“Ja no vull conèixer ningú”

La vida d’Àngela Mármol (Girona, 19 anys) és dolorosament contradictòria. És una jove que transmet felicitat amb les imatges que publica per als 5 milions de seguidors que té a TikTok o per als 1,8 milions de persones que la segueixen a Instagram. Però darrere de la càmera del mòbil hi ha una dona en edat de formació que ha patit bulímia, depressió i assetjament. No pot precisar si va ser amb 15 o 16 anys que va començar a fer-se famosa; sí que recorda que va ser amb un vídeo ballant reggaeton que va assolir el seu primer milió de reproduccions. Ho explica al llibre Del cielo al infierno en un post (Cúpula), un diari que vol ser una guia per a pares i fills per prevenir l’assetjament a les xarxes socials.

Mármol, de professió influencer, és un referent per a milions de menors d’edat. Resideix a Andorra des del 2020, on es va traslladar per conviure amb la seva parella, un famós youtuber. Admet que hi ha influencers que es muden al Principat pels avantatges fiscals, però assegura que ella va prendre la decisió per amor i perquè és entre les seves muntanyes que ha trobat la pau que no tenia a Girona. La paradoxa és que, malgrat el patiment, reconeix que no pot canviar de vida.

Pregunta. Com decideix una família que la seva filla menor d’edat es dediqui professionalment a exhibir-se a les xarxes socials?

Resposta. És molt complicat. Els meus pares tenien Facebook però no havien presenciat res així, no seguien gent d’aquest món. Mai havien vist algú que des de casa seva, tot d’una, tingués seguidors que admiressin el que fa; i el que jo feia per a ells no era res. Però quan comencen a pujar els seguidors, tenen por. La meva mare tenia molta por perquè començava a rebre missatges de gent rara dient-me coses molt rares. Fins i tot va voler que tanqués els comptes, però la meva tutora va veure que allò em feia feliç i va demanar a la meva mare que em deixés seguir i que aniria amb compte. Quan arribo als 10.000 seguidors i començo a tenir clubs de fans, els meus pares no ho entenen. La meva mare es pensava que era jo que em feia els clubs de fans! I un dia comencen a arribar-me correus del tipus: “Si li enviem aquest llibre a l’Àngela, el podria promocionar i a canvi li donem uns diners”. La meva mare ho portava tan bé com podia. Després d’un temps em va contactar per Instagram un representant que portava més gent de la meva edat. Amb aquesta persona treballava una mare d’una altra nena. I la meva mare va pensar que si hi havia una mare en aquest equip, la seva filla estaria més protegida.

P. En algun moment vostè o els seus pares es van plantejar deixar-ho córrer?

R. La meva mare hi ha hagut vegades que m’ha dit que jo no estava bé i que per què no ho deixava. La meva família, els professors, em deien que potser ho havia de deixar un temps. Ara ja s’ha parlat molt del tema, també de les coses dolentes d’aquesta feina, però abans no hi havia tanta gent dedicant-s’hi. Tot ha evolucionat d’una manera que ens fa molt vulnerables. Tothom ens pot dir el que vol, també al carrer, o tothom pot opinar el que vol. Una vegada has començat, la teva vida, sense ser-ne conscient, acaba depenent d’això. Si un dia no has publicat res, per exemple, fins i tot un professor a classe et pot preguntar què et passa que no has penjat res. Sense voler, d’un dia per l’altre no te n’adones però estàs obligada a fer una feina que no has escollit.

P. Qui ha escollit, doncs, que vostè sigui influencer?

R. Al principi és sort, que et pugin els seguidors deu ser cosa de l’algoritme de l’aplicació, o que li fas gràcia a algú. Que et mantinguis amb el temps, treballar la teva imatge, sí que és una feina teva: no ser repetitiva amb el contingut, crear una imatge perquè les marques contactin amb tu i que puguis viure d’això, no tocar segons quins temes perquè hi haurà determinades marques que no et voldran i potser durant un mes no treballes. Però el que no esculls és si comences o no.

P. Per què és tan interessant per a tanta gent la seva vida quotidiana?

R. No ho sé. La meva vida l’haig de publicar d’una manera que sigui interessant perquè la gent no s’avorreixi, no t’odiïn i no generi sentiments negatius. Estàs venent la teva vida i et perds, perquè barreges el teu personatge amb la teva persona. El més complicat d’aquesta feina és no perdre’t, que el personatge no passi a la persona.

P. El llibre està farcit de moments de dolor. Insisteixo, és possible sortir d’aquest món i començar una nova vida?

R. Només en conec un que ho va fer: una persona que era youtuber i va decidir passar a ser càmera. Jo vaig deixar les xarxes durant un període curt de temps perquè estava malament, i és molt complicat. Tothom et parla del tema, et diuen que et baixa el nombre de seguidors, que ets menys important si no tens Instagram, que si és que t’ha anat malament. Et posen molta pressió. Si tu deixes la feina, ningú no et dirà res, et preguntaran a què et vols dedicar ara i prou, no et posaran més pes al damunt. Per què em posen tant de pes? És molt difícil desprendre’t d’aquesta pressió social. Si ho deixes, inconscientment vols tornar, perquè així ningú no et pregunta res més.

P. En aquesta nova quotidianitat com a celebritat és més difícil connectar amb la seva audiència?

R. Em van començar a seguir perquè anava a l’escola, i després de l’escola sortia amb els amics, feia gimnàstica, les extraescolars.... Em segueixen perquè feia una vida normal, potser com la de la gent que m’està seguint. Se senten identificats amb mi, però aquesta feina m’ha fet canviar la meva vida real. És molt complicat ensenyar una vida quotidiana sense tenir-la. Perquè ja no vaig a l’escola, no quedo amb els amics ni faig una extraescolar: m’aixeco, miro el correu, miro el que m’ha dit el meu germà [el seu representant], gravo les campanyes que haig de fer aquell dia, vaig a un rodatge, a un altre, vaig al gestor, a Hisenda... És molt difícil ensenyar una vida normal sense tenir-la.

P. Al seu llibre hi apareixen molts casos de menors d’edat que li demanen socors emocional, fins i tot temptatives de suïcidi, i avisa que avui a les xarxes socials hi ha menys “respecte, suport i empatia” que quan va començar la seva carrera d’influencer fa tres anys. Com ho detecta?

R. Abans m’explicaven que els insultaven a l’escola o que no es duien bé amb els seus pares o amb els seus germans. Ara rebo molts missatges del tipus: “Mira quins missatges rebo de gent que no conec”, o “per què en aquest vídeo m’insulten tant”. Les xarxes han canviat, ja no només es fan virals els vídeos dels qui ens dediquem a aquest món, sinó que potser la teva filla ha fet un vídeo i de sobte, no saps per què, s’ha fet viral i l’està insultant un piló de gent. Un vídeo que l’havien de veure els seus amics tot d’una s’ha fet viral i hi ha 10.000 persones insultant-la. Rebo molts missatges de gent que no sap per què l’odien tant, per què se’n riuen de la seva boca, de les seves dents, de les seves orelles, de la seva manera de parlar, i n’hi ha molts que no ho suporten.

P. “Si no tens Instagram no ets persona”, escriu al llibre. Creu que les noves generacions poden arribar a canviar d’hàbits i deixar d’exposar tant la seva vida a les xarxes?

R. Cada vegada hi ha nens més petits que tenen un compte d’Instagram o de TikTok. Canviar això és molt complicat. Quan entro a TikTok i veig nens de set, sis o cinc anys, quan em venen bebès als actes de firmes, com pot ser? Com pot ser que em conegui si té quatre anys? És que gairebé neixen amb una tablet a les mans! Com fas entendre a la mare que aquest bebè d’aquí a sis anys serà esclau de les xarxes?

P. Una de les confessions més dures del llibre és quan vostè explica que ja no té ganes ni de viatjar ni de conèixer gent, i amb només 19 anys. Com pot ser?

R. Potser només tinc 19 anys, però per mi sortir de casa és un món. Pel simple fet d’anar a una festa d’aniversari on hi ha gent que no conec ja estic amb ansietat, amb ganes de vomitar, amb marejos o serrant ben fort les dents tota la nit. La meva parella em diu: “Amor, no puc dormir perquè sento les teves dents”. T’has acostumat tant que tot el que dius hi hagi gent que ho jutja que, quan coneixes algú, no t’atreveixes a ser com ets pel que puguin dir. Tornes a casa i penses si el que has dit ho poden interpretar malament, o si poden fer-ne un vídeo. Per estar amb aquesta ansietat quan conec algú, ja no vull conèixer ningú.

P. Això li passa a Andorra?

R. A Andorra estic molt més tranquil·la perquè la gent em respecta molt més. A Girona en una ocasió vaig enfocar [amb el mòbil] al pati interior i van veure on vivia, i la meva mare em va demanar que fes els vídeos al carrer perquè no la deixaven ni fer la migdiada de la quantitat de gent que picava al timbre. Una vegada vam llogar una casa a Espanya i teníem 20 persones a la porta de dalt i 20 persones a la porta de baix, i pares amb els cotxes deixant els nens allà i recollint-los a les deu de la nit quan ja s’havien cansat. O tenir 30 nens a la porta de casa gravant-te, o estar en una terrassa i que hi hagi 40 nens gravant-te. A Andorra això no em passa. Vaig pel carrer i em demanen fotos amb molt de respecte, no em segueixen fins a casa.

P. Quina opinió té del debat sobre el trasllat a Andorra d’influencers espanyols com vostè per pagar menys impostos?

R. Entenc que la gent pugui venir pel tema dels diners o pel que sigui, però que es quedin, és una altra cosa. Aquí, com al poble, tampoc hi ha gaire cosa a fer, però notes una tranquil·litat, un respecte, et tracten tan bé a tot arreu. La tranquil·litat que he tingut aquí, no l’he viscuda mai. La primera vegada que vaig tornar a Girona, vaig plorar per l’ansietat. Quan vaig venir aquí, vaig notar que els problemes es quedaven a la frontera.

P. Vol dir que no és només pels diners que venen a Andorra?

R. Si fos només pels temes dels diners i visquessin malament, no s’hi quedarien, o caurien en depressió. Hi ha gent que diu que es vol morir aquí. El ritme de vida que tenim aquí es complementa amb la nostra feina, perquè el respecte que tenim a Andorra, no el tenim enlloc.