La música de Bogeria Artificial sorprèn i obre portes al futur

Des de fa alguns anys, el Sónar està anant molt més enllà de la simple presentació d’espectacles musicals o audiovisuals, i s’endinsa en la investigació que envolta aquestes elaboracions, sovint més complexes del que li poden semblar a qualsevol profà tecnològic. Aquest any han obert les portes a la intel·ligència artificial amb tres projectes innovadors realitzats en col·laboració amb la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Un d’aquests projectes va inaugurar amb tots els fastos i honors la recuperació postpandèmica del certamen.

La sala mitjana de l’Auditori barceloní es va omplir de gom a gom amb un públic de mitjana edat entre el qual es mesclava molta curiositat i una mica d’interès musical amb certa morbositat –segur–, i –per què no?– força ganes de deixar-se veure, ara que ja es pot, en un ambient d’allò més cool.

El repte de la inauguració –les inauguracions del Sónar sempre presenten algun repte– era fer realitat un dels somnis més antics de la humanitat: aconseguir l’íntima simbiosi entre l’home i la màquina, en aquesta ocasió amb la música com a eina i excusa. Marco Mezquida, el músic més ubic del nostre panorama i més enllà, es va atrevir a mesurar les seves forces amb una nova màquina diabòlica que feia la seva presentació pública. Un dispositiu virtual que encara no té nom oficial i que els seus creadors, en la intimitat, coneixen com a Bogeria Artificial –per alguna cosa deu ser–. Una bogeria que ha estat totalment desenvolupada als laboratoris de la UPC durant aquests últims mesos.

L’artefacte –gens visible, ja que se situa a l’interior d’un ordinador i només una pantalla fixa i immòbil delata la seva presència– treballa amb intel·ligència artificial i ha estat entrenat per reconèixer i comprendre la música que interpreta Mezquida i, a partir d’aquí, actuar com un altre músic creant una síntesi musical adaptada al que acaba d’escoltar i tornar-l’hi al pianista, que, al seu torn, reacciona amb noves interpretacions. D’aquesta manera, es crea una interacció molt similar a la que poguessin tenir dos improvisadors sobre l’escenari.

En realitat la idea com a tal no és nova, la novetat rau en la utilització de la intel·ligència artificial i entronca amb els experiments electroacústics de mitjans del segle passat, però aquí no és necessària la presència d’altres músics manipulant la parcel·la electrònica o utilitzar-ne una de prèviament gravada. Fet que afegeix un factor sorpresa summament atractiu.

Durant poc més d’una hora, Mezquida va anar destil·lant la seva coneguda traça pianística mentre la màquina semblava fer el que li donava la gana sense cap patró que pogués orientar l’espectador. Va començar tímida, deixant-se aclaparar pel piano, però, a poc a poc, va anar guanyant confiança fins a arribar a moments d’una intensitat sufocant seguits, sense solució de continuïtat, per altres d’excessivament plans. Semblava que a la Bogeria Artificial li agradessin més els temps agitats que els pianos i es va posar una mica malcarada, amb sons força lletjos, cada vegada que Mezquida rascava directament les cordes del seu instrument.

Per ser una primera experiència el resultat va ser magnífic. A la sorpresa inicial, que ja va ser important, s’hi van sumar immediatament les infinites portes que s’anaven obrint a cada pas. Tot i que encara té molt camí per recórrer, la Bogeria Artificial va sorprendre, va convèncer i fins i tot va arribar a seduir. Al final vam sortir de l’Auditori no només feliços, sinó ansiosos per viure noves experiències similars, potser amb altres instruments o, fins i tot, amb grups més nombrosos.