El haiku anostrat

El haiku és una forma estròfica que té característiques peculiars: l’objectivitat en el tractament de la matèria, una temàtica naturalista de paisatges i animals, una mena d’ataràxia budista de fe en l’atzar, una virtut evocativa... Exalta el mer instant i fa del llegir un acte efímer on l’autor desapareix en l’espontaneïtat del fluir del món.

Aquestes singularitats són força incompatibles amb la discursivitat de les literatures occidentals, amb la necessitat d’unes capes de lectura que incitin interpretacions ulteriors, amb la importància del jo com a segell creatiu, amb la sorpresa en la mescla de temàtiques i lèxic, amb el lliure albir com a contrapès de la força del destí, l’acció contra la contemplació... Però, tot i així, el haiku ha arrelat a Catalunya. Ho podeu repassar a Llum a les golfes (2018), a cura de Sam Abrams, a ¿Y si escribes un haiku? (2019), a cura de Josep Maria Rodríguez, o als treballs de Jordi Mas o Abraham Mohino.

Però aquesta tensió Orient-Occident ha provocat variacions més enllà del seguiment fidel de tantes constriccions. De fet, ja en la primera aproximació al haiku de la qual tenim constància en català, un article del 15 de juny de 1906 de Josep Carner, s’indica que aquesta estrofa japonesa, “mètricament, és del tot igual al tercet amb què rematen les seguidillas espanyoles”. L’adaptació de la mora japonesa al sil·labeig romànic va quedar assentada en una estructura de tres versos de 4, 6 i 4 síl·labes (comptant fins al darrer accent) i s’ha utilitzat com una simple pauta estròfica, sense més.

Val la pena fixar-se en l’ús dels haikus que va fer Dolors Miquel a Haikús del camioner (1999), on els utilitza com si fossin diapositives d’una narració, entre el zàping i la fotonovel·la, o Víctor Sunyol a Els gossos de Tamdaght (2003), on fan d’anotacions del que contempla l’autor al llarg d’unes hores, sarcasme de la minuciositat i el mirament. I ara, Maria Josep Escrivà els ha portat fins a l’extrem de reconvertir-los, directament, en versos. A Sempre és tard (2020), hi ha poemes com ‘Al buc del cap’ escrits en tetradecasíl·labs de doble cesura (versos de 4 + 6 + 4), o sigui: haikus en una sola línia. “Al meu davant, em retrona la plana camins malmesos. / Un mas de pedra com un noble desig momificat...”. Queda la mar de natural perquè té aquesta cosa de la seguidilla, com deia Carner. És una mena de decasíl·lab clàssic català (com els d’Ausiàs March) amb cua. I és que aquest afegitó de quatre és una crossa meravellosa que tant et falca una lira com una silva com una estrofa sàfica de les d’en Costa i Llobera. El haiku, doncs, ja ha passat a engruixir la nostra mètrica d’art major: “Ets benvingut, poema japonès que te’ns compactes”.