Macba: un ‘pas de deux’

Que sigui de maó és la primera cosa destacable de la proposta guanyadora del concurs d’ampliació del Macba. Una decisió que la mimetitza millor amb les altres edificacions d’aquell costat de la plaça i la distingeix radicalment del Macba blanc i quasi sense juntes. Un material que parla d’una manera de fer, d’un ofici que, com pocs, du associada la cosa manual, des de la mateixa peça, que agafem, col·loquem, ajustem i perfilem, amb la mà, fins a les juntes. Un material que semblava proscrit darrere l’entusiasme que desperten els materials que es munten, solden o caragolen. Ja veurem com acaba executant-se l’ampliació, però les juntes ens ho diran.

El més interessant és el fet de ser un museu que tindrà dues parts que es miren. Les parelles d’edificis, sempre que la distància sigui l’adequada i no es perdi la tensió, tenen un atractiu innegable. Alguns aconsegueixen formar una unitat no òbvia que acaba fent entrar en acció l’espai que els separa, que passa a ser vist com l’espai que els uneix. En aquests casos, tendim a mirar els dos edificis i a comparar-los. Així, de manera intuïtiva, construïm lligams entre ells amb fils invisibles. Alguna cosa semblant passa entre els dos palaus de la plaça de Sant Jaume, el de l’Ajuntament i de la Generalitat, separats quasi per la mateixa distància que unirà els de la plaça dels Àngels. No insistiré que en els darrers anys s’ha convertit en un espai que representa frustració i avorriment, però arquitectònica-ment parlant té un interès innegable, començant perquè els dos palaus, amalgamant cadascun diverses construccions, van acabar construint façanes emmirallades, tot fent un exercici de construcció de la plaça. N’hi ha prou amb veure la petita crugia amb la qual la façana municipal resol l’embocadura del carrer de la Ciutat, soldant-se a les edificacions gòtiques existents, per veure quanta artificiositat hi ha per fer aquesta façana teatralitzada. Un senyal de la voluntat dels dos edificis de comparèixer a escena sabent-se un davant de l’altre.

En el cas del Macba es donen elements que permeten traçar similituds amb el cas de l’afligida plaça de Sant Jaume o, si més no, de veure el projecte d’ampliació com la peça que té l’ocasió d’interpretar aquest pas de deux. Vist així, els batejats com a contraforts del nou edifici, que interrompen rítmicament la vista de l’interior i el moviment de les persones, no estan gaire lluny de la façana blanca en què es miren, coronada per sis contraforts blancs. I encara podríem convidar a mirar la façana del Macba blanc com una galeria que conté les rampes, que no són més que un teatre del moviment per ser vist des de la plaça. Un element de grans proporcions que fa de façana i que distreu i, així, endreça i amaga les sales i peces del museu.

És un recurs que no costa de veure en la ampliació i de reconèixer, en la galeria de la seva façana pautada, l’element que lliga, amaga i unifica un conjunt de peces noves i existents, el mèrit més clar de la proposta. Són les dues façanes de vocació similar les que permeten imaginar l’espai de la nova plaça que es formarà, com el gran atri del museu, ara doble.

El Macba blanc reformarà la planta baixa: seria una ocasió per cosir les dues construccions del museu i repensar el podi de basalt, que potser ara no tindrà el mateix sentit, i amb valentia fer un paviment semblant al de la plaça de Sant Jaume, no apte per patinar-hi. El cos longitudinal ha atorgat nou protagonisme a l’edifici que tanca la plaça i conté l’arxiu del museu, però aquest final no té una equivalència amb la tapa que tanca la llarga galeria del costat de la capella, ara dissimulada amb un gran cartell anunciador. Potser amb tranquil·litat hauria de resoldre’s millor i, sabent-se la rèplica del volum corbat enganxat a la façana de Macba blanc, podria ajudar a afinar el ballet que interpretaran els dos edificis.