L’escriptor és sempre un moribund

Molt assenyadament, l’escriptora, crítica literària i professora Annie Dillard (Pittsburgh, 1945) es pregunta a Viure escrivint: “En realitat, per què no engegar-se un tret, en comptes d’acabar un altre manuscrit excel·lent amb què ennuegar el món?”. El mateix podria dir-se dels suposats manuals d’escriptura: per què no engegar-se un tret, en comptes d’acabar un altre recull de receptes amb què orientar cap a una tasca que defuig regles i solucions.

Viure escrivint no serveix fórmules, no es creu una eina, contradiu lliçons acomodades, fuig de temptacions solemnes, lliga la literatura a la vida (als seus misteris i a les seves quotidianitats) i no a categories abstractes, no és, en definitiva, un manual d’escriptura, sinó més aviat un conjunt de reflexions i confidències, a partir sempre de l’experiència pròpia, sobre on és, com sorgeix, com tractar i què ens aporta allò que necessitem vessar en paraules.

De les veus més sensibles en la descripció de la flora i la fauna dins les lletres americanes, Dillard s’observa com un practicant del seu ofici amb la mateixa barreja de sorpresa, lirisme, humilitat i sentit de l’humor que ha aplicat en els seus textos a les mosteles, la sorra o els núvols. Parafrasejant un dels seus llibres, sembla que pensi que ensenyar a escriure sigui com Ensenyar a parlar a una pedra. Molt més profitós serà escoltar el que ens diu la pedra.

Tot això no vol dir que l’autora no tingui opinions formades sobre com la literatura podria treure fruits, si bé s’hi acosta per sistema des de la metàfora o el símil, paradoxalment de cara a remarcar la importància d’aspectes pràctics. “Quan escrius, compons una línia de paraules. La línia de paraules és un pic de miner, una gúbia d’ebenista, una sonda de cirurgià (…) La línia de paraules és un martell”. O: “Per trobar un rusc amb mel, primer has de caçar una abella”. O: “Cal evitar els llocs de treball atractius. Cal una habitació sense vistes, perquè la imaginació es pugui trobar amb la memòria a les fosques”.

Fins i tot quan Dillard aborda idees elementals, troba la manera d’enriquir-les, per exemple en recórrer a una meravellosa cita d’Emerson entorn de la necessitat de sacrificar els passatges bonics però buits (el que els anglosaxons anomenen “kill your darlings”) —“El jove reuneix els seus materials per construir un pont fins a la lluna, o potser un palau o un temple a la terra. Al final, l’home de mitjana edat decideix utilitzar-los per fer una cabana de fusta”—, o en mirar la seva reverenciada Natura quan cal insistir en la perseverança —“Una obra començada de seguida es fa salvatge. De la nit al dia retorna al seu estat silvestre”.

El lector trobarà els apunts preceptius sobre grans mestres —les rutines productives de Wallace Stevens o Jack London, o les dèries estranyes de Faulkner o Emily Dickinson—, però el que més l’enlluernarà és la manera d’unir els hassids del XVIII i l’ensorrament d’un bloc de pisos de ciment a Bridgeport, Connecticut, un matí d’abril de 1987, a la mateixa pàgina, per tal de treballar un concepte, o la manera de trobar l’art més pur en les piruetes d’un pilot d’acrobàcies.

I per acabar, una mostra del geni de l’autora per combinar transcendència i desmitificació sobre la seva feina, resum de la saviesa propera que emana en tot moment el llibre. Atès que has d’escriure “com si t’estiguessis morint. A la vegada, dona per fet que escrius per a un públic compost només de pacients terminals. Al capdavall, és així”. No incorris en trivialitats, en altres paraules: “Si en algun moment has comprat una hamburguesa o has agafat un vol comercial, estalvia als teus lectors un informe de l’experiència”.