Els Joglars munta el seu ‘Polònia’ a l’Apolo amb l’excusa de Rusiñol

Ha gaudit i ha rigut molt el públic en l'estrena barcelonina, dimecres a la nit, per fi, després d'una llarga gira de l'espectacle, de Señor Ruiseñor, l'última obra d'Els Joglars, una desaforada sàtira sobre l'independentisme català que agafa com a excusa la figura de Santiago Rusiñol (1861-1931). Del to de la peça, n'hi ha prou amb assenyalar que hi ha una escena en la qual s'atorga la Medalla al català autèntic a un energumen en pilota picada (o amb “un segon equipament del Barça molt fi”) que crida “Apreteu!” i una altra en la qual un monjo de Montserrat addueix per marxar que ha d'anar “a tocar el flabiol als nens de l'escolania”. El grup, que ha tornat a la ciutat després de sis llargs anys d'absència a la cartellera, ha rebut calorosos aplaudiments d'una entregada platea del teatre Apolo, amb la majoria dels espectadors dempeus. L'estrena, no obstant això, sense autoritats ni representants destacats del món polític i cultural, i condicionada per les mesures anticovid, no ha estat la soirée d’exception que mereixeria el grup pròdig del teatre català. Ha sorprès veure un espectador que duia el llaç groc.

Els Joglars, sota la batuta de Ramon Fontseré, que a més encarna genialment, com acostuma a fer, el protagonista, encadenen escenes molt esbojarrades sent alhora fidels a la depurada tècnica i mestratge actoral que ha estat sempre segell del grup. Malgrat la coartada cultural de portar a escena Rusiñol com a antítesi, pel seu caràcter cosmopolita, del nacionalisme independentista més radical i excloent, Señor Ruiseñor, escrita pel mateix Fonseré (i que es representa a l'Apolo en la seva versió en català), és en essència i salvant les distàncies artístiques un Polònia des de l'altra banda, des de l'altra trinxera. Ple de bromes de traç gruixut ("Odium cultural", "TVres", "Waterloooo" pronunciat com un udol de llop, l'efecte que provoca en els personatges independentistes la paraula Espanya, el tros d'armadura que pren vida pròpia com a “braç opressor”) i caricatures grotesques, i amb escenes escatològiques en la tradició de Boadella, l'espectacle es mostra en realitat força aliè a la subtilesa i poesia del món de Rusiñol que vol representar.

La trama de l'obra se centra en un vell extreballador reumàtic de Parcs i Jardins (Fontseré) recol·locat al Museu Rusiñol, on encarna l'artista per a les visites turístiques, i l'abús que fa de la morfina (Rusiñol va ser addicte) el porta a desdoblar-se en ell. Davant del món poètic, de valors humanistes, lluminosa alegria bohèmia i l'art com a pàtria universal, representat pel jardiner/Rusiñol, s'alça la sinistra, mesquina, fanàtica i covarda estultícia dels altres personatges, el personal del museu, la seva directora, un periodista oficial, una andalusa conversa d'Arran, i la directora del patronat del qual depèn el centre, en vies de transformar-se en Museu de la identitat catalana.

Ja la primera escena, una veritable lliçó de mim amb els actors (Pilar Sáenz, Dolors Tuneu, Xevi Vilà, Juan Pablo Mazorra i Rubén Romer) representant ocells, evidencia el domini corporal del grup. Llavors fa la seva entrada el gran Fontseré amb un aire d'Emmet Brown, el científic boig de Retorn al futur, que en comptes d'un DeLorean porta una màquina tallagespa. Señor Ruiseñor recorda molt a Daaalí, l'obra del 1999 de Boadella i Joglars sobre el pintor empordanès (també Fontseré): hi ha el mateix recurs a les pantalles digitals en les quals l'artista pinta electrònicament els seus quadres, i el mateix enfrontament entre l'aparent bogeria del geni, acusat de botifler, per descomptat, i la petitesa miserable de tots els que l'envolten.

La representació avança contraposant el jardiner/ Rusiñol amb els altres i amb bromes in crescendo sobre l'independentisme, en les quals no falten al·lusions a Sixena, els talls de trànsit reivindicatius, el 155 i la barretina. Entre les escenes notables, la de l'auca del senyor Rusiñol amb mascaretes, que ofereix reminiscències d'espectacles seminals de Joglars com Mary d’ous i Alias Serrallonga. I de les més animals, la de la frenologia, en la qual els museòlegs intenten demostrar que els catalans tenen més capacitat cranial que els espanyols (a l'entrada del teatre s'ha donat als espectadors una cinta mètrica de paper per mesurar el seu).

En un moment de la representació apareix l'expresident Jordi Pujol (Fontseré, que ja el va encarnar inoblidablement a Ubú president) intentant confessar-se davant del monjo de Montserrat, que el defuig. “Pare, he pecat amb honestedat, per la família”, justifica Pujol, que deplora no sortir al Museu de la identitat catalana i no tenir un carrer, plaça o avinguda amb el seu nom, “com Tarradellas”, i “ni tan sols un grup de WhatsApp”, mentre sembra “llavors de terra promesa, que donen bon rendiment”. Malgrat la genialitat actoral de Fontseré, un número no gaire diferent als que munten Toni Albà i Polònia amb el Rei emèrit… Al Teatre Apolo, fins al 6 de juny.