Una Generalitat sense república

Estranya època en la qual les paraules no serveixen per anomenar les coses, sinó per ocultar-les! Gràcies a la pretensió adàmica de crear el món a través de la vareta màgica del relat, de la designació capriciosa, capgirant fins i tot el sentit de les coses, topem amb les realitats paral·leles, les bombolles de sentit i les ‘fake news’, la més enorme de les quals consisteix en dir que són falses les que son verdaderes i verdaderes les falses, com magistralment ha fet Donald Trump des que va entrar en política.

Si atenem a les paraules de Pere Aragonès, hem vist transformada la institució de govern catalana, sorgida de la Constitució espanyola de 1978 i fonamentada en l’Estatut d’Autonomia de 2006, en una Generalitat republicana, una amable mentida que de segur obtindrà la simpatia i l’aplaudiment com a mínim dels votants i seguidors d’Esquerra republicana, i el recel del votants i seguidors de Junts per Catalunya, el partit patrocinador de l’artefacte d’identitat desconegut i ambigua anomenat Consell de la República.

La invenció d’una Generalitat republicana és una ficció lingüística en doble direcció, contra els partidaris del manteniment de l’actual statu quo com de cara als que es neguen a acceptar els límits de l’autogoevrn estatuari i constitucional. Com si fos la institució precursora de la improbable República catalana, nonada el 27 d’octubre de 2017 i perpètuament ajornada des d’aleshores en la pràctica política de tots els partits independentistes. Salvada pels mots que la designen, tot i que l’objecte designat estigui literalment buit.

De cara als socis de Junts, empedreïts defensors del Consell de la República, la Casa de Waterloo, el llegat de l’1 d’octubre i la construcció de la República Catalana independent, els diu que les seves institucions inventades no calen. I menys encara pretendre controlar la Generalitat per apaivagar la malaltia autonomista que pateix. Com que el seu president és d’Esquerra Republicana, aquesta és la Generalitat republicana i fan nosa altres artefactes republicans que s’hi puguin afegir.

Cal reconèixer la voluntat d’Aragonès d’emancipar-se de Puigdemont i de Junts per Catalunya. Si es traduís en fets, seria potser la primera vegada, després d’haver obeït en tot i fins el darrer moment. De fet, tota la negociació i el seu resultat, començant pel color de la presidència i la mesa del Parlament, composen un derrota en tota regla d’Esquerra. Junts ha aconseguit un govern al seu gust amb més poder pressupostari i pes polític que Esquerra, ha evitat el càstig d’unes noves eleccions i ha deixat tot a punt pel combat que començarà tant punt constituït el govern per seguir disputant l’hegemonia independentista.

Donat que no hi ha derrotes definitives, sempre caldrà comptar amb els marges que en aquest cas ofereix la institució central de l’autogovern, el president, ara més preparat que mai per afermar-se en la seva autoritat, defugir les tuteles o fins i tot aprofitar-ho per fer un gest que deixi ben clar qui mana aquí. No serà fàcil. La cacofonia s’ha instal·lat en l’independentisme des de fa molts anys. No ho facilitaran ni la verbositat de Puigdemont ni els silencis de Junqueras. Tampoc els 46 fulls de l’acord de govern, plens de lletres gruixudes i espesses i encara més d’estrambòtics organismes, organigrames, comissions de vigilància i de coordinació. Destruïdes gairebé les institucions que teníem, l’independentisme s’ha entretingut en inventar-ne de noves. Primer, les de Waterloo per mantenir la legitimitat de la Generalitat destituïda pel 155, i ara, les actuals, per vigilar la Generalitat governada pel republicanisme d’Aragonès.

El nou gran artefacte independentista és l’Espai de Coordinació, Consens i Direcció Estratègica Col·legiada, on estaran representades cinc entitats –els tres partits independentistes i les dues associacions mobilitzades amb el procés, l’ANC i Òmnium. L’organisme, de gran complexitat i objectius molt indeterminats, comptarà amb una Direcció Estratègica, un Comitè Tècnic i sis grups de treball: municipal, parlamentari, internacional, antirepressiu, procés de negociació i “mobilització per l’embat contra l’Estat”. Detall rellevant: actuarà “de forma discreta” i “situarà els seus treballs fora del focus mediàtic”.

La prosa torturada de l’acord vol recuperar de forma difícil d’entendre el Consell de la República: “Apostem per un espai que actuï de forma discreta i que busqui transitòriament la coordinació amb el Consell per la República fins que aquest finalitzi la seva reformulació en consens entre totes les organitzacions perquè l’espai de Coordinació, Consens i Direcció estratègica es pugui situar en el seu marc”. Mai és tant cert com en aquest cas que el paper tot ho aguanta.

Per acabar d’adobar-ho, hi ha tot un altre organigrama de complexitat similar, aquest bilateral entre ERC i Junts, en lloc de les cinc components de l’Espai de Coordinació, per resoldre els conflictes i coordinar les conselleries, com si el govern no fos ell mateix un òrgan de coordinació i decisió. Hi haurà doncs un Equip de Coordinació Parlamentaria, un altre Equip de Coordinació Governamental, un Equip de Seguiment de l’Acord, uns grups de treball sectorials, una Reunió de Monitorització de l’Acord –aquesta amb aroma d’esplai o de colònies d’estiu– i naturalment un Comitè de Direcció Política.

Finalment, una feinada en reunions. Quedarà temps per treballar en el que interessa als ciutadans? Cal dubtar-ho. En tot cas, de república, ben poca. Si atenem als ciutadans, tot això sembla pensat per a la meitat dels catalans, els independentistes. Si atenem a la transparència i el bon govern, a la divisió de poders i a l’Estat de dret, tampoc són bones les primeres impressions. La síndrome del secretisme i de la clandestinitat, tan presents durant tot el procés, persisteixen en l’acord. Molta república en les paraules, però pocs valors republicans i republicanisme cívic en els fets, aquest és el resum desolador.