El misteri del bisbe

A tocar de la catedral de Barcelona hi ha el carrer del Bisbe, on durant el franquisme lluïa una placa on hi deia Obispo Irurita. I és que el bisbe navarrès va ser una referència fonamental de l’església nacionalcatòlica. Havia arribat a Barcelona el 1930, i durant els anys de la República es va destacar per defensar les posicions més integristes, anticatalanistes i enfrontades amb les autoritats republicanes. Havia arribat a prohibir als feligresos la lectura d’una llarga llista de diaris sota pecat mortal, entre els quals El Diluvio o Solidaridad Obrera, advertint periodistes i lectors que “en su día, quizá no lejano, tendrán que dar rigurosa cuenta al Señor”. El perfil era tan clar que un catòlic com el ministre navarrès de la República i membre del PNB, Manuel de Irujo, va dir que “arrastraba todos los odios populares”.

Segons el relat oficial, el bisbe havia estat una víctima més —d’alt nivell, és clar— de la persecució religiosa desencadenada el juliol de 1936, afusellat a la tanca del cementiri de Montcada. Per això el 1939 mereixia els màxims honors i reconeixement, raó per la qual Franco va fer enterrar les seves (suposades) despulles a la catedral amb honors de general. El relat podria haver estat cert, però resulta que després de l’entrada de les tropes franquistes diversos testimonis havien reconegut el bisbe a Barcelona, que estranyament mirava d’amagar la seva identitat. Tot plegat era xocant, però aleshores es va imposar el silenci.

En finalitzar la dictadura els dubtes van emergir, i es va anar sabent que la versió oficial no casava amb la realitat. El malaguanyat historiador Hilari Raguer insistia sempre sobre aquest fet. El periodista Josep Maria Ràfols (Vilanova i la Geltrú, 1951) ha ordenat a La increïble història del bisbe Irurita el que ja es coneixia, i hi ha afegit una ingent feina de documentació en múltiples arxius públics i privats, recorrent també a la memòria transmesa per descendents de persones implicades en una història molt complexa.

D’aquesta manera, testimonis i documents acrediten que el bisbe va viure els primers mesos de la guerra amagat a casa de la família Tort, ben a prop del mateix bisbat, que després va ser detingut i empresonat al Castell de Montjuïc i que més tard va anar a parar a unes misterioses “mans amigues” mentre formava part de fins a cinc operacions d’intercanvi de presoners, que no es van materialitzar, tot acabant de donar més incògnites a la qüestió del perquè dels fracassos d’algunes d’aquestes operacions.

Els dots detectivescos de Ràfols el porten a desmuntar la versió oficial, mostrant les incongruències que situen la mort d’Irurita el 1936, sobre la qual certament dubta la mateixa Església. De fet, no ha culminat encara el procés de beatificació que s’havia iniciat el 1958 i que inclou fins i tot proves d’ADN fetes l’any 2000, amb resultats no concloents, perquè hi podria haver confusió amb un nebot afusellat.

Si Ràfols és rotund desmuntant la versió oficial, no pot ser-ho en la novedosa hipòtesi que apunta per resoldre l’enigma de la mort d’Irurita, que situa a primers de febrer al Pirineu a mans d’uns sindicalistes de la CNT. Les informacions d’un confident no permeten anar més enllà, però possiblement la certesa absoluta ja no la tindrem mai.

El llibre va tan lluny com és possible en el cas Irurita, però ho fa explicant un context molt complet de les circumstàncies en què es movia el món catòlic durant la Guerra Civil, amb la influència de cardenals tan distants com Gomà i Vidal i Barraquer, i de dirigents polítics democratacristians com Josep Maria Trias Peitx o Irujo, que, com a ministre, feia de pont entre el món catòlic i la República.

El rigor en la descripció d’aquest context és, sense dubte, un dels valors afegits de l’obra.