La pandèmia dels zombis

La covid i el confinament han inspirat més d’un producte televisiu, entre altres raons perquè les condiciones de rodatge es van tornar molt restrictives. Els resultats, en general, són mediocres, però, fidel a la meva veneració televisiva pel matrimoni King -Robert i Michelle-, he de subratllar el seu títol pandèmic The Bite.

El que s’hagués de rodar en plena època de confinaments als Estats Units va limitar òbviament les localitzacions i el contacte entre els personatges. Entre les precaucions presses n’hi ha alguna de singular. Per exemple, en el cas dels personatges que són parella i l’argument els fa habitar un mateix espai, pis o laboratori, els actors són matrimoni en la vida real. Això passa amb la metgessa Rachel i l’infectat Brian (Audra McDonald, una actriu que freqüenta els repartiments dels King, i Will Swenson) o amb l’investigador Dr Zach (Steven Pasquale) i la seva ajudant i amant Cydni Estereo (Phillipa Soo).

Amb un repartiment curt i un pressupost escurçat, suposo que per les mateixes raons sanitàries, hi ha un altre personatge fonamental, Lily (Taylor Schilling). És una dominatrix que intenta salvar la professió practicant un innocent BDSM telemàtic. Lily és veïna de Rachel i l’ajudarà en la seva investigació casolana per trobar un antídot a un nou virus que converteix les seves víctimes en afamats zombies. Òbviament la mossegada és la via de transmissió primordial.

Robert King, entre els seus pecats de joventut, té la col·laboració a films de sèrie B com Nido subterráneo (1978), amb paneroles mutants i carnívores, o Pacto en la sombra (1989), variant rabiosa d’una mena de fantasma de l’òpera que viu dessota un centre comercial. No és d’estranyar, doncs, que tingui una certa familiaritat amb els zombis, responsables de la massacre que pateix la població de The Bite, que causen el lògic pànic als personatges del film però que els King i els espectadors contemplen com una sangonosa metàfora de l’estupidesa dels negacionistes i de la ineptitud i deshonestedat d’uns polítics covards i corruptes.

A la sèrie hi ha dues grans protagonistes, Rachel i Lily, personatges sostinguts per un treball excepcional de les actrius que les interpreten. I, al marge d’altres amb un paper més funcional, la sèrie reserva algunes de les aparicions més dignes a les mares d’elles. Una és premi Nobel de Medicina i dona un cop de mà fonamental a la investigació casolana de la seva filla. L’altra, s’alegra que la seva filla publiqui un llibre de memòries i l’entrevistin a la televisió i, amb una saludable indiferència que insulta els puritans, li sembla un tema menor l’ofici que practica. La solidaritat femenina enllaça aquests personatges mentre la mort s’escampa.

The Bite, que administra amb intel·ligència les nombroses i inevitables escenes de teleconferència, comença amb un registre de comèdia que presenta clares fragilitats. Però el va perdent en favor d’una dura tragicomèdia. És un homenatge a la ciència, a la medicina, i una fiblada, de les que saben donar els King (The Good Fight, The Good Wife, Your Honor), a l’estupidesa humana, a l’avarícia criminal de determinades indústries i a la inoperància dolosa de la política als palaus.

La sèrie (estrenada aquest octubre a Movistar+) són sis capítols d’uns 45 minuts. No s’ha anunciat cap segona temporada. És lògic. El final (truncat) de la primera, un emocionant gest d’amor a la humanitat malalta, porta l’espectador a una pregunta que si aquesta segona temporada hagués de respondre... solament podria fer-ho amb una tria molt dolorosa o fugint d’estudi. Millor deixar-ho com està.