Greta Fernández: “Ara que les feministes diem el que ens molesta, ressorgeix un masclisme ranci que estava amagat”

Dues noies s'abracen al fons d'una nau transformada en estudi fotograàfic. Són l'actriu Greta Fernández (Barcelona, 1995) i la fotògrafa Arale Reartes. En l'aire sona Rigoberta Bandini mentre elles celebren que han fet una foto que els agrada molt. La seva història va començar ara fa vuit anys com un joc a Instagram. Llavors eren dues adolescents que acabaven de sortir de l'institut i ara totes dues modelen les seves carreres.

“L'Arale volia ser fotògrafa, jo actriu, hi havia marques que em trucaven per fer fotos i fèiem els nostres shootings a canvi d'una mica de diners”, recorda la Greta dels seus inicis plegades. “Ens ho passàvem molt bé. No ens pagaven gaire, però sí que podíem fer-ne alguna cosa. Després l'Arale se'n va anar a Nova York a treballar i ara que ha tornat, intento sempre que puc que ella em faci les fotos, perquè m'encanta el que fa i ens entenem molt bé. Ens ha costat que ens deixin treballar juntes, perquè les revistes solen tenir fotògrafs homes. Així que estic molt contenta que EL PAÍS ens ho permeti”, explica.

El primer paper de la Greta (guanyadora del premi ICON de cinema el 2019) va ser de la mà del seu pare, el també actor Eduard Fernández, a la pel·lícula Ficció, de Cesc Gay. La Greta feia de filla seva. “Jo tenia sis anys, estava molt nerviosa i la meva primera frase va ser: ‘Papa, hi ha un globus a baix’”, recorda. Després, va continuar treballant en cinema, televisió i teatre fins que Isabel Coixet li va oferir el seu primer paper protagonista, amb Natalia de Molina a Elisa y Marcela. Al cap de poc temps, Belén Funes la va dirigir al costat del seu pare en la premiada La hija de un ladrón, i ara ha finalitzat el rodatge d'El frío que quema. Mentre prepara el seu nou projecte, del qual encara no pot revelar res, avui descansa una mica i sent que torna a jugar amb la seva amiga.

Acaba de tornar d'Andorra, del rodatge de la pel·lícula El frío que quema. S'hi ha trobat algun youtuber? Doncs passaven uns nois amb uns cotxes fosforescents a tota hòstia que devien ser els youtubers [riures]. Vaig anar a Andorra just quan començava la polèmica i vaig pensar que la gent potser s'imaginaria que me n'hi anava a viure.

Però vostè viu a Madrid. Sí, comparteixo pis amb Brays Efe i una altra amiga en una casa preciosa, a la zona d'Ópera. M'encantaria viure sola, però em genera ansietat pensar que m'he de gastar 800 euros al mes per una cosa precària. El confinament el vaig passar en un altre pis compartit, 50 metres quadrats a Lavapiés amb només mitja hora de sol al dia. Ara tinc llum tot el dia. Un luxe.

Amb el seu segon paper protagonista, a La hija de un ladrón, va guanyar la Concha de Plata de Sant Sebastià. Ha sentit després la pressió de les expectatives? Vaig tenir certa pressió, però fa molts anys que treballo. No he pujat de cop, conec aquest món des de petita i ho vaig saber entomar. Però hi ha molts que ho peten tot just quan comencen i la gent espera que estiguin sempre a dalt. Cal permetre que aquestes persones s'equivoquin, facin coses bones i dolentes i tinguin moments d'estar parats sense que pensin que és la fi del món. Cal educar en tot això, perquè per a la gent jove és molt perillós. Els genera un estrès i una ansietat horribles.

Vostè ha tingut la sort d'aprendre-ho a casa. Sí. El meu pare m'ha ensenyat a tenir molta calma. Vaig guanyar una Concha, em van nominar als Goya, els Gaudí, els Forqué, els Feroz... Després vaig tenir una aturada que em va espantar. Però em va anar bé per saber que és una cosa que pot passar. Cal anar amb compte amb els alts i baixos d'aquesta professió i gaudir de la pel·lícula que s'està rodant per si després no surt res. No estar a dalt tota l'estona em sembla normal i saludable.

Què és el pitjor de la seva professió? Les jerarquies en els rodatges. M'agradaria que fossin més horitzontals, perquè quan s'explica una història es fa entre tots.

El 2016 va protagonitzar el videoclip Persiguiéndonos, de C. Tangana. Ja es coneixien? No. Em va trucar el director Tomás Peña per oferir-m'ho i vaig dir que sí. Jo havia escoltat el Pucho alguna vegada, però no gaire. Ens vam fer amics rodant. El Pucho és molt bonic. Li tinc molta estima, i ara que visc a Madrid és un dels meus amics importants. Ens respectem artísticament i tenim una bona relació d'amistat i feina.

Vostè va néixer el 1995. Què creu que la seva generació té superat respecte a les anteriors? Moltes coses no estan superades. Ara que les feministes diem més el que ens molesta, ressorgeix un masclisme ranci que estava mig amagat.

Fa anys, va participar en l'obra teatral Amanta T, sobre un cas de ciberassetjament que va portar una adolescent al suïcidi. Ha patit assetjament a les xarxes? No. Jo he tingut sort.

Què li agradaria fer abans de tenir 30 anys? Viatjar a Los Angeles, trobar-hi un representant i obrir una porteta als Estats Units, Llatinoamèrica, França o Anglaterra. Ara em deixo portar, sento que en aquests dos últims anys m'han passat moltes coses.

Coses que l'han fet créixer? Sí, fa un any i dos mesos em vaig separar del meu nòvio després de 10 anys junts. Això és fort. Et canvia. Un dol és dur, però passes per llocs molt bonics i especials, perquè reconnectes amb tu mateixa. La separació em va espantar, així que me'n vaig anar directa al psicòleg. Quan ho deixes amb algú després de molt de temps sembla que se t'enfonsa el món. Però no passa res. Som molt joves.

Vostè sempre ha escrit diaris. I ficció? M'encantaria. Vull escriure un curt, però de moment estic centrada en la interpretació, que és el que més m'agrada.