L’altra casa de Lluís Companys a La Baule-les-Pins

El 13 d’agost de 1940, la policia militar alemanya va detenir Lluís Companys al xalet Ker Himer Vad (‘casa d’acollida’, en bretó), a La Baule-les-Pins, al departament francès del Loira-Atlàntic. El periple que el president va seguir a continuació fins a la seva execució el 15 d’octubre al castell de Montjuïc és conegut. També ho són, però amb menys precisió, els seus moviments a França des que va creuar la frontera el 5 de febrer de 1939. Els expedients de Joan i Miquel Casanelles dels Arxius Nacionals Francesos (ANF) a què ha accedit Quadernperfilen per què Companys va viure en la localitat bretona.

Després d’uns dies a Perpinyà, el 9 de febrer de 1939 Companys es trasllada a Saint-Germain-en-Laye, prop de París. Allí va retrobar la seva esposa, Carme Ballester, i es van establir a l’Hotel Enric IV “per descansar i alhora per fugir de les demandes constants de periodistes i de polítics”. A continuació, es van traslladar a un pis al carrer Decamps, 45, de la mateixa localitat.

En l’entretant, la Generalitat obria oficina a París i la Fundació Ramon Llull, per ajudar als refugiats, una altra. Van ser els dos grans focus d’activitat política del president aquella primavera. A l’abril, Maria Companys, el seu marit, Hèctor Gally, i el seu fill van embarcar cap a Mèxic. El president no els tornaria a veure.

L’amistat va portar al polític a estiuejar en aquella localitat del Loira

El 23 d’abril, el matrimoni Companys va deixar París “per passar uns dies a la Bretanya”, segons va informar el president a Carles Pi i Sunyer, “amb [JOAN]Casanelles, que ens ha invitat amb el seu auto. Tenim la intenció de prendre vistes per si trobéssim un lloc en cas necessari o per a passar els mesos d’estiu”.

Casanelles, benestant advocat barceloní, fou fundador d’ERC, propietari del diari L’Opinió i sotssecretari del Ministeri de Treball. En l’inici del cop d’Estat, els militars sollevats l’havien detingut en un tren camí de Madrid. Al desembre, intercanviat pel comte del Montseny, va ser alliberat.

A la Bretanya, La Baule-les-Pins, cinc-cents quilòmetres al sud-oest de París, era un indret turístic popular des que als anys vint havia crescut com a barri de La Baule-Escoublac, famosa com a balneari, per les platges i la quantitat de xalets de lloguer. Segons unes notes inèdites de Joan Alavedra al seu fons de l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), Ballester deia que La Baule “era més distingit que la Costa d’Atzur”.

Companys tenia un altre tema per resoldre. Els veïns del barri benestant de Saint-Germain-en-Laye no volien un president d’esquerres vençut a la vora, ni renou polític, i van demanar a Albert Sarraut que el fes marxar. Es desconeix què va respondre el ministre de l’Interior, però Companys deixà el pis de Decamps l’11 de juny i va anar al 1 del Boulevard de la Seine a Neuilly-sur-Seine, municipi adjacent a París.

El 20 de juny, Companys deia a Maria que a primers de juliol anirien a La Baule “amb el Tonet [Joan Casanelles], que té auto, i ell i nosaltres hi tenim una caseta, prop de la platja”. Sis dies més tard, el president digué al seu advocat pels Fets d’Octubre, Ángel Ossorio Gallardo: “Este verano iremos a una villa que mi amigo Casanelles tiene alquilada”. En la carta anterior, Companys volia tranquil·litzar a la filla donant a entendre una millor situació que la real. L’economia del president no donava per a tant.

Diners amb la Gran Guerra

La pressió franquista sobre les autoritats franceses perquè els polítics republicans no actuessin a París, ni prop de la frontera, van portar el govern francès a recomanar Companys que deixés la capital. Així va començar a viure a cavall de La Baule i Neuilly. D’acord amb l’expedient de l’ANF de Miquel Casanelles, aquest va llogar el xalet Pourquoi Pas al poble bretó entre el 29 d’agost i el 21 d’octubre de 1939 per les vacances. El germà del dirigent d’ERC vivia d’habitual a la rue Frédéric Passy, 3, també de Neuilly.

Els Casanelles eren cinc germans. Miquel, el gran (Joan, vuit anys menor, era el quart), havia deixat la carrera de Lletres i Dret per seguir els negocis familiars de comerç de cereals, immobiliaris i financers, arran de la mort del pare el 1928. La família era especialista a aprofitar les aigües tèrboles per consolidar la seva posició. El pare ho havia fet exportant cereals als Aliats durant la Primera Guerra Mundial. Aleshores, els fills havien creat l’empresa FRACAM, de vestimenta militar, per enriquir-se amb els nous aires de guerra europeus i els contactes amb l’administració francesa.

No es pot descartar, per tant, que el matrimoni Companys passés alguns dies de l’estiu de 1939 a Pourquoi Pas. D’acord amb la documentació de l’arxiu departamental del Loira-Atlàntic, el va fer construir a partir de 1933 un veí, Thomas Victor. El xalet, a l’avinguda Ninon, 11 (on roman), és a un quilòmetre de la platja. Joan Casanelles va usar-lo de base d’operacions per cercar-ne un de definitiu per al president.

El 7 de setembre de 1939 el prefecte del Loira Inferior reportava que Casanelles havia llogat a l’agència Mondiale, per a “l’expresident”, Ker Himer Vad, a l’avinguda de Ploërmel, 5, al centre de La Baule, a escassos dos-cents metres de la platja i a dos quilòmetres de Pourquoi Pas. El dia 15, els Companys ja hi eren. No, en canvi, els Casanelles, que vivien a París bo i deixant a La Baule la seva filla Lolita, de mig any, amb una de les germanes d’ell (Maria o Carme). Per tant: que el president s’establís a La Baule va venir condicionat perquè era un indret chic i perquè part dels Casanelles s’hi havia instal·lat. No va ser una tria a l’atzar.

L’esposa del president trobava la zona més distingida que la Costa d’Atzur

Companys feia escapades a París. Per la localitat bretona hi van passar les famílies d’altres dirigents d’ERC, com ara Josep Tarradellas i Josep Andreu Abelló. En els mesos següents, el matrimoni Companys va visitar el fill del president a la clínica neuro-psiquiàtrica Abbaye de Viry-Châtillon, a vint quilòmetres de París, i van sortir d’excursió per l’Armòrica, on acaba la Bretanya. Quan els nazis van ocupar París el 14 de juny de 1940, Companys va romandre a La Baule, d’on no va voler marxar per no allunyar-se del fill malalt. El seu destí va quedar, així, segellat.