Paco Poch: “Per crear el teu segell propi has de fer moltes voltes”

Paco Poch. Sobre la seva producció de cinema documental i la seva retrospectiva en la XXIa edició del Festival Cinespanya de Tolosa de Llenguadoc (EPAC) és un llibre amb alguna cosa de road movie (el viatge amb cotxe a Tolosa); també d'entrevista (les que l'autora –i copilot en el viatge–, Gabriela Zea, fa a Isaki Lacuesta, José Luis Guerín, Jordi Balló i a Paco Poch, entre d'altres); una mica de records (de pel·lícules, de rodatges, d'il·lusions...) i una mica de didàctica: les 125 pàgines són una lliçó de cinema documental. En resum, un documental com els que produeix Poch, però en format llibre.

L'homenatjat, humil, inquiet, incansable creador de la productora Mallerich Films i professor durant més de 25 anys a la UPF ha produït documentals i llargmetratges per a cinema i televisió com La leyenda del tiempo o Cravan vs Cravan, de Lacuesta; Innisfree, de Guerín; Les veus del Pamano, La maleta mexicana, ¿Puedes oírme?, El cas Pinochet, Gaudí, La senyora... Ara, amb més de 40 anys de professió, segueix amb projectes, l'últim (mentre madura una producció sobre Lluís Maria Xirinachs), la pel·lícula d’Agustí Villaronga El ventre del mar, basada en una novel·la de l'italià Alessandro Baricco, que es presentarà a finals d'aquest mes al prestigiós festival de Moscou. “En aquesta pel·lícula he fet de consultor més que de productor”, explica Poch (Igualada, 1951). “És molt pura, és Agustí en essència, el seu imaginari amb màxima llibertat creativa”.

Si produeixes una pel·lícula que no t’agrada, ho acabes pagant

Al productor, que imparteix un màster de Producció, tot i que aturat temporalment per la pandèmia, li agrada moure's en “la frontera entre la realitat i la ficció”, és una de les veus més autoritzades de la seva professió i té clar quins són els límits. “L'aportació que fa un productor a la pel·lícula és molt subtil”, diu. “Alguns es reconeixen directors frustrats, però jo no, mai he tingut el cuquet de dirigir una pel·lícula. Potser per inseguretat. Les meves intervencions mai arribaran a pressionar el director. La meva tasca és ajudar-lo, no coartar-lo, sens dubte. I pressionar-lo, només per qüestions pressupostàries, de terminis... Jo he de trobar l'equilibri entre recursos i creació”.

“Crec que és important crear un estil propi”, explica. “Per això proposo fer pel·lícules que m'agradaria veure”. Per exemple, li va agradar la novel·la de Vila-Matas El viaje vertical i la va proposar a la directora Ona Planas; el mateix amb Les veus del Pamano, novel·la que el tocava de prop pels orígens pallaresos de la seva família materna, que va acabar dirigint Lluís Maria Güell. “És clar que també vaig comprar els drets de Camí de Sirga, de Jesús Moncada, però no va funcionar. Aquestes coses també passen”.

El cinema ha d’estar lligat a la realitat i a la seva transformació

Com també passa, per descomptat, que de vegades has de produir un projecte que no t'acaba d'agradar: “Vaig agafar una pel·lícula perquè necessitava líquid per a l'empresa i ja arrossegava part del finançament”, recorda, sense voler revelar el nom de la producció. “Al final va ser una ajuda enverinada. Mai recomano als alumnes de Producció que acceptin pel·lícules perquè arribin amb part del finançament. El millor és agafar un projecte que t'agradi, el guió, el director o directora. Si no, ho acabes pagant”.

“Després hi ha projectes que t'interessen per marcar un estil de qualitat, creativitat i innovació. I per crear el teu segell propi has de fer moltes voltes”, diu Poch. Una vegada tens un segell consolidat, arriben projectes que solen interessar: “La idea de Plensa [el documental ¿Puedes oírme?] em va arribar i vaig aportar-hi tot el que vaig poder, perquè m'interessaven molt el personatge i la temàtica”.

El cinema de denúncia és molt necessari

Al llibre de Gabriela Zea defineixen l'estil de Poch com a “compromès” i “arriscat”. “El compromís m'agrada, perquè crec que el cinema ha d'estar lligat a la realitat i a la seva transformació, reflectir els problemes que hi ha al món i ser solidari amb el que passa”, comenta. “Si tenim el privilegi de fer cinema mentre milers de refugiats estan morint al mar, com a mínim col·laborem amb la sensibilització. Si algú se sent identificat amb el missatge, ja està bé”. I recorda pel·lícules com les de Costa-Gavras, que denuncia dictadures, o El cas Pinochet, de Patricio Guzmán. “El cinema de denúncia és molt necessari”.

Allò d'arriscar-se no és només per la dificultat financera (“Mai aconsegueixo el 100% del finançament abans, sempre queda aquell 20% que fa patir...", revela), sinó per la seva aposta per joves talents. Poch posa l'exemple d'Isaki Lacuesta, un alumne que li va presentar la idea de Cravan vs Cravan, sobre el poeta i boxejador Arthur Cravan, que va combatre contra el campió del món dels pesos pesants Jack Johnson a Barcelona i que va desaparèixer el 1918 sense deixar rastre. “Em moria de ganes de produir aquest projecte”, reconeix Poch. “A sobre, ell [Isaki Lacuesta] era molt bo i això és clau, per molt jove que sigui, perquè tira del carro. Va ser una experiència brillant, boníssima.” Amb Lacuesta, Poch va treballar també a La leyenda del tiempo i té pendent una tercera col·laboració (a Entre dos aguas hi va haver més productores). “Hi ha una idea molt bona sobre un artista que va falsificar 11 quadres de Johannes Vermeer que no s'havien trobat. A l'Isaki i a mi ens fascina parlar sobre el que és i el que no és, la veritat i la mentida, el que hi ha al davant i el que hi ha al darrere... Però no acaba de sortir-ne un guió. Estem en espera”.

Mai he tingut el cuquet de dirigir una pel·lícula

És molt habitual que en una pel·lícula hi hagi molts productors. “Jo sempre intento buscar algú altre, coproduir. I centrant-me en projectes petits, més manipulables, assumint complicitats. Potser per això he fet documentals, perquè em són més controlables i em suposen menys risc d'endeutar-me. Vaig fracassar un cop al principi i ara tinc pànic d'endeutar-me”.

Paco Poch no tem la irrupció de les plataformes digitals. “Paguen molts diners i pots finançar una pel·lícula sencera amb una sola plataforma. Encara no he treballat amb cap, però no tinc cap inconvenient a fer-ho, sempre que deixin espai per a la diversitat. Soc defensor del producte personal, creatiu, sincer i de qualitat i ataco la uniformització”.