Identitat i memòria retornen els versos internacionals a Barcelona

Els creuaments generats entre identitat i memòria podrien ser l'única figura comuna del caleidoscopi de mitja dotzena de veus i estils que aquest dimarts (20.00) conformaran el retorn, després de la seva suspensió el 2020 per la pandèmia, del Festival Internacional de Poesia, XXXVI edició, amb la qual es tancarà la 24a cita del Barcelona Poesia, que des del 7 de maig ha congregat, malgrat les limitacions sanitàries, la notable xifra de gairebé 5.000 espectadors, segons el balanç provisional dels seus directors, Mireia Calafell i Josep Pedrals.

“Escriure és una manera de restaurar un país que no existeix, una reconstrucció personal, familiar, de memòria íntima, i també això, una restauració d'un Congo en el fons inexistent, un Estat amb nou fronteres internes”, repassa Fiston Mwanza Mujila, congolès de 40 anys establert a Àustria, des d'on s'ha desplaçat per posar veu a unes composicions que beuen formalment del kasala recitat a la tribu dels seus pares. L'autor, entre altres llibres, de la novel·la Tram 83 sintetitza la importància que agafarà la identitat al tradicional acte al Palau de la Música de Barcelona, que arribarà el màxim aforament permès: 870 localitats, de les quals queden molt poques ja disponibles.

La recerca de l'essència d'un mateix, d'on és i on vol pertànyer és, també, el primer dels quatre leit motiv que cita la poeta Miren Agur Meabe, la veu lírica del moment en basc. Ella mateixa afegeix “la resemantització de l'espai domèstic i la reubicació del desig sexual de la dona” com altres eixos dels seus versos, que surten del recent Cómo guardar ceniza en el pecho i sempre puntuats per referències culturals i una ironia que “frena el meu cabal líric, sempre carregat de fang, roques i porqueria”, llança provocadora aquesta mestra d'ofici.

Fruit de l'herència i barreja de fenòmens migratoris és filla tant l'obra de Samantha Barendson com la d'Athena Farrokhzad. La primera, nascuda a Espanya, de mare argentina i pare italià, però establerta a la francesa Lió, combina els tres idiomes en textos poètics de cadència narrativa que declama amb intensitat. La segona viu a Suècia, on va arribar amb la seva família fugint del seu Iran natal després de la revolució del 1979. En ella, els pensaments polítics s'entremesclen amb els morals i és molt freqüent citar altres persones: “M'interessen realitats diferents de la meva, m'agrada passejar-me pels escrits d'aquests altres, escoltar-los i aprofundir-hi; en aquest sentit, busco l'ideal grec de la polifonia, no només soc jo”, assegura qui té “un repte vital” en tornar a participar en un festival per primera vegada des de la pandèmia.

La representació domèstica recaurà en els dos extrems de l'arc vital i literari; d'una banda, en un veterà com Ramón Andrés (Pamplona, 66 anys), alquimista d'una poesia sensible, propera, filosòfica i profunda alhora, que reflecteix bé el seu últim poemari Los árboles que nos quedan, d'on traurà alguns dels versos que recitarà. De l'altra, enmig del cicle biològic i literari d'Andrés hi haurà Jaume Coll Mariné (Muntanyola, 32 anys), que només ha necessitat un parell de poemaris i especialment un, el també arbori Un arbre molt alt (doble premi: Ausiàs March i Cavall Verd), per convertir-se en “una promesa molt evident” de les lletres catalanes, com el defineix Pedrals. El lligam de la natura i l'ésser humà s'adhereix als seus versos després de “donar voltes de rosca a una llengua que han pensat i honrat Verdaguer, Riba, Carner o Marçal i que intento rebregar per construir les meves imatges”, defineix qui també és al baix del grup de pop-rock Obeses.