“La Comunitat de Madrid farà petar l’estat de les autonomies”

Jordi Mercader (Cartellà, Gironès, 1956) ha escrit un original i amè tractat sobre federalisme. El pla Necker (Comanegra) és una ficció sobre una missió secreta de quatre constitucionalistes per reformar la Constitució. L’exdirector general de Comunicació de la Generalitat durant la presidència de Pasqual Maragall arriba a la conclusió que portar Espanya cap a un veritable Estat federal és possible amb un cop d’enginy que bateja com “el minut d’or”: cedir durant un breu instant la plena sobirania a les regions, perquè tot seguit renunciïn sobiranament a ella i la retornin a un Estat reconvertit en federació. “Hi ha un moment en què si creus que l’Estat està en perill, has d’arriscar”, conclou Mercader.

Pregunta. Què li manca a Espanya per ser un Estat federal?

Resposta. Una cosa bàsica: que les parts participin en el Govern del conjunt. Hem desenvolupat l’autogovern de les parts, però no hem desenvolupat gens com participen aquestes en el govern de l’Estat. No s’ha solucionat, no participen en les grans institucions de l’Estat ni hi ha contrapès territorial.

P. Al llibre, el gran objectiu del federalisme és unir. Per què sovint se’l considera un pas cap a la separació de les parts?

R. El federalisme ha demostrat ser la millor fórmula per mantenir units els estats plurals. Crec que el federalisme fracassarà novament, com a la Primera República, si s’interpreta com un projecte català. El federalisme ha de ser un projecte espanyol.

P. Vostè incideix en el model belga, on flamencs i valons no se separen perquè la fractura seria més dolorosa que mantenir-se units. Afegeix que el pes de Brussel·les serveix també com a unificador. Barcelona pot jugar un paper similar?

R. Barcelona té una importància enorme, sí. Bèlgica és un cas que s’assembla molt al nostre, sobretot per l’evolució que ha fet. Als anys setanta era un Estat centralista. Des de llavors s’ha convertit en un Estat federal, que hi ha gent que creu que està a un mil·límetre del trencament, i per tant, de la confederació. La confederació no és l’evolució de l’Estat federal, és la negació d’aquest. L’evolució històrica és que les confederacions es converteixin en estats federals. Suïssa n’és un cas, que només manté de confederació el nom. Espanya és més plural que Bèlgica: allà hi ha tres grups, un dels quals, l’alemany, és molt minoritari, però demostra que el consens pot dur a l’Estat federal.

P. El principal referent per a Espanya, segons El pla Necker, és Alemanya. Què ens diferencia d’aquest país pel que fa a l’autogovern de les autonomies i dels länder?

R. Una característica del federalisme és que les competències d’uns i altres han de ser a la Constitució. Aquí s’ha anat avançant a base de pressió: tu em necessites per a una votació i jo et traspasso els Mossos d’Esquadra... Això és poc federal. Catalunya i el País Basc segurament tenen més competències, però no tenen més pes en la governació d’Alemanya. Els länder, com que tenen els representants al Bundesrat (Senat), tenen un pes enorme. Però molts, quan pensen en el cas alemany, es posen les mans al cap.

P. Per què?

R. Perquè, amb el pas dels anys, el govern central recupera poder. I Alemanya n’és un exemple, i els Estats Units. I fins i tot Suïssa. En tots els federalismes, un problema és que el Govern central ha anat recuperant poder lentament. És la lògica del pas del temps.

P. Diu que el despropòsit de les 17 autonomies s’ha d’assumir en una Espanya federal.

R. Un dels problemes de l’Espanya autonòmica és el mapa de les autonomies, que està fet en funció d’uns interessos molt puntuals de 1978. El mapa ha creat en 17 comunitats una burgesia política i un sentiment que no hi eren, algunes amb criteris contra la Història. El mapa l’hauríem de canviar, però la federació no es farà si la dreta no hi és, i la dreta difícilment hi serà si creu que perdrà poder territorial. Per això potser s’haurà d’acceptar el peatge del mapa. Però serà un problema, perquè Madrid, per exemple, ha descobert que té un contrapoder. Crec que la Comunitat de Madrid acabarà fent petar l’Estat de les autonomies. Madrid té un Govern que és contrapoder del poder central, i no és solidari amb la resta, no es posa al davant de les 17, com tampoc fan Catalunya o el País Basc. Madrid vol ser Catalunya, elevant així més la tensió a l’Estat.

P. Planteja que el rei tingui més poders per capitanejar la reforma federal...

R. No és concedir-li més poders sinó més capacitat de maniobra. La redacció dels articles dedicats al rei a la Constitució tenen diverses paraules que són confuses. “Arbitrar” és prendre decisions. La dreta no et comprarà la federació si no va lligada al manteniment de la monarquia i del mapa; l’esquerra no et comprarà la monarquia si no hi ha una Espanya federal. El 1978, el Partit Comunista i el PSOE van preguntar-se si els compensava acceptar la monarquia si passàvem a la democràcia: sí. Aquests debats són molt vells. Després de la Revolució Francesa ja es va discutir. Una monarquia parlamentària amb valors republicans pot donar els mateixos resultats que una república amb un rei al davant com a França.

“El federalisme fracassarà si s’interpreta com un projecte català, com va passar a la Primera República”

P. Té sentit la proposta recurrent del PSC de portar el Senat a Barcelona?

R. Si és el Senat actual, tant fa on sigui. Cal modificar les característiques del Senat. Ara és un Congrés doble, no té cap valor. El Senat alemany ha de ser el referent. Si els 17 governs autonòmics estan al Senat, el ministre de torn, quan hi va sap, que parla amb els governs, i aquests saben que les lleis passaran per allà i que participen en la governació.