‘Succession’, la dura vida del plutòcrata

La BBC ha publicat el resultat de la seva enquesta sobre les cent millors sèries de la història. La llista és força assenyada. Les 10 primeres, per aquest ordre, són: The Wire (2002-2008), Mad Men (2007-2015), Breaking Bad (2008-2013); Fleabag (2016-2019); Joc de trons (2011-2019), I May Destroy You (2020), The Leftovers (2014-2017), The Americans (2013-2018), The Office (l’anglesa) (2001-2003) i Succession (2018-). El lideratge de The Wire sembla indiscutible. Personalment hauria posat Breaking Bad en segona posició i no em sembla que Fleabag o Joc de trons mereixin l’honor de figurar en la primera desena de les escollides. The Good Fight (45) o Mare of Easttown(66) tenen més mèrits. Tant se val.

El que resulta encertat i valent d’aquesta llista és que Succession, que ara enceta la tercera temporada (HBO), mereixi l’alt honor de la desena posició. Totalment merescuda. Relata la intriga familiar d’un clan de plutòcrates nord-americans. Les seves societats tenen mitjans de comunicació, creuers, parcs temàtics... La sèrie, però, amb prou feines surt de la intimitat del nucli paternofilial, que viu una etapa d’alta tensió davant la necessitat de preparar el relleu a la cúpula de l’organització. Aquesta tercera temporada s’enceta en un moment delicat de la societat. El patriarca Logan Roy (Brian Cox) té els accionistes de Waystar al clatell. Li demanen responsabilitats per uns foscos episodis del passat de la societat. Logan farà una ofrena expiatòria. La família acorda que el seu fill Kendall (Jeremy Strong) faci una roda de premsa assumint totes les responsabilitats. Una immolació que deu al pare, que li va tapar una imprudència homicida. Però a l’hora de la veritat, Kendall estripa el paper que havia de llegir i acusa el pare de mentider i de ser conscient de tot el que passa a l’empresa. Així s’obre la tercera temporada, amb una guerra civil. Kendall intentarà fer-se l’amo de la corporació i les fidelitats de parents i alts empleats aniran decidint-se tàcticament.

A diferència de les més tòpiques històries amb dolents grandiosos on sempre tenen la rèplica d’un personatge que és la bondat i la decència, a Succession no hi ha cap membre de la família que sigui mínimament virtuós. Ni entre els alts empleats o els parents còmplices. Tampoc entre els personatges que fan la viu-viu a l’ombra de Logan, igualment miserables en les seves ambicions. Hi ha una densitat pertorbadora de maldat. I és una dolenteria que no té límits ni s’amaga. Més aviat sembla un mèrit per als que ambicionen la direcció corporativa. No es pot dir que la sèrie proposi models de conducta. És més, sobta que siguin uns personatges molt mal parlats. Les maneres se les guarden per als sopars de gala. Un crític nord-americà va retreure a la sèrie que els seus protagonistes eren tan odiosos que era impossible connectar-hi.

És un retrat d’un determinat poder. Tothom sap qui són i és perceptible la seva fortuna, de la qual disposen obscenament. Però també t’adones que no són darrer esglaó. N’hi ha un altre, invisible, sense imatges, són els grans accionistes i inversors que els tenallen. Logan i la seva prole actuen constantment per tenir-los contents... i tranquils.

En fi. De moment han penjat dos capítols de la tercera temporada i pot dir-se, per ara, que no decau la intriga d’aquesta lluita feroç per una mena de supervivència, seguida per les càmeres de prop, com si fos un documental, on el realisme no exclou algun viatge cap a la farsa per descriure vides que resultarien grotesques si no fos que són terriblement possibles. Unes vides molt luxoses, però d’una enorme duresa i insatisfacció, de la qual ells mateixos són culpables. A alguns espectadors se’ls planteja una qüestió de versemblança: tanta maldat... és possible?