Tres senyores canten al desamor... i al desig

No són Les Luthiers. Tot i que dues d'aquestes germanes Rodríguez són argentines (l'altra és francesa, totes tres afincades a Barcelona) i expliquen coses amb molt d'humor i ironia al ritme d'instruments ("normals", això sí: un ukelele, una guitarra, percussions i una flauta), la comparació és només per situar-nos: "Hi ha molta distància, amb ells!", reconeix, amb modèstia, Agustina Basso, que amb Marion Candela i Cecilia Villanueva forma aquest trio de dives cantants en decadència.

Más información

El gènere fantàstic troba un lloc a la Versus

‘¡Agárrate!’, cabaret feminista, sensual i crític a l’Eòlia

La Calòrica porta la seva sàtira a la Biblioteca de Catalunya

Ha passat la seva època d’esplendor però aquestes senyores continuen presentant el seu concert com si estiguessin en un gran auditori. "L'obra és un concert teatralitzat en el qual interpretem còmicament un repertori popular de ranxeres, cúmbies, boleros... Cançons conegudes que ens agraden", diu la intèrpret. Són cançons amb un rerefons tràgic, de desamor, de desengany... "Elles són víctimes del desamor. Porten molt de temps cantant aquests temes però cal que es reconstruiexin. I aquí és on es contradiuen". Perquè aquesta devallada de la vida, aquestes relacions amoroses que troben a faltar les fan parlar de temes actuals: "De feminisme, esclar", diu Basso, "però també de desig, un desig que han de satisfer amb allò que tenen. De fet, cantaran una cançó en aquest sentit que ve a ser una oda al clítoris".

Velles glòries que qui sap si mai van arribar a triomfar (més aviat, no). Per molt que ho intentin, no podran sortir d'aquest passat que en el qual estan atrapades: "Són dames del drama i no ho aconseguiran, seguiran sent unes senyores", diu l'Agustina. El desamor, la traïció i la gelosia són part de les seves vides. El missatge, sense oblidar que tot plegat és una comèdia, un cabaret, un divertit concert, no és pessimista, sinó conformista: "Elles assumeixen que la vida no és tan guai com ens la venen, sempre hi ha allò que en diem un bajón. L'obra és una crítica a aquesta manera de viure depenent dels homes, o de les relacions amoroses... una crítica a aquests llocs on caiem per una construcció social. Una crítica a nosaltres mateixes, però no és pessimista".

És un drama satíric en què, mitjançant un joc grotesc i amb matisos de clown ("no com a tècnica, sinó com a representació: hi ha gestos, teatre físic i coreografies que ens apropen mínimament a aquest gènere", explica Agustina Basso) les germanes ens conviden a un viatge pel seu patiment i pel seu desig. "Elles instrodueixen els estadis que travessen cadascuna amb les seves crisis", avança. "Al principi tot molt ben empaquetat (amagat) amb maquillatge, somriures i glamur, però la cosa va decaient, veuen que els cal aquesta reconstrucció".

L'obra es va començar a construir fa anys, amb una quarta companya que ja no hi és. "Era un joc actoral que representàvem al carrer, molt simple: vestuari, repertori i interacció amb el públic. El vam fer al carrer, en espais oberts, en trens... Fins que vam decidir tancar-lo per fer-lo en una sala". L'espai, fa quatre anys, va ser el Llantiol, a l'altra punta del mateix carrer Riereta on ara tornen per segon cop a la Fènix (cinc úniques funcions, fins diumenge). "Hi ha interacció amb el públic, però gens invasiva", revela la actriu. "Són diàlegs, en cap cas fem pujar ningú a l'escenari. Trenquem la quarta paret però d'una manera tranquil·la i molt discreta". The Rodríguez Sisters és un divertiment de poc menys d'una hora. Hi mana l'humor, fins i tot en les interrupcions publicitàries que es projecten sobre una pantalla, en les quals les tres senyores fan anuncis de coses que venen.