“Aturem-nos i contemplem el que tenim al voltant”

Hi ha a qui li podrà semblar que el que fa Kotomi Nishiwaki és un solo de dansa, perquè és ballarina i coreògrafa i el que fa en aquest espectacle, en bona part, és ballar. Però New(a)days (de dijous a diumenge a l’Antic Teatre, en el marc de festival Grec) és una performance, una peça concebuda en petites escenes que tracen un recorregut molt obert i subjectiu a través del temps, potser cap a un futur millor. “Ve a ser un continu d’escenes amb diferents històries i camins que parlen de realitat i de ficció a la vegada”, diu Miquel Casaponsa, creador de l’espectacle juntament amb la seva parella, la ballarina japonesa. “Ella, sola a l’escenari, ens guia entre certs estats que recreen escenes que donen pistes sobre la manera de comportar-se”.

Más información

Seguir el camí de Camus

Un suïcidi poètic a la paradisíaca i infernal Barcelona

La transgressió de totes les Rosalías

Casaponsa i Kotomi formen la companyia Park Keito. Ella ha treballat a Berlín i tots dos a Brussel·les, fins que fa cinc anys es van instal·lar a Barcelona. La fusió d’aquests dos artistes, ella performer i coreògrafa i ell arquitecte d’interiors i músic, ha generat aquest espai viu on plantegen, també, una investigació sobre els rituals diaris i la comunicació: “Parlem de la comunicació quan es dona una pèrdua de contacte físic”, s’explica Casaponsa. “I no em refereixo a la pandèmia, aquest projecte és anterior, ni al fet que ara ens comuniquem a través de les xarxes. Ens preguntem com mantenir certa perspectiva de la comunicació. Al principi ens comunicàvem amb senyals de fum. Com serà el futur?” La performance no respon a aquestes preguntes, senzillament (i no és poc) les planteja “d’una forma bastant abstracta”, matisa el creador.

Tots aquests suggeriments, doncs, d’una interpretació absolutament lliure ens plasmen els canvis en funció de com veiem o observem les coses. La Kotomi ho explica: “Faig un treball de repetició d’accions i de moviments. Cada vegada en faig un i el repeteixo. Sembla el mateix, però va canviant. Hi ha tot un equilibri entre pensament i percepció. Cada cop la repetició és com si fos nova —d’aquí ve el nom de l’obra: New(a)day)—. Aquests canvis són molt positius, perquè indiquen que evolucionem”.

En el pla sonor, a banda de la música en directe, creada i administrada per Casaponsa, és important com ella crea una banda sonora en directe: “Omple l’espai a través de la veu, i de sons, fent viatjar l’espectador. I amb els moviments i els sons de la protagonista, els objectes tenen una importància cabdal en l’obra. “Hi ha una poètica dels materials a la peça”, diu el músic. “Hi ha objectes orgànics i inerts, i juguem amb la seva manipulació, que ve a ser la nostra relació amb la natura”. Un exemple: la Kotomi duu un casc en forma de prisma de diverses cares, de miralls. Aquests miralls són els que reflecteixen les diferents interpretacions o maneres de comportar-se, reflecteixen la societat. Ella s’integra en un espai i reflecteix tot el que hi ha al voltant: veiem l’ésser humà aïllat, però integrat en la societat i en el paisatge.

En aquest paisatge abstracte, metafòric, poètic... quin és el missatge? “El missatge està en la percepció”, respon el músic. “En aquest viatge, l’experiència perceptiva del cos va evolucionant fins a obrir un intercanvi imaginatiu... Fem les coses tan ràpid...! Aturem-nos un moment i contemplem el que tenim al voltant”.