Quant pesa una mala escultura?

L'arquitecte i visionari Buckminster Fuller va formular a un jove Norman Foster la pregunta de quant pesava seu edifici —es referia al seu primer èxit, la galeria Sainsbury—, i en un primer moment Foster es va quedar sense resposta. L’endemà ja la sabia: pesava massa. No obstant això, el que semblava una incògnita provocadora va acabar canviant del tot la carrera del premi Pritzker anglès i potser també l’arquitectura mundial.

La pregunta torna ara a qui escriu això: quant pesa una mala escultura? La resposta és òbvia: massa poc. Res. La imatge que la provoca és la següent: en una vella balança, d’aquestes que encara es poden trobar en mercats d’espècies, veiem un platet buit vençut per la gravetat; l’altre està ple de lletres àrabs modelades en metall, un lleu embolic de signes caiguts de no se sap on però que de sobte se’ns fan familiars, semblants a aquesta pell metàl·lica feta d’alfabets de les escultures de Plensa. N’hi ha arreu del món i es refereixen a l’individu universal de passivitat oceànica fos en els seus atributs contradictoris. El cas és que, davant seu, un té la sensació d’haver-les vist ja totes, i esclar, el que pesa i avorreix és el buit, l’autèntic multiculturalisme a la nostra disposició, entumit, cec.

La mateixa sensació de joguina de l’aire és el xurro que l’artista barceloní va fer per a Madrid com a homenatge als professionals de la sanitat. Porta per títol L’arbre de la vida, i costa trobar a l’espai públic una escultura més tosca, encara que avui podria tenir el significat apocalíptic de la trista joia de la nostra democràcia.

Tornant a la balança i el seu poder eloqüent per ponderar els emblemes dominants de l’espai públic, Mounir Fatmi (Tànger, 1970) —ell ho escriu però en minúscules— titula la seva exposició a la galeria ADN The Observer Effect per referir-se a la poligàmia de les imatges en l’arquitectura i l’escultura, convertides sota el mantell gris de la globalització en el camp d’acció perfecte per a la manipulació i la mentida. Altres peces escultòriques estan fetes amb estoigs de vídeo VHS que s’expandeixen per racons i murs de les sales agafant formes en principi irreconeixibles però que a la fi associem a l’skyline novaiorquès abans de l’11-S, o amb el cub de Rubik com un model reduït de la Kaaba, el lloc sagrat de peregrinació de la Meca. També fa servir cables de televisió, que divideix en segments d’un metre (Metre de silenci) i els col·loca sobre la paret en arabescos i mosaics blancs que esquitxen les seves restes (un homenatge a Jackson Pollock) en contrast amb el “suprematisme” de les superfícies negres de les cintes de vídeo.

El tema de Mounir Fatmi és aquesta visió de poder (econòmic, polític) mesquina i maligna que menysprea la societat i creu que hi ha uns amos del món que l’han d’esclavitzar i dominar -—ja sigui a través de la religió, el terrorisme o el consum—, mentre repel·leixen tot esforç humanitari per millorar el món, definitivament convertit en un kenoma tecnològic, en el buit del qual errem i plorem. El marroquí creu en el poder d’individualització, en la lectura conscient i pacient dels nostres actes, del text i del context, tot i les distraccions que la nova Era imposa. Per escapar del poder gravitatori del black mirror, proposa l’“efecte observador”: en una fotografia en blanc i negre, s’autoretrata amb la cara parcialment tapada per un estri geomètric de mesurament. Ell és el primer observador del món que assimila, interpreta i exposa. La seva visió perifèrica posseeix un punt cec on no es pot advertir res. És aquí on hi ha les pors i on apunten les armes del poder. Al clatell.