M’ho vaig inventar tot

Más información

Una plaça per a una periodista

Defensors d’una nova màgia

Cavalls cap a la llum

Vosaltres, lectors, ho veieu igual? O és només la visió esbiaixada d’una periodista de successos? Perquè de vegades es dubta, i si alguna cosa té mala premsa de veritat és el dubte. Qui no veu clares les coses a la primera no està a l’altura, no val, i d’aquí a sentir-se un impostor només hi ha un pas. Fins i tot s’ha encunyat una síndrome que es diu que afecta més les dones, acostumades a escoltar els sermons masculins i callar, o intentar interrompre’ls sense èxit. Pensaments com “Què hi pinto jo aquí? A qui he enganyat per conservar el meu lloc de treball? Qualsevol dia, algú se n’adonarà i em farà fora”... provoquen que no ens postulem per a caps, per a corresponsals o per a qualsevol altre càrrec de responsabilitat...

Però tot això és una llauna. A ningú no l’entretenen els mecanismes o les qüestions socials que provoquen la inseguretat. El que interessa de veritat són els impostors sense complexos, els que trepitgen sense tenir idea de res, els que menteixen, els que enganyen, els que delinqueixen i fan de la seva vida una farsa. El que la doctora del transductor vol llegir o veure amb plaer és què fa que l’ésser humà utilitzi, manipuli i destrueixi la resta sent un farsant, un estafador, encara que anheli un diari ple de bones notícies que ningú no llegiria.

I té sort: la història és plena de grans impostors. Encara continua viu Jean-Claude Romand, que es va fer passar per metge durant una dècada i va estafar tot el seu entorn per continuar passant el dia al bar quan tothom creia que era a l’OMS, investigant. Quan es va veure acorralat, va optar per la solució més dràstica: va matar la seva dona, les seves dues filles i els seus pares. No va ser tan precís amb el seu propi suïcidi. Quan va sortir de la presó el 2019, el van acollir uns monjos en una abadia benedictina. La història la va explicar Emmanuel Carrère a L’adversari (Anagrama).

El estafador (Península), del periodista d’El Periódico Guillem Sánchez, recorre el camí de tots dos llibres amb les peripècies d’un home que va adaptar la seva vida a qualsevol conte per estafar amics i parelles. Policia, provador de cotxes de fórmula 1, pilot d’avions, tècnic del Barça... A mesura que passen les pàgines, es busca la resposta de per què Francisco Gómez Manzanares es va convertir en un individu cruel, incapaç d’estimar ningú més que a si mateix.

L’adversari, El impostor i El estafador s’endinsen en la recerca, una cosa poc habitual en el periodisme (a ningú no li importa quant costa a un periodista aconseguir informació, si pateix o si s’ho passa bé, o si fent tot el que pot, fracassa). Tots tres no només expliquen el que saben, sinó també com ho han sabut. Hi veus l’adversari, l’impostor i l’estafador, però, també, a qui els intenta desemmascarar, el seu propi recorregut vital i que fa que s’obsessionin amb les seves trajectòries de (mala) vida. L’estil contrari amb què Truman Capote va relatar a A sang freda l’assassinat d’una família a Kansas.

Ara bé, el llibre de Sánchez aporta alguna cosa més, amb el permís de Carrère i de Cercas. El farsant no aconsegueix eclipsar les seves víctimes.No sabem gairebé res del sofriment de l’entorn del metge Jean-Claude Romand i poca cosa coneixem de com les (diverses) famílies de Marco van viure el seu engany. El estafador, en canvi, explica amb interès com van viure amistats, famílies i parelles el fet que les utilitzés, les enfonsés i les destruís. Un relat de moltes capes, més enllà de l’estafa de 800 euros del viatge que no es va fer mai o la inversió de 30.000 euros del pis que no va existir.

La llista de farsants, impostors, inventors de vida i penques que mereixen el seu llibre o una sèrie a Netflix és interminable. Frédéric Bourdin, anomenat el Camaleón, va aconseguir colar a una família de Texas que era el seu fill desaparegut tres anys enrere. Bourdin tenia els ulls marrons; el desaparegut, blaus. Bourdin parlava francès; el desaparegut, anglès. Bourdin tenia 23 anys; el desaparegut, 16... Aquesta va ser una de les seves moltes farses que explica el periodista David Grann a El viejo y la pistola y otros relatos de true crime (Random House).

També entretindria la doctora del transductor la història d’Alicia Esteve, la catalana que, amb el nom fals de Tania Head, va dir que era una supervivent de l’atemptat del 2001 de la torre bessona sud i que el seu promès havia mort a l’altra torre. Va arribar a presidir una associació de víctimes de l’11-S. La va desemmascarar el New York Times el 2007: no va estar mai a les torres bessones. El dia dels atemptats era a Barcelona. Cuatro li va dedicar un documental, que va titular magistralment: “Me lo inventé todo”.