“Al món en general, falten més Traperos”

Patrícia Plaja (Begur, 1981) és la cara visible del Govern cada dimarts. Ha passat dels despatxos i l’anonimat dels Mossos a la primera línia mediàtica...

Pregunta. 40 anys, mare de bessons i ara portaveu del Govern català. Ho pot conciliar tot?

Resposta. És clar que puc. Però... no tinc 40 anys; encara no els he fet. Els bessons ja no són bessonets, així que tot és molt més fàcil. I portaveu del Govern... Vinc de ser la responsable de comunicació dels Mossos, les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana, els 365 dies de l’any. Poques coses hi pot haver més complicades.

P. És hora que a ells també els preguntem per la conciliació?

R. Cada vegada hi ha més homes que en són conscients. Els que són al meu voltant donen tanta importància a la conciliació com a la feina.

P. Ha construït la seva carrera als Mossos, un món d’homes. Com s’aconsegueix l’autoritat d’una comissària més?

R. La broma de la comissària, que he sentit 350 vegades... No es tracta del rang o dels galons; es tracta que et respectin només per la feina que fas. Es construeix treballant moltíssim, escoltant, dubtant i, una vegada s’ha pres la decisió, sent conseqüent. Més enllà de l’àmbit professional, també a la vida, qui no dubta és extraterrestre.

P. Sembla que la policia dubta poc...

R. La policia no és un món a part de la resta del món. També dubta; però ha de prendre decisions que moltes vegades no són fàcils.

P. Patrícia Plaja es fa famosa després dels atemptats, el procés, diversos premis... Com ho porta?

R. Patrícia Plaja no és famosa. Els famosos són reconeguts pel carrer i la gent els demana autògrafs o, ara, selfies. Aquest no és el meu cas. M’he fet coneguda dins de la professió, sobretot, en l’àmbit periodístic.

P. Per què la policia té tan mala premsa?

R. No crec que la policia tingui mala premsa. Ara bé, sobre la policia tothom té un criteri o una opinió, encara que no hi hagi tingut cap altre contacte més enllà de si l’han parat per fer un control d’alcoholèmia o si ha hagut de posar una denúncia perquè li han robat la cartera. És com el futbol: la gent opina encara que no s’hagi calçat mai unes botes o no hagi vist més de cinc partits sencers. El dret a l’opinió és lliure.

P. Com ha viscut la pitjor etapa de la història dels Mossos?

R. Ha estat dur, trist i una experiència professional i vital. Però no cal que mirem cap enrere, oi? Mirem cap endavant.

P. En el periodisme, la comunicació corporativa se sol veure com el costat fosc, el mal.

R. Jo soc periodista. Fa uns anys, els periodistes que anàvem a treballar a una empresa o a una institució, parlo per mi, ho fèiem acomplexats. Havíem entrat a la facultat amb la voluntat d’acabar escrivint editorials, de ser fotoperiodistes o de dedicar-nos a fer crítica literària. Deixar els mitjans per anar a treballar a l’altre costat del periodisme era menys atractiu, menys interessant i, sobretot, menys periodisme. No hi estic d’acord. Què és el periodisme? El periodisme és explicar coses que interessen a la gent. I això és el que he estat fent aquests últims 15 anys.

P. I un dia decideix deixar els Mossos i convertir-se en portaveu d’un govern. Per què?

R. En cap cas no és una cosa buscada, pensada ni planificada, però la vida professional també fa moltes voltes. Quan m’ho van oferir, els vaig dir que el que menys m’encaixava és haver de ser jo qui sortís a explicar les coses. Això és el que em va fer dubtar més de si havia d’acceptar la proposta o no.

P. Se sent com a El ala oeste de la Casa Blanca?

R. Hi havia una sèrie de televisió, que no vaig veure mai, però de la qual m’agradava molt el nom, era Raquel busca su sitio... Aquests primers dies em sento una mica així, Patrícia busca su sitio, però perquè tot necessita un bagatge i una experiència. Estic molt acostumada a la comunicació d’emergències, que necessita una resposta molt ràpida, i ara és una slow communication. He d’aprendre aquests tempos, més enllà que els periodistes necessitin periodisme de declaracions, però aquesta no és la meva feina ni el que es pretén amb la meva figura.

P. Què és pitjor, el faristol o milers de periodistes trucant per un crim?

R. Cap de les dues coses és dolenta; formen part de la feina del periodisme. Ara bé, no es poden comparar. Abans tenia el telèfon en silenci i, quan podia, contestava. En una hora i mitja et trobaves 37 trucades perdudes. Ara el meu telèfon s’assembla molt més al d’una persona normal.

P. Es defineix com una tècnica sense carnet de partit. Quines són les seves línies vermelles?

R. La línia vermella és que no faré partidisme; explicaré la feina del Govern. No represento ni parlo en nom de cap partit. Parlo en nom del Govern de Catalunya, que representa tots els ciutadans.

P. No té WhatsApp. El president Aragonès li envia SMS?

R. Utilitzo Signal. No tinc WhatsApp, i també és important destacar que no tinc Telegram, perquè, quan vaig canviar de feina, em vaig precipitar. El segon dia vaig cedir i em vaig baixar Telegram. Al cap de tres minuts tenia centenars de missatges. Al final el vaig tancar. Aquest tema el porto fatal. Al Signal de la feina tinc 31 missatges per respondre i 102 SMS, que són de gent que em va donar l’enhorabona pel càrrec i a qui encara no he respost. I al mòbil personal, en què sí que tinc WhatsApp, però el té molt poqueta gent perquè és el número que mantinc des de l’institut, tinc 57 whatsapps, que encara són de gent que em felicita. Em fa il·lusió que la gent se n’alegri, però soc tan poc protocol·lària que no he contestat el 90% dels missatges. I ara em passa que vaig al poble [Begur] i em trobo gent de la qual penso: “Aquest em va felicitar, no li he contestat i pensarà que soc una estirada!”.

P. A la classe política li falten més Traperos [amb referència al major dels Mossos]?

R. Al món en general, falten més Traperos.