Quan Prince va venir a Barcelona en la seva època més convulsa

La mort de Prince (Minnesota, 1958-2016) ens va deixar sense un dels artistes més prolífics, polièdrics i fascinants que ha conegut el món. La carrera de Prince és tan extensa –es calcula que va escriure i gravar més de 1.000 cançons durant la seva vida– que hi podem trobar una alternança inaudita en qualsevol artista massiu: en la seva obra hi ha himnes generacionals que coneix tothom i cançons amagades entre els 39 àlbums que va publicar. Per cada Purple rain, Kiss o When doves cry hi ha desenes d'obres menys conegudes pel gran públic. Avui ens aturem en una d'elles, que a més va portar Prince fins a Barcelona en la seva època de més popularitat.

Terry Gydesen, la fotògrafa i autora de les fotos d'aquella visita, recorda per a EL PAÍS des de casa seva, a Minneapolis, que “Prince necessitava un fotògraf per cobrir la seva gira europea del 1992 i un amic meu em va dir que els enviés el meu dossier. Prince va veure el meu treball i me'l va tornar. En aquells anys, les fotos s'havien d'enviar físicament”. Durant diverses setmanes, aquelles instantànies van fer el viatge des de l'estudi de Gydesen fins a Paisley Park (l'estudi de gravació i sala de concerts on vivia Prince) diverses vegades, com si no acabessin de decidir-se. Prince estava en un moment crucial de la seva vida: després de l'èxit de Diamonds and Pearls (1992), va aconseguir un contracte de 100 milions de dòlars amb Warner Bros. Una fita que superava els dels seus coetanis Madonna o Michael Jackson, d'uns 60 milions de dòlars cadascun.

El nou contracte nomenava Prince com a vicepresident de la discogràfica, li concedia una oficina a la seu de Warner i el comprometia a publicar sis discos. L'artista va aconseguir el seu titular i que els mitjans destaquessin que era el contracte més elevat que s'havia signat mai en la indústria de la música. No obstant això, aviat van arribar els problemes.

En el nou contracte s'especificava que l'artista no podia treure més d'un àlbum l'any i, a la llarga, això se li va fer insuportable, ja que volia publicar quan la seva inspiració l'hi permetés i sense cap tipus de control sobre el material. Gary Stiffelman, advocat de Prince entre el 1988 i el 1994, ho va resumir per a la revista Billboard: “Va voler editar la música d'una manera que no quadrava amb el contracte. Quan ell volia i com volia: ja fos amb un disc de tres cançons o amb un de 70”. A més, com que havia cedit els masters de les cançons a Warner, Prince havia perdut el control sobre les seves creacions, cosa que el torturava.

El símbol impronunciable anteriorment conegut com a...

Menys d'un any després de signar el contracte amb Warner, aprofitant el seu 35è aniversari i intentant esquivar així les seves obligacions contractuals, Prince va decidir canviar-se el nom pel símbol impronunciable O(+>. Come, el disc amb una portada que el mostra davant de la Sagrada Família a Barcelona, arriba en ple conflicte. Quan Prince es va adonar que el canvi de nom no funcionava, només li va quedar una opció per ser lliure: intentar treure tot el material possible com més aviat millor i així deslliurar-se d'un compromís que odiava. Come és el primer d'una sèrie de discos que es produeixen en un temps rècord, en molts casos aprofitant material gravat dècades abans.

Prince mai va tenir gaire afecte pel disc. El va arribar a qualificar com a “material vell”. En una entrevista amb Rosa Montero per a EL PAÍS el 1994, de Come se'n parla poc. S'esmenta a l'inici quan explica que, atès que la portada mostrava Prince davant de la Sagrada Família de Gaudí, Barcelona li havia concedit el títol d'Amic de la ciutat i, en agraïment, el músic havia accedit a concedir una entrevista a un mitjà espanyol, la primera en molts anys. Sobre la gènesi d'aquelles imatges queden pocs rastres a internet però, aquí a Espanya, sempre han generat un interès especial.

“Més llibertat que cap altre fotògraf”

“Un dia finalment em van trucar”, continua Gydesen, “i em van dir: ‘Ens agradaria fer una sessió de prova. Pots passar per aquí ara mateix? Em va semblar estrany. A més, havia sentit històries de gent que havia treballat amb Prince i que s'havia quedat sense cobrar. Així que els vaig dir que no podia. Vaig pensar que potser la meva oportunitat s'havia esfumat, però al cap d'unes tres setmanes es van tornar a posar en contacte amb mi i vaig acceptar la feina. Vaig viatjar a Europa al cap d'uns dies. Vam estar negociant el contracte fins a un parell d'hores abans d'enlairar-nos. Vaig passar un mes sencer amb ell i vaig tenir una llibertat que cap fotògraf ha tingut mai. Me'l van presentar la primera nit i quan el vaig veure vaig pensar: ‘Caram, sí que és baixet!’. Tot va ser molt correcte, però realment no vam parlar mai gaire. Tots dos érem molt tímids”.

