Douglas Stuart: “No em podia permetre el luxe de ser artista perquè m’havia de guanyar la vida”

La conversa té lloc en un jardí del Bowery, a Manhattan. El primer que diu Douglas Stuart (Glasgow, 45 anys) és que aquest dia fa 21 anys de la seva arribada a Nova York: "És la ciutat més dura del món. Els meus primers anys aquí van ser els més durs de tota la meva vida". Afirmació que crida l’atenció si es contrasta amb la descripció que fa de la seva ciutat natal a la seva primera novel·la, La història d’en Shuggie Bain, una òpera prima sorprenent que, saltant-se tota mena de protocols, es va obrir pas sense suports publicitaris ni comercials, per la força interior del món que retrata, i va aconseguir guanyar un premi tan prestigiós com el Booker.

Dissenyador de moda d’alt nivell, explica que un dia, fa més d’una dècada, es va apoderar d’ell la necessitat de recuperar la seva infantesa escrivint un llibre que li permetés saldar un deute amb si mateix i amb la seva mare. La història d’en Shuggie Bain, que acaba de publicar-se en català (Edicions de 1984), és una novel·la profundament commovedora que té una força salvatge i espontània que només és possible si s’està lluny de tota forma d’escriptura preestablerta, dels programes d’escriptura creativa, de les insídies del món editorial i els cercles literaris circumscrits als experts. En un univers en què les novel·les de qualitat són etiquetades com a "literàries»", Stuart ha escrit una història que no té res a veure amb distincions artificials de cap mena.

Pregunta. Es va criar en un barri pobre de Glasgow. Com va ser la seva infantesa i la seva educació?

Resposta. Vaig créixer en un barri molt pobre. La meva família era de classe obrera, i vaig viure molt de prop l’alcoholisme de la meva mare. Vaig descobrir que la meva sexualitat era diferent a una edat molt primerenca. Tot això està a La història d’en Shuggie Bain, però la novel·la no és sobre mi. Hi ha molts nois com en Shuggie Bain. Respecte a la meva educació, va ser un desastre fins que vaig fer 16 anys. Em feia por deixar la meva mare sola a casa, així que faltava molt a classe, i quan hi anava era víctima d’assetjament escolar. Als 16 anys tot va canviar.

P. Com?

R. La meva mare va morir i vaig deixar de tenir a sobre el pes de cuidar-la. A aquesta edat, la majoria dels nois deixen d’estudiar per posar-se a treballar, però jo vaig continuar. Era una esponja àvida d’aprendre, tot i que vaig arribar tard. La meva formació era deficient per estudiar seriosament coses com ciència o literatura. Però jo era molt creatiu i vaig trobar sortida en la indústria tèxtil, que és un sector molt important a Escòcia. M’interessava l’art, però volia que tingués una aplicació pràctica. No em podia permetre el luxe de ser pintor o escultor perquè m’havia de guanyar la vida. Vaig entrar en una escola de formació professional. Quan vaig acabar, el Govern d’Escòcia em va donar una beca i vaig poder estudiar disseny i moda al Royal College of Art de Londres.

P. Com va acabar a Nova York?

R. Un alt executiu de Calvin Klein va venir al Royal College per veure el treball dels estudiants que es graduaven. Érem 36, i quan va acabar de veure el que fèiem es va acostar a mi i em va contractar.

P. Continua treballant de dissenyador?

R. Ara dedico tot el meu temps a l’escriptura. La moda ha deixat de ser una activitat professional per ser només una passió.

P. Com va ser el procés de gestació de la novel·la?

R. Quan vaig començar el llibre estava en el punt més alt de la meva carrera professional, però no em sentia realitzat. Em vaig asseure a escriure el 2008. No tenia cap pla. Volia escriure un llibre, això era tot. Escrivia sense cap disciplina, aprenia l’ofici sobre la marxa. Al cap de 10 anys tenia un patracol de 900 pàgines a un sol espai que vaig començar a editar.

P. Resulta commovedora la compassió que sent cap als seus personatges.

R. Un dels motius pels quals vaig trigar tant a escriure la novel·la és que no sabia com aprofundir en els traumes dels personatges, d’en Shuggie, de les dones, dels homes. Tots eren víctimes d’una manera o altra. Els homes, per exemple, tenien vides molt difícils, treballs perillosos i molt mal pagats, però ningú els preguntava per les seves pors, pels seus somnis, els seus sentiments. Tot ho afrontaven en silenci. Vaig haver d’esperar a madurar per aprofundir en tot això.

P. Diria que el seu llibre és un homenatge a les dones?

R. Aquesta era la meva intenció. En comunitats com la que descric, les veritables protagonistes són les dones. Tot se sosté gràcies a elles. La meva experiència personal sempre va girar entorn de la meva mare, jo no era més que un satèl·lit. I el mateix cal dir dels homes. Giraven al voltant de les dones, la força estava en elles.

P. Com era la relació amb la seva mare?

R. De nen sempre era on no em corresponia ser. Vaig presenciar escenes que no havia d’haver vist. La meva mare m’explicava coses molt íntimes com si jo no fos el seu fill, com si no fos un nen. Em parlava de les seves experiències sexuals i amoroses més profundes. Em va mostrar el seu món interior d’una manera que cap mare exposa davant els seus fills. Com a escriptor, soc conscient d’haver conegut un món al qual ningú té accés, un món presidit per un silenci molt profund en el qual vaig poder penetrar.

P. Com va abordar el descobriment de la sexualitat del protagonista?

R. Jo volia explicar la història d’amor que viuen un fill i la seva mare. El gran amor d’en Shuggie és la seva mare. D’altra banda, en l'època en què transcorre la novel·la no hi havia un llenguatge acceptable per descriure l’homosexualitat. L’Agnes entén el seu fill i l’accepta, però no té un llenguatge per descriure el que li succeeix. Tot i així, l’intenta ajudar com pot, ensenyant-li d’una manera molt subtil a sentir-se orgullós. Em mostro comprensiu amb l’homofòbia d’uns certs personatges perquè es tracta d’un procés insidiós del qual no són conscients. La tragèdia és que no hi ha sortida per als traumes que pateixen. Quan en Shuggie i la seva mare són víctimes de burles i agressions guarden silenci, però hi ha molta força en aquest silenci.

P. Alguns escriptors donen prioritat a la construcció dels personatges, d’altres a l’estructura o al llenguatge, a què la hi dona vostè?

R. Al cor. El que més importa són els sentiments.