Love of Lesbian s’apropa a la normalitat als Jardins de Pedralbes

Retrobada doble amb el públic després del Sant Jordi dels antígens, un concert més sanitari que musical en el qual la càrrega emocional era tan alta que hauria triomfat fins i tot Gepetto amb el seu enformador. La tornada a un concert el més normal possible al “festival que més bona olor fa”, com el va descriure Santi Balmes, va permetre que Love of Lesbian es retrobés en un context més habitual, mascaretes a part, on l’èxit només va estar vinculat a la seva música i a l’estrena del seu nou disc V.E.H.N. I l’actuació del grup a Barcelona va servir per evidenciar que, en general, les seves noves cançons gaudeixen del fervor d’un públic que, omplint literalment el recinte –segons sembla, tothom anava en bombolles de convivència que convertien la distància física en un concepte metafísic–, es van deixar el coll cantant lletres que, norma de la casa, no tenen manual d’instruccions. Els ha costat triomfar, però ara sembla que els costarà abandonar la popularitat. El que musicalment tarda a arribar, sol tardar a marxar.

Les noves cançons de Love of Lesbian tenen un patró molt marcat: melodies no sempre memoritzables, lletres no lineals, instrumentació cada vegada més prolixa, una veu personal que raspa i un carisma en sabatilles d’anar per casa. Pop amb certa deriva èpica no catedralícia i amb augments d’intensitat que a Pedralbes van fer tremolar l’entarimat de les grades, maltractat pel picament de peus d’un públic amb infiltracions de persones més madures que els músics i menys donades a l’explosió física. I, per a la instantània, el moment mòbil a Planeador, amb les grades tatxonades de punts de llum. Per molt que es repeteixi, aquest recurs no cansa: el fred led que arraconava la càlida flama. I, entre tanta calor, es va colar algun error, com per exemple la fredor del final del concert abans dels bisos, amb un Los irrompibles que va deixar el públic callat, aparentment distant i sense demanar més.

Amb algunes peces paradigmàtiques fora del repertori per fer lloc a les noves composicions –en van sonar vuit– l’estil Love of Lesbian es va imposar. Tenen el seu so i amb això sembla que n’hi ha prou. El públic així ho va demostrar en una nit de vint-i-un botó en què el context palatí, amb els seus jardins i fonts, restaurants i escenaris subsidiaris, semblava una mena de torneig de tennis. Per tornar a terra, Love of Lesbian no van deixar el concert a dalt, sinó en un prudent pla descendent rematat amb El paso. Amb l’horari d’abans ja recuperat, inici a les 10 de la nit, el final més enllà de la mitjanit va inhabilitar el metro, però ja se sap que els perfums cars no van ser pensats per al subsol.