Barcelona ‘a mà’

La publicació del llibre Barcelona sense GPS, de la professora Maria Rubert de Ventós, té en aquests moments una actualitat innegable. La recol·lecció dels seus articles publicats des de fa més de 10 anys a El Periódico, i ara elaborats i ordenats fins a formar aquest llibre, serveix per veure que molts dels elements de la discussió actual sobre Barcelona i la seva transformació ja estaven plantejats fa temps. És útil fer esment a la manera en què aquestes observacions sobre la ciutat s'hi han plasmat. Aquestes són fruit de diferents coses fetes fa temps i cal esmentar-ho, ja que normalment el mèrit sobre algunes idees recau sobre l'últim que les ha assenyalat, cosa que s'afanyen a recollir puntualment els nouvinguts i fer-se'n ressò. Si llegiu aquest breu i intens text sobre la ciutat, en el cas que sigueu barcelonins us adonareu del valor que té el fet d'enllaçar i cosir coses que tots coneixem.

El llibre sorgeix no com un projecte editorial fruit d'un impuls, sinó que ho fa com a reunió d'experiències diferents al llarg d'uns anys. Entre aquestes experiències hi ha, a més dels articles publicats a la premsa, la incansable curiositat per aquesta ciutat i també les classes d'urbanística dictades per ella a l'ETSAB, que moltes vegades es perllonguen en visites a la ciutat, que no són altra cosa que passejos intencionats. No són accessoris de les classes, són passejos en els quals s'experimenta la ciutat, ja que, per pensar-hi, cal passejar-s'hi i fer-s'hi sense gaires certeses, d'aquí ve l'encert, al meu parer, de "sense GPS". Assistir a certs actes prèviament informats o instruïts sobre el que veurem i sentirem és aconsellable en moltes ocasions, però en d'altres la falta de prejudicis i d'informació específica sobre el que ens espera molt a la vora és preciós, tot un regal. Barcelona sense GPS és en certa manera una invitació a la deriva i a deixar que la descoberta ens il·lumini idees. Des de l'estricta òptica de pensar la ciutat hi ha dues coses que resulten antagòniques: el passeig i el despatx. Des del despatx resulta més complicat veure les coses des del punt de vista de com s'hi arriba. El passeig, per contra, inclou preàmbuls fins a arribar a un lloc, que el despatx economitza i, per tant, suprimeix. Aquí no hi ha lloc per a tacticismes. Arribar a un lloc ofereix una informació que representa en sentit literari "el camí", sense el qual és impossible cartografiar la ciutat i, per tant, pensar-la.

Ens trobem davant d'un conjunt d'observacions, que sense esforç aparent es tornen propostes per a Barcelona per la senzilla raó que les propostes per a aquesta ciutat sorgeixen (o si més no haurien de sorgir) de l'observació. Les reflexions i els comentaris sobre elements urbans, des dels que li atorguen estructura, com la Diagonal, vista en dues direccions, Pere IV, la Meridiana o les Rambles, que serveixen per reclamar atenció a les altres Rambles i la necessitat de tenir més d'aquests torrents civilitzats convertits en passejos per donar estructura al litoral, fins als que la puntuen, com les places o les estacions. És molt encertada en el text la barreja conscient d'elements de diferents escales, com l'aeroport o els xiringuitos. Un aspecte que, tot i l'ordre que suposa l'edició, no s'ha perdut en relació amb la procedència dels articles. D'aquesta manera els elements estructurals com els citats es barregen amb el metro, el tramvia o la bicicleta o amb la reclamació de desasfaltar o plantar arbres cada vuit metres, una altra proposta per a la ciutat que no necessita dibuixos maquillats, n'hi ha prou amb enunciar-la. La consciència que els articles han d'arribar a un públic ampli obliga a reunir-hi coses diferents i heterogènies i així parlar de les platges, de la decoració, de l'aeroport o de les Rondes, reunides i separades gràcies a la cadència de la seva publicació. El llibre és també una ocasió per veure com es dona lloc a les coses del saber, s'estudia, es passeja, es descobreix, es matisa o es rectifica, s'escriu a la ciutadania i s'explica a l'aula, en aquest ordre. A la vista del llibre un té la impressió que a la universitat hi haurien d'arribar més sovint les coses que han estat primer exposades en públic i no a l'inrevés.

Des de l'estricta òptica de pensar la ciutat hi ha dues coses que resulten antagòniques: el passeig i el despatx

Aquesta manera de conrear l'interès per la ciutat té una faceta més que no podem deixar de banda. El llibre està il·lustrat a mà, amb dibuixos i pintures de l'autora i aquest fet no es pot separar de la seva experiència i de les seves observacions. Les il·lustracions no són accessòries, encara que estan distribuïdes al llarg de l'obra amb certa llibertat. En alguns casos estan perfectament sincronitzades amb els breus capítols i d'altres hi suren. Els dibuixos i pintures, moltes vegades fets de memòria, il·lustren en un doble sentit el llibre i la seva manera de pensar-lo. Els dibuixos donen una mostra de la cultura que l'autora té sobre la ciutat, que és el que queda quan s'oblida tot el que s'ha après, i per a ella són el mateix les representacions dels carrers i finestres de la ciutat, les d'un menjar sobre la taula o les d'un interior de casa seva, i sembla que ens digui: la casa es completa a la ciutat.