El poder de fabricar llenguatge

A Els llocs on ha dormit Jonàs el lector pot experimentar una sensació similar a la que va tenir mentre anava superant les gojoses dificultats formals de Míster Folch, l’anterior novel·la d’Adrià Pujol (Begur, 1974), on Déu, cansat de ser Déu, buscava a la Barcelona de la postguerra algú prou càndid per substituir-lo en les seves obligacions demiúrgiques.

Els llocs on ha dormit Jonàs
Adrià Pujol Cruells
Empúries
285 pàgines
17, 50 / @ 8,99 euros

Ara, tot seguint les peripècies de Jonàs Girondí —nascut a principis dels anys setanta a Argelers, casat i pare de tres fills, fundador d’una petita empresa de programació de videojocs, professor d’una acadèmia de Figueres, addicte a l’èxit i fastiguejat de la seva vida per la falta de triomfs professionals, ressentit amb el món—, el lector té la sensació de participar com un convidat de pedra en una cerimònia de l’estranyesa i d’estar llegint una obra on l’autor decideix dur radicalment a terme tres objectius: declarar com a enemics a combatre l’argument, els personatges, el tema i fins i tot l’estructura; optar per convertir el llenguatge en el suport únic de la narració, i buscar demolir els factors narratius convencionals que els lectors més apàtics o pusil·lànimes esperen trobar en una ficció.

Els llocs on ha dormit Jonàs no serà una novel·la del gust dels partidaris de commoure’s perquè les vivències dels protagonistes els toquen l’ànima, ni dels que pretenen accedir als vessants més íntims dels personatges, ni dels que necessiten el suspens per tirar endavant la lectura —a pesar que des de la primera frase es vol saber si Jonàs ha escanyat o no una dona en un parc—, ni dels que no creguin que tota obra literària, a la força, ha de ser un exercici d’estil. En canvi —sens dubte—, satisfarà els lectors que pensin que una novel·la, com “un bon videojoc, com qualsevol altre univers manufacturat, necessita que el creador toqui totes les tecles, o si més no que porti la veu cantant”.

I si hi ha una cosa que no cessa en Els llocs on ha dormit Jonàs és la presència infatigable d’una veu narradora que canta i balla al mateix temps, i, de retruc, realitza acrobàcies argumentals i jocs de mans mentre va declamant aforismes d’alt fulgor sarcàstic sobre la fabricació de la realitat, perquè “el món és llenguatge i prou, i qui sap fabricar el llenguatge té el poder”. Entre la hilaritat i el caos, Pujol narra la crisi vital de Jonàs “a partir dels llocs on ha dormit”, però sobretot demostra que la literatura és un joc, i la dificultat, un dels seus límits: el lector anirà sabent que, com el seu homònim bíblic, el protagonista de la novel·la vol revoltar-se contra el déu que l’ha creat (l’autor, les lleis de l’algoritme, l’inesperat, tant se val), i mentrestant assistirà a un discurs sobre la història dels videojocs (o de la ficció sota la forma novel·lesca), sobre l’home com a animal lúdic (o de l’escriptor com a homens ludens), sobre la rebel·lió com a acte de llibertat individual (o del lector que busca un lloc on trobar-se en les pàgines de la novel·la), sobre la ingenuïtat de creure’s lliure perquè es practica qualsevol acte de rebel·lió.

Mentrestant, també, canviant de continu entre la primera, segona i tercera persona, es presenciarà un espectacle estilístic on no sembla que cap frase —fresca i cristal·lina cada una— no hagi passat per tots els alambins verbals a l’abast de Pujol, com si a cada pàgina, fred i incansable, n’hagués regulat i modificat el tràfic a la manera d’un algoritme. El resultat és que el lector fàcilment podrà dir el mateix que pensa Jonàs quan es posa a mirar vídeos a la xarxa per distreure’s: “Excitada pels flaixos de la pantalla, la glàndula de la curiositat tensa el nervi de l’interès, gràcies a la casualitat aparent et sembla que trobes joies, serà que jugues, o creus que el destí t’ha dut a palpar una matèria prohibida, amagada de la resta de mortals”.

En contra de l’excusa de ser senzill i superflu per engrandir el públic lector i popularitzar la literatura, Els llocs on ha dormit Jonàs és una novel·la que s’aixeca altiva i s’emmuralla, i que tracta el lector com algú adult, com algú sense por a sortir vençut de l’experiència lectora, i a qui se li pot exigir una entrega absoluta, com si Pujol defensés que l’obscuritat —o la claror que enlluerna— fos l’única cortesia que se li pot oferir, o com si considerés que la literatura reclama i busca el relector constant, o, en fi, com si estigués d’acord amb Cyrill Conolly quan deia que tot el que no es llegeix com a mínim dues vegades és simplement periodisme. Els llibres fàcils es llegeixen com qui es beu una orxata, però també s’obliden amb la mateixa facilitat que un dia buit d’incidents: la literatura es fa per recordar i Pujol, a Els llocs on ha dormit Jonàs, ha manufacturat una novel·la memorable.