“Ciceró era el Donald Trump de l’antiga Roma”

El festival Tarraco Viva ha tancat la seva XXIIIa edició havent venent el 80% de les 10.000 entrades que van sortir a la venda. La mort de Juli Cèsar i la fi de la República romana han estat els eixos centrals d'una edició encara marcada pels efectes del coronavirus. Les jornades de divulgació de la història de l'antiga Roma van néixer per donar suport la candidatura de Tàrraco com a Patrimoni Mundial de la UNESCO i, tot i el camí recorregut, dues dècades després encara estan en fase incipient, com revela el seu director, Magí Seritjol. "Tinc la sensació que no hem ni començat, els festivals potents d'Europa triguen 30 o 40 anys a consolidar-se".

Pregunta. La pandèmia ha aportat alguna cosa positiva per repensar el Tarraco Viva?

Resposta. Hem descobert que hi ha eines que, ben utilitzades, són fantàstiques. Els recursos digitals han demostrat que són molt vàlids per divulgar la cultura, però també hem arribat a la conclusió que la cultura ha de ser presencial, perquè serveix per trobar-nos. Un festival és com una missa, és un ritual que aplega un conjunt de fidels, del gènere que sigui. En el cas del Tarraco Viva, és punt de trobada de la gent a qui li agrada la història del món antic.

P. Queda gent a qui interessi la història?

R. I tant, cada vegada més. Però també depèn de nosaltres, de com siguem capaços d'explicar-la.

P. I, per fer-ho bé, els vídeos i l'streaming és millor deixar-los només per casos d'emergència?

R. Sense aquests recursos, l'any passat no hauríem tingut festival, però a l'edició d'enguany hem mantingut quasi un 40% de producció digital. Fins i tot hem projectat un documental sobre l'assassinat del Cèsar, plantejat com si fos una investigació policial.

P. El programa Crims en època romana?

R. Però sense caure en la morbositat. Hem intentat centrar-nos en el rerefons de la història, explicar que tot plegat va ser una lluita pel poder econòmic. A Cèsar el maten perquè hi havia una lluita per la redistribució de la riquesa. En poc més d'un segle, Roma passa de ser una ciutat del centre d'Itàlia, perifèrica del nucli de poder, que estava a Orient, a convertir-se en un Imperi del Mediterrani. Tota la fortuna que va arribar a Roma no es repartia, sinó que anava a mans dels qui controlaven el Senat, una part petita de la població.

P. República, tensions polítiques, repartiment de la riquesa... Parla de Roma o de la Catalunya del segle XXI?

A l'edició d'enguany hem mantingut quasi un 40% de producció digital. Fins i tot hem projectat un documental sobre l'assassinat del Cèsar

R. Dona peu a fer una interpretació més global. Les crisis, si són econòmiques, se superen. Les que vénen provocades per desgràcies naturals, també. Però les crisis polítiques són més difícils de superar, perquè sempre obeeixen a causes molt més profundes i estan condicionades per la por. Aristòtil deia que la diferència entre tenir democràcia o no està en ser ric o pobre.

P. La mort de Juli Cèsar és el fet més mediàtic de l'antiga Roma?

R. Segurament, sí. Una part del festival estava dedicada a explicar quina petjada ha deixat en la cultura occidental aquella mort. Hi ha un llegat enorme. Si ens fixem en el rebombori polític que hi ha hagut a Madrid, amb Ayuso i companyia, veurem com tots els titulars feien referència als idus de març. La petjada romana és brutal, en molts sentits. Per exemple, Donald Trump té un equivalent romà: Ciceró. Era molt més il·lustrat que Trump, però era com si estigués tuitejant tot el dia. Es feia un tip d'escriure cartes i ho criticava tot. Ell va transmetre que el desordre i els aldarulls els provocava una insurrecció popular, la plebs sordida. I s'ha mantingut aquesta idea al llarg dels anys, perquè la imatge que ens fem de la plebs romana és la d'una gent que bramava a l'amfiteatre i que només pensava en el sexe, en menjar i beure. I és fals, sense els moviments populars romans i sense les lluites per millorar les condicions de vida de la gent no hi hauria hagut ciutats italianes lliures al Renaixement, ni Revolució Americana ni tampoc Revolució Francesa.

P. Tàrraco tenia un paper rellevant a l'Imperi?

R. No, tenia un paper absolutament secundari. Tarragona va esdevenir capital de província, però era una ciutat d'Occident. A Hispània, els únics llocs potents, on hi havia una estructura urbana consolidada, era la província Bètica, la que actualment coneixem com a Andalusia.

P. I la Tarragona d'avui manté el paper secundari o la ciutat s'ha sabut reivindicar?

R. Totes les ciutats del Mediterrani poden dir que són històriques. Quan August va arribar a Tàrraco, la ciutat ja tenia més anys que l'actual Chicago.

P. Tarraco Viva es presenta com el festival d'història romana de Tarragona, com si fos un esdeveniment local. És falta d'ambició o és perquè tot el que no passa a Barcelona és com si no passés?

R. El festival no és meu, és de l'Ajuntament. Jo penso que, dins del seu gènere, és el festival més important d'Europa. Però negar la realitat seria estúpid, Barcelona sempre ha sigut punta de llança i representa una àrea urbana on viu la meitat de la població del país.

P. El fet d'organitzar-se fora de la capital fa que quedin eclipsades iniciatives culturals potents com el Temporada Alta, l'Strenes i el Tarraco Viva?

R. No. Jo crec que els principals responsables del que ens passa som nosaltres mateixos. És molt miserable pensar que el veí viu millor que jo i que tot el que em passa és per culpa seva. Amb el Tarraco Viva no hem volgut usar el patrimoni com una excusa per a un altre objectiu, com podria ser generar visites turístiques o reactivar el comerç. Hem volgut acostar-nos al patrimoni des de la història acadèmica.

P. Però la carta de presentació del festival detalla que els objectius són divulgar la història i ser un pol d'atracció turística.

R. El turisme ens envolta, tant si ho volem com si no, el turisme hi és. Jo sempre dic que, si vols turisme de qualitat, t'has d'oblidar del turisme. Sembla una contradicció, però per turisme de qualitat em refereixo al visitant que és respectuós i que està disposat a pagar un preu per allò que visita.

P. Des del sector cultural sovint fan aquesta crítica del model turístic, però els festivals reben subvencions públiques i els hotelers i restauradors s'han de buscar la vida com poden.

R. Com que no reben subvencions? La publicitat del turisme qui la paga? Que jo sàpiga, no la paga el sector privat, sinó les administracions públiques. El sector privat que no es queixi, perquè es beneficia de campanyes públiques de creació de producte turístic, de la promoció d'uns recursos naturals i patrimonials que són de tothom. I la cultura no és economia, però té repercussions econòmiques.

P. Hi ha cultura bona i cultura dolenta?

R. Hi ha visions bones i visions dolentes. Per exemple, Hitler tenia una visió. Era nefasta, però en tenia una. La cultura dolenta seria aquella que exclou, que posa barreres i frena el talent.