Teixidors, el projecte social que s’ha convertit en èxit comercial

La clau és aquest número: 200. Els telers de fusta pretecnològics teixeixen 200 vegades més a poc a poc que els mecanismes de les fàbriques actuals. Per cada 200 metres de tela industrial, a Teixidors en teixeixen un. A mà, observant cada bri. Per què treballen amb un aparell no competitiu? Perquè teixeixen alguna cosa més que teixits. A diferència de les màquines automatitzades, per fer funcionar aquests telers es necessiten totes dues mans, tots dos peus, els ulls i el cervell del treballador. Tot el cos s'implica en un objectiu: convertir el fil en tela. Aquest exercici d'atenció i precisió —trepitjar els pedals a un ritme uniforme que permeti el pas de la llançadora i veure aparèixer la tela mentre els ulls comproven que no hi ha nusos o trencaments a la trama— és un procés d'aprenentatge llarg i exigent. També un exercici excel·lent per coordinar el cos i la ment. Això va ser el que va pensar la treballadora social Marta Ribas: els telers preindustrials són gimnasos per a les persones amb discapacitats psíquiques. Era el 1983 quan va arrossegar al seu marit, l'enginyer tèxtil Juan Ruiz, a inaugurar la cooperativa Teixidors: un lloc de treball per a persones amb dificultats d'aprenentatge. Una fotografia a l'entrada de la nova fàbrica —que l'Ajuntament de Terrassa (Vallès Occidental) va cedir el 2020— recorda aquell moment. Amb els dos fundadors hi ha l'Hortensia. Jove, seriosa i vestida amb bata de treball, és una de les treballadores més veteranes del teler.

El matí en què EL PAÍS visita les instal·lacions, l'Hortensia canvia de tasca tres vegades. Primer cus etiquetes als xals de caixmir, després planxa fundes de coixí, finalment separa les petites imperfeccions de la llana de yak que arriba d'una cooperativa de ramaders de Mongòlia, on la pentinen a mà. Van accedir-hi gràcies a l'ajuda de Veterinaris sense Fronteres. Els tèxtils de Teixidors tenen una traçabilitat neta, saben d'on arriba la llana merina —d'ovelles esquilades a la Provença—, però per sobre de tot és la mà la que singularitza cada peça. Només produeixen peces úniques, i el wabi sabi —el terme japonès que es refereix a la bellesa de la imperfecció— informa de l'artesania que amaguen les bufandes o les mantes. “La Marta i el Juan no tenien voluntat comercial. Buscaven millorar la vida de les persones”, explica Jaume Mas, director tècnic del teler, “però el resultat era tan singular que va triomfar”. De la responsabilitat social van passar a la mediambiental. La rendibilitat arribaria molt més tard, amb el disseny i les exportacions.

L'Hortensia té 56 anys. Explica que ella munta coixins, els planxa, plega mantes i neteja llana que després porten al filador. Fa 38 anys que treballa a l'empresa, des que en tenia 18. “Serveixo per a moltes feines, però quan hi vaig arribar no ho sabia. El meu pare va pensar que podria. Estic orgullosa de tenir feina”. Viu amb la seva mare: “Estic separada. Vaig conèixer el meu marit aquí. Vam estar casats 27 anys, però em vaig separar perquè em pegava”. A casa té “una coberta de matrimoni teixida per nosaltres”. Part dels diners que guanya els estalvia: “Uns tutors m'aconsellen què n'he de fer. Estic contenta per la feina i agraïda pels companys que tinc”.

—Enhorabona.

—Doncs sí.

—Puc explicar el que he gravat?

—És clar. Jo no tinc por.

També l'Antonio va conèixer la seva dona, la Mari Carmen, al teler. A més de ser un avesat teixidor, és l'encarregat de la bugaderia. “El procés de rentar la tela l'ennobleix. Treballem amb matèries de gran qualitat i les teixim molt bé, però rentant-les s'aconsegueix la millor versió de cadascuna”, explica Mas. Amb aigua calenta i sabó ecològic, els teixits de 2 metres perden 15 centímetres al teler, 32 a la rentadora i 12 més a l'assecadora. El punt d'encongiment i espessor determina la qualitat de la tela. “La indústria separa cadascuna d'aquestes etapes. Nosaltres ho fem tot aquí: d'ordir a planxar, per això podem assegurar-ne la qualitat”. Van comprar una rentadora que havien llençat. La centrifugadora prové de l'Hospital Clínic de Barcelona. A la bugaderia, l'Antonio posa al costat de la Mari Carmen. “Sempre he estat entre fils. La meva mare cosia, però a casa jo només netejava. Aquí, en 21 anys, he après de tot: a enfilar, a teixir, a cosir…”.

—I per què s'encarrega de netejar?

—Perquè la senyora de la neteja està de baixa. També sé netejar.

L'Antonio va ser forner i fuster. És al teler des de la seva fundació. “Ens vam casar fa molt, encara hi havia pessetes”. El sou els va permetre independitzar-se. “Quan el vaig conèixer, ell es va posar vermell com un tomàquet i llavors em va contagiar”, diu la Mari Carmen. A la pregunta de què és el que més els enorgulleix de treballar aquí, responen com els seus companys: “Tot. Ens agrada tenir feina”.

“Molts dels treballadors de Teixidors van sortir de casa per primera vegada per arribar al teler. Abