La mort invisible

Sembla prou demostrat que l’enorme increment de casos d’afectats pel virus de la covid-19 de les últimes setmanes es deu a les gresques, farres i bullícia que es van produir a tot Catalunya la nit de Sant Joan i ulteriors. La major part de la gent que acut a aquests esdevenimentssón persones de menys de quaranta anys, i ara, més que abans, moren a les UCI nois i noies a la vintena.

Seria injust culpar els joves d’aquest trasbals. El que és un fet, i molt natural, és que la gent jove —i aquesta joventut ja ha arribat als quaranta anys, que és la mitjana d’edat amb què la gent es moria fins fa pocs segles— no té cap consciència que un dia es morirà (per això Rilke aconsellava a les famílies que obliguessin els nens de més de vuit anys a vetllar els difunts de casa, quan aquestes vetlles duraven dos o tres dies i nits).

No en tenen consciència pel fet que la mort, a la cultura occidental del nostre temps, és una cosa que s’amaga. No és pròpiament cap vergonya per als familiars i els amics del difunt que es mori algú; ni cap nosa, però cada dia resulta més invisible. L’amor o l’amistat fan que aquest tràngol sigui viscut pels sobrevivents amb un dolor més o menys contingut, amb una fe més o menys sòlida. Però com que, habitualment, els joves només veuen morir parents molt vells, els sembla que és una cosa que no va per ells ni hi anirà mai —això segon és molt pitjor, perquè no se n’escaparan.

Tanmateix, vivim en una cultura de benestar, atencions hospitalàries i dissimulació o llunyania dels tanatoris i els cementiris, que fan que els joves, i també molta gent gran, no s’amoïnin gens, si es troben bé, pel fet indefugible que el seu destí, tard o d’hora, és la mort. Hi ha o hi ha hagut cultures, al món, que han girat sempre al voltant d’aquesta callada presència de la mort, començant —a la nostra cultura occidental i mediterrània— pel culte als difunts dels egipcis, que preparaven els morts amb la idea que no estaven morts del tot mentre el cos romangués incorrupte (a Itàlia ho van fer fa pocs anys amb l’exhumació i momificació del “padre Pío” —un impostor en tota regla segons les investigacions laiques—, exposat ara a Pietrelcina), i fins i tot es feien acompanyar —ja era una mala jugada— per un seguit de servidors i funcionaris. Hi ha hagut cultures orientals en què aquest ritu de pas consistia a menjar-se el cos del difunt cru, cuit o podrit (“faisandé”, diuen els cuiners francesos); n’hi ha hagut, i encara n’hi ha, en què els difunts són dipositats sobre una plataforma perquè els rapinyaires se’ls mengin igual com esmicolen i es mengen un animal mort. Caníbals, no ho són: mai no es menjarien un enemic abatut o un home viu. Hi ha religions, com la jueva i la musulmana, que enterren els difunts a terra, nus i embolicats amb un llençol, no més tard de vint-i-quatre hores després del traspàs: per a aquests, és una gran ignomínia no poder practicar aquest ritu. A l’Índia encara incineren a l’aire lliure els difunts —no fa gaire també cremaven la viuda, de viu en viu—, i després tiren les cendres en un riu sagrat.

Sigui com sigui, el món és ple de ritus culturals a l’entorn del traspàs d’una persona, incloent-hi les regles de casament o de funció pública que s’hauran de complir després d’un traspàs, que arriben a ser molt complicades: la viuda que s’ha de casar amb el germà del difunt, el sobrevivent que ja no es pot casar mai més amb algú de la mateixa tribu, etcètera.

Tot això potser semblen manies o restes d’“indigenisme” —al cap i a la fi, indígenes ho som tots, perquè tots som d’un país propi—, però els antropòlegs saben molt bé que aquests protocols, la majoria dels quals són viscuts per tota una comunitat, són actes culturals de la més gran importància: difonen un enorme respecte a la mort i fan present als vius, contínuament, quin és el seu destí. Encara a molts llocs de la Mediterrània les dones es vesteixen de negre, baldament hagin quedat viudes al vint anys, per tota la vida.

Per què al món mal anomenat “civilitzat” s’ha perdut una gran part dels rituals que acompanyaven la mort d’algú? En part, pel descrèdit de les religions, totes inventades per témer menys la mort i per confortar malalts i moribunds; en part, perquè l’enorme prestigi de la tècnica ha acabat fent que consideréssim l’ésser humà com una màquina que un dia s’espatlla i que, com totes les coses que ja no serveixen, es llencen en un abocador: tant li fa l’abocador de les deixalles com l’abocador dels homes, que són els cementiris.

Si als col·legis s’ensenyés una mica més de filosofia, els joves llegirien Sòcrates —amb quina serenitat va enfrontar la mort—, Ciceró, Sèneca, Montaigne... i fins Heidegger (“L’home és un ésser per a la mort”) o Rilke, que va escriure-ho tot amb la “pròpia mort” al pensament.