Araujo i el record de Puyol

Ronald Araujo s’ha guanyat pel que sembla el cor de la gent blaugrana pel seu coratge i per la capacitat de defensar aquelles situacions límit que s’acostumen a donar en equips acostumats a dominar i a atacar com el Barça. No és una casualitat que sigui uruguaià, jugadors sempre competitius i agressius amb la pilota, sovint aptes per a entrenadors de tota mena, efectius en la defensa a l’home o si es vol individual, i sovint també disposats a corregir les disfuncions col·lectives, que acostumen a ser moltes en els equips que tenen problemes d’estabilitat, com ara el que entrena des de fa tres partits Xavi Hernández.

Només les lesions han fet que Araujo no hagi tingut continuïtat. No és que sigui un defensa complet, sinó que té limitacions que penalitzen en equips com ara el Barça. Li costa sortir del seu camp amb la pilota jugada i no té una línia de passada neta, poc dotat per al joc associatiu. A canvi és molt poderós físicament, intimida i domina les dues àrees, i és difícil de superar en el mà a mà tot i que només té 22 anys. El seu perfil és més proper al de defenses com ara Migueli, Gallego o Torres que no pas a Mascherano, Márquez o Alexanco, per no parlar per exemple de Segarra, Biosca, Olivella, Rodri o Garay.

Hi ha qui el compara amb Puyol. També és ferotge, té determinació, és difícil de superar en el cos a cos i recupera ràpid a camp obert, sempre solvent en l’anticipació. A Puyol sempre se’l va elogiar pel seu caràcter, per la condició de culer que només volia jugar al Barça, perquè no deixava passar la pilota ni el jugador quan defensava la seva porteria, i a més feia gols selectius i decisius com ara aquell que va marcar al Bernabéu o el de les semifinals del Mundial contra Alemanya. Més que saber patir, tenia una força i una capacitat agonística úniques. Però no sempre se’l va valorar per la seva intel·ligència i capacitat tàctica.

Puyol ajuntava l’equip perquè tirava la línia defensiva molt a prop del mig del camp, permetia que es pogués pressionar de manera efectiva i facilitava el joc associatiu. Aquest desplegament afavoria les seves condicions i, a més a més, feia millors els seus companys, com ara Piqué. Jugar molt avançat provocava que els centrals haguessin d’estar en plena forma perquè hi havia molt d’espai a les seves esquenes i això exigia tenir cames fortes i fresques, estar sempre apunt, entrenar-se al límit cada dia; s’hi obligava ell, cosa relativament fàcil, i hi obligava els altres, circumstància més difícil per les característiques i el talent dels seus companys.

Encara hi havia un altre detall decisiu. Apropar-se als centrecampistes ajudava Puyol a no haver de conduir massa la pilota ni fer canvis d’orientació, sinó que el toc era curt, circumstància que l’equip agraïa. Puyol va ser un futbolista cabdal en aquell Barça campió, tot i que sempre se li va valorar més el cor que no pas el cap, decisiu al camp i

al vestidor. Aleshores s’acostumava a parlar més dels volants, dels davanters, dels laterals o de Piqué. Tito Vilanova ho va resumir en una entrevista amb Lu Martín: “Sense Piqué ens queia l’invent”. La importància de Puyol es va veure justament quan va deixar de jugar.

L’equip es va donar com una faixa; si abans jugava comprimit, com una unitat, pressionant des de la divisòria, després es va anar afluixant i refugiant-se a les àrees, dominades per Ter Stegen i Piqué —la pròpia— i Messi i Luis Suárez —la contrària—, fins que van ser conquerides pels rivals, més ràpids, més joves, més preparats. Ara ha començat la reconstrucció amb Xavi després que Koeman es carregués el mort provocat pel 2-8 de Lisboa i el canvi de president de Bartomeu per Laporta. La feina demana traça i paciència, i s’ha de tenir en compte que Xavi ha arribat amb la temporada començada i una plantilla que no és la seva.

Segur, en qualsevol cas, que no li sobren jugadors com Araujo, s’assembli a qui s’assembli i per més que encara li quedi molt per aspirar a fer la feina del capità Carles Puyol.