Set magnífics llibres per a un dia d’estiu

Els angles morts, Borja Bagunyà

Edicions del Periscopi | 492 pàgs. 19,90 | @ 8,49 euros

El retrat més fidedigne d’aquest món tan absurd i complex com l’actual el propicia ara per ara, en català, aquesta novel·la, debut en el gènere del fins ara excels contista, autor dels elogiats Defensa pròpia (premi Mercè Rodoreda, 2006) i Plantes d’interior. Com és costum en la seva prosa, no hi ha acció sinó un anàlisi tan clarivident que esborrona. Aquí, a partir d’un Antoni Morella que perd les oposicions a una càtedra universitària; de les reflexions també de la seva dona, Sesé, ginecòloga reputada que una nit de guàrdia s’enfronta a un fet que la supera, i de l’estada temporal amb ells d’un nebot, Olaf, que no fa més que accentuar la sensació d’ofec, caos i desordre que envolta tot plegat. La resta és un festival de símils, metàfores i adjectivacions, d’un gust i una capacitat excepcionals per fixar el detall nuclear. I tot, en el que apunta a un dels títols de l’any, al servei d’un missatge gairebé subliminal: en els fons, només volem ser escoltats.

El primer emperador i la reina Lluna, Jordi Cussà

Comanegra | 584 pàgines | 22,90 euros

La suggeridora vida de l’emperador xinès Qin Shi Huangdi (el que, entre d’altres meravelles, va ordenar la construcció dels guerrers de terracota que havien de vetllar la seva tomba) és bona mostra del poder imaginatiu, el tremp narratiu i el notable llenguatge (per ric i innovador) de Jordi Cussà, traspassat la matinada de l'11 de juliol. La novel·la, de rerefons històric, mostra l’esperit de Scheherazade, com l’ha copsat el crític Ponç Puigdevall, que impregnava l’autor de Berga, una trajectòria literària marcada excessivament per Cavalls salvatges, llibre gairebé de culte i dels pocs a les lletres catalanes que aborden la fuetada social i humana que va comportar l’heroïna als anys 80 i 90. Narrar era per a ell, com feia també en la distància curta, encisar, impedir l’avorriment a través del suspens, oferir revelacions un punt truculentes, fets màgics, detalls efectistes... De tot això n’hi ha un munt aquí, juntament amb l’altra gran màgia de Cussà: els personatges del passat sempre semblen perfectament del present.

Terres mortes, Núria Bendicho

Anagrama | 178 pàgines | 16,90 euros

Pocs detalls se li escapen a Núria Bendicho (Barcelona, 1995) en el que és el seu rutilant debut literari. El llenguatge és treballadament popular, de regust ben rural, com escau per a aquesta història un punt angoixant, gairebé gòtica, on tot és al servei del retrat de la feréstega família Capdevila Planadevall. Viuen isolats en un mas, on ara el més diferent de tots, en Joan, agonitza amb un tret a l’espatlla davant la mirada impassible de la resta de membres del clan. Violència física, fàstic, sordidesa i por són les sensacions predominants amb les que, a ritme picat, sap salpebrar Bendicho una història amb reminiscències que poden anar des del clàssic nostrat de La punyalada, de Marià Vayreda, fins a l’ambient embogit dels protagonistes de Mentre agonitzo, de William Faulkner, tot passant per algunes sensacions reflectides pel periodista Carles Porta en episodis del seu Tor. Tretze cases i tres morts. Aquí només en seran dos, de morts. I un secret.

Arsène Lupin contra Herlock Sholmès, Maurice Leblanc

Traducció de Mª Rosa Vallribera | Edicions de 1984 | 282 pàgs. 15 euros

Nova demostració que la majoria d’adaptacions audiovisuals (ara, en format sèrie de Netflix, Lupin) acostumen a fer un flac favor a la literatura. En la que fou la segona entrega (1908) de la saga del seu lladre-cavaller, el periodista i escriptor d'amens relats francès Maurice Leblanc (1864-1941) va enfrontar el seu irònic, culte, subtil i elegant fins a l’extrem Arsène Lupin ni més ni menys que amb un famós detectiu anglès, cridat per resoldre una cadena de robatoris que semblen apuntar al lladre de guant blanc. I el de Londres, que en una anterior topada començà a descobrir els seus secrets (els túnels amagats, el pseudònim amb el que viu entre la gent honesta…), ara vol rematar la feina. Lupin haurà d’escarrassar-se en una de les millors entregues de la sèrie, per àgil i versallesca, i tot un clàssic de les novel·les de lladres, que pot llegir-se com la versió francesa de la nissaga del mateix heroi d’Arthur Conan Doyle.

La pomera i altres contes, Daphne du Maurier

Traducció de Marta Pera | Les Altres Herbes | 336 pàgines. 20,90 euros

Exactament 69 anys han calgut per a què el relat d’on van sorgir els ocellots assassins que Hitchcock va immortalitzar al cinema se’ls senti grallar en català. Els va treure d’un conte llarg de la britànica Daphne du Maurier, Els ocells, el primer dels set relats inclosos aquí. Era un devot de l’escriptura d’aquesta anglesa (també dugué a la gran pantalla la seva Rebecca), encisat per la seva estratègia: una intrusió inquietant en un entorn quotidià que ho capgira tot i dona una visió inopinada dels éssers humans, molts d’ells amb un punt masoquista o víctimes de la pressió psicològica dels altres. Passa amb el relat del títol, on un vidu troba que l’arbre de casa s’assembla cada cop més a la dona abandonada, morta fa uns anys. O a Fes-me un altra petó, foraster, on un mecànic surt amb una dona coincidint amb uns assassinats de pilots de la RAF anglesa... I això també: el final no queda mai tancat perquè l’inesperat, l’angoixant, es queda allà, a la porta, palplantat.

Diari de la guerra i Barcelona viscuda, Manuel Reventós

L’Avenç | 260 pàgines | 21 euros

“No em cal primfilar en matèria de discreció”, escriu Manuel Reventós (1888-1942) perquè no pensa mai que es publicaran aquestes notes entre el 18 d’octubre de 1936 i el 3 de gener de 1939, així com la postal que perfila de la Barcelona d’inicis del XX. I aquesta és la clau de volta que fa que aquest sigui un dels millors dietaris sobre la Guerra Civil a Catalunya publicat mai. Ho és per qui l’escriu, amb estil notable: el d’un home lliberal de diccionari, economista reputadíssim, “el català més brillant de la seva generació”, diu Eugeni Xammar, catalanista. I ho és també per l’honestedat i crua franquesa amb què l’escriu, sense pèls a la llengua (Companys, “el pajaritu”; Tarradellas, un incompetent; Negrín, “el dictador guache”; Prat de la Riba, “un pagès venjatiu”...); precís sempre en les misèries d’una rereguarda sense menjar, poruga i egoista; ell, mentre, amargat i sol intel·lectualment, pinçat entre dues dictadures: la dels militars revoltats i la dels revolucionaris.

La vista als dits, Joan Todó

Labreu Edicions | 312 pàgines | 18 euros

Qui s’endugui aquests llibre se’n portarà, en realitat, gairebé tota la vida poètica (fins ara) de Todó (La Sénia, 1977). I, materialment, quatre poemaris en un sol volum. Los fòssils (al ras) el va escriure inicialment el 2007. Tot i que ara lleugerament retocat, s’hi respira encara aquella mena de por que el somni s’imposés al desassossec callat, com ho defineix el també poeta Josep Pedrals al pròleg. Com si fos un pèndol, quatre anys desprès, amb El fàstic que us cega (“el meu millor llibre, diu, d’un text que també ha revisat) es va centrar en allò lleig o brut que ens envolta. És un món ara força allunyat del poemari que dona títol al llibre, amb força pinzellada amorosa i eròtica, mentre que al darrer, Cartes mortes, és un retorn als primers temes. Todó també cultiva la prosa (A butxacades). Però la seva poesia, clara, precisa a més no poder, diu, “és casa meua perquè és el que sempre he fet”. I ara s’hi pot entrar bé: totes les portes són obertes.