Gydesen també recorda la sessió de fotos a Barcelona: “Em van trucar cap a les 10 del matí per dir-me: ‘T'avisarem avui per fer unes fotos a la Sagrada Família’. Vaig esperar tot el dia i finalment em van avisar sobre les 4 de la matinada. Vam anar plegats a la part del darrere de la seva limusina, insòlita, i durant el viatge [Prince] em va preguntar per les lents que feia servir. Vam arribar a la Sagrada Família i hi havia una llum molt suau, començava a fer-se de dia i es podien entreveure una mica les torres, lleugerament il·luminades també per la llum dels fanals. Les condicions eren complicades per fer una bona foto i que al mateix temps s'apreciés l'edifici”.

“Ell anava adoptant diferents postures sense que jo li donés pràcticament cap indicació”, recorda la fotògrafa. “Vaig fer unes 30 fotos i Prince es va tornar a ficar al cotxe, així que vaig donar per fet que se m'havia acabat el temps. No hi havia absolutament ningú més al carrer a aquelles hores. Vam tornar directament a l'hotel. Jo tenia pànic que no hagués sortit cap foto decent, però per sort algunes eren increïbles”.

Les imatges de Gydesen van il·lustrar també un llibre editat pel músic el 1994, Prince presents The Sacrifice of Victor. La foto de portada, en la qual també apareix Barcelona, amaga una altra història que val la pena recordar: “Havien saltat els ploms a l'hotel, així que Prince estava avorrit i em van trucar per anar a fer algunes fotos. Aquella vegada vam pujar a la muntanya de Montjuïc, però no acabàvem de trobar un bon lloc. De sobte, mentre baixàvem, en vam trobar un en una corba des d'on es veia una preciosa perspectiva de la ciutat. Vam baixar i Prince va començar a posar com havia fet al davant de la Sagrada Família. Es va donar la casualitat que al costat hi havia una parella fent un pícnic. Vam estar un minut fent les fotos i quan marxàvem els vaig mirar de reüll i tenien la boca oberta, estaven estupefactes pel que acabava de passar. Tant de bo pogués trobar aquella parella!”.

Qui era ella?

Més enllà de l'anècdota d'aquestes fotos a la Sagrada Família i Montjuïc, un altre detall del disc deixa material per a l'anecdotari entre els seus seguidors. L'última cançó del disc és una curiosa peça de només 1:39 minuts anomenada Orgasm (tenia tot el sentit en un àlbum titulat Come, verb que en anglès té diversos significats i no tots aptes per a menors). Segons explica la llegenda, potser difosa pels publicistes de Prince o fins i tot per ell mateix, l'orgasme de la gravació era real. Es va especular amb el fet que la seva protagonista, que apareixia en els crèdits de l'àlbum com a "she knows" (ella ho sap), podria ser una de les nombroses amants i amigues que Prince havia tingut durant els últims anys. En els fòrums de seguidors Prince es continua parlant dels rumors que adjudicaven aquells gemecs a Madonna (revistes com People donen per possible un brevíssim idil·li entre tots dos a mitjans dels vuitanta), Kim Basinger, Carmen Electra o Apollonia.

La realitat, no obstant això, és molt més prosaica: la dona que gemegava a la cançó era una de les seves antigues parelles i col·laboradores, Vanity. I aquells crits eren del llunyà estiu del 1983, durant la gravació d'una cançó que mai va arribar a sortir i que es deia Vibrator. No hi ha dubte que els gemecs que se senten al final d'aquella cançó són els mateixos. Respecte a la guitarra, era una gravació encara més antiga: Prince va reutilitzar solos de la cançó Private Joy del disc Controversy del 1981.

El tema final es va crear el 1993, afegint a les gravacions antigues la veu de Prince i els sons del mar. Per tant, i si ens cenyim a aquesta cançó, no podem deixar de donar-li la raó a Prince quan declarava a EL PAÍS que el disc era “material vell”. No obstant això, segons bona part de la crítica, tant Orgasm com altres cançons del disc, especialment Solo o Loose!, són exemples molt interessants de tots els camins retorçats i complexos, de vegades gairebé propis de David Lynch, que podria haver agafat la música de Prince i que finalment no va agafar. Tenint en compte que, segons els seus col·laboradors més estrets, hi ha material inèdit de Prince per a molts més discos, és possible que encara ens esperi un gir en aquesta història.