Christo ressuscitat

El monument a mossèn Jacint Verdaguer situat a la cruïlla entre el passeig Sant Joan i la Diagonal de Barcelona ja fa mesos que té un sorprenent embolcall. La lona, col·locada per protegir-lo dels treballs per instal·lar un col·lector a escassos metres, recorda les intervencions efímeres que van fer famós l'artista búlgar Christo Javacheff, que embolicava amb milers de metres de tela i corda monuments i edificis, com el dedicat a Vittorio Emanuele a Milà (1970), la muralla Aureliana de Roma (1974), el Pont Neuf de París (1985) i el Reichstag de Berlín (1995), entre molts altres. Christo va morir el maig del 2020 sense aconseguir fer realitat un d'aquests projectes: empaquetar el monument de Colom de Barcelona. I no va ser perquè no ho hagués intentat en dues ocasions: el 1976 i 1984. Ara l'embolcall de Jacint Verdaguer ressuscita la peculiar manera de crear d'aquest artista.

Quan Christo va morir l'any passat, el crític d'art Ricard Mas es va capbussar a l'hemeroteca per intentar saber què va passar i quin rastre havien deixat en la premsa els seus dos intents. Tot va començar el 1975 quan Javacheff va exposar els seus dibuixos i fotografies per primera vegada a Barcelona, a la desapareguda galeria Ciento, entrant en contacte amb el món cultural de la ciutat. El setembre del 1976, els presidents del Col·legi d'Aparelladors, del Reial Cercle Artístic, del FAD i el Cercle Artístic Sant Lluc, en una reunió celebrada al Col·legi d'Arquitectes, van decidir enviar una carta a l'alcalde Joaquín Viola demanant permís perquè Christo pogués dur a terme la seva acció coincidint amb la seva visita a Barcelona al novembre, durant la primera edició d'Expoarte. En aquesta petició s'apuntava que l'artista es faria càrrec de les despeses, uns 12.000 euros.

Segons Ricard Mas en el seu treball publicat a Mirador de les Arts, la reacció de molts cronistes després de conèixer la petició no es va fer esperar: Sempronio, Lluís Permanyer, Quim Monzó i Pere Calders van carregar la seva ploma de qualificatius gens elogiosos i des de l'alcaldia van arxivar l’assumpte tement ser objecte d'acudits i burles. L'alcalde Viola va denegar el permís assegurant que els ciutadans “no entendrien el significat de l'obra”.

“Era massa nou per a aquesta ciutat, que no havia acollit en cap espai institucional una exposició de tema conceptual en un moment en què es començava a digerir Joan Miró”, explica Mas. “És veritat que amb la democràcia, acabada d'estrenar, semblava que tot era possible, però l'alcalde encara havia sigut nomenat pel règim i Christo no era l'artista mundialment famós en què es va convertir després”, continua Mas, que creu que l'Ajuntament segurament ni li devia respondre.

Malgrat tot, Christo va tornar a Barcelona el gener del 1977 per exposar a les galeries Joan Prats, que va embolicar totalment, i Trece, on es van poder veure els dibuixos, collages i fotomuntatges del projecte frustrat. Ferran Monegal, en la seva crònica sobre la mostra, qualifica Christo com un “guardamobles frustrat per la seva passió d’embolicar-ho tot”.

Haurien de passar uns anys perquè es tornés a parlar del tema. Va ser després que se sabés que l'alcalde de Madrid, Enrique Tierno Galván, li havia proposat o simplement tenia la idea d'encarregar-li a Christo que cobrís la Puerta d'Alcalá. Llavors, l'alcalde Pasqual Maragall va rescatar el projecte i l'artista i la seva parella, Jeanne-Claude Denat, van viatjar a la ciutat el juny del 1984 per fer una conferència a la II Fira d'Escultura de Tàrrega i entrevistar-se amb els tècnics municipals per valorar com embolicar Colom. Daniel Giralt-Miracle, cap d'Arts Plàstiques de la Generalitat, va apuntar als periodistes que l'acció es duria a terme al cap de tres o quatre dies, per Sant Joan de l'any següent, coincidint amb la inauguració del Moll de la Fusta. Christo va assegurar que no faria servir la seva característica lona blanca, sinó un color “rosa pols semblant al de les pedres de la ciutat”.

Igual que el 1976, no van faltar les crítiques. Alguns proposaven embolicar Dona i ocell, de Joan Miró, i Monument a Picasso, d'Antoni Tàpies, les dues instal·lades un any abans i envoltades de polèmica. L'especialista en Gaudí Joan Bassegoda proposava empaquetar Maragall, mentre que Ricardo de Churruca i Colón de Carvajal, descendent de Colom, demanava en una carta al director que no se secundés aquesta idea “absurda” i “ridícula”.

“Christo va dir al juny que tornaria al setembre per ultimar detalls, però no va ser així. Estava immers en un altre projecte: embolicar el Pont Neuf de París, acte que el va consagrar. Va ser una doble oportunitat perduda per a Barcelona de recomençar el seu ressorgiment cultural després de la dictadura”, afegeix Mas, que apunta que va caldre esperar al 1992, pels Jocs Olímpics, perquè es produís. Mas destaca que va ser en aquell moment quan, precisament, “Miralda va tornar a fer protagonista el monument amb el seu projecte Honeymoon, en el qual va casar Colom amb l'Estàtua de la Llibertat. Va ser una mena de revenja de Miralda”.

El destí ha fet que, des de l’octubre del 2019, sis de les escultures situades a la base del monument a Colom també hagin estat embolicades en lones i xarxes, com volia l'artista, per problemes de despreniment de la pedra. "En els dos casos, de lones protectores. La de Jacint Verdaguer és per evitar que els treballs del col·lector l'afectin; en el de Colom, per evitar que un possible despreniment de la pedra degradada per la humitat causi danys personals”, explica l'arquitecte Eduard Melè, de la direcció d'Arquitectura i Patrimoni de l'Ajuntament, que s'ocupa de l'art públic. En cap dels dos casos no se sap quan es trauran les lones. Seran, doncs, dos dels christos que més duraran en el temps.

Un embolcall preventiu de tres capes

"L’empaquetat del monument de mossèn Jacint Verdaguer és una intervenció purament preventiva, sense el component romàntic que l'associa als treballs de Christo”, explica l'arquitecte municipal Eduard Melè. “Quan vam saber que els treballs per al col·lector passarien pel costat del monument vam tenir clar que calia protegir-lo, tot i que es va assegurar que no hi havia risc”, comenta. Després de retirar la vorada perimetral de pedra natural es van col·locar fins a tres capes de protecció: “Una geotèxtil, que permet que la pedra respiri; una xarxa més espessa, i una tercera lona més resistent, que la protegeix de les vibracions. Les dues últimes capes són les que es veuen”, explica. El cost de l'embolcall el paga l'empresa que fa el col·lector.