espatlles? La llibertat quan es camina és la de no ser ningú, perquè el cos que camina no té història, tan sols un flux de vida immemorial”. Avui, la capacitat del poder per administrar els cossos i les ments ha aconseguit arribar encara més lluny que quan Gros va escriure aquestes línies, però passejar segueix sent una forma eficaç de resistència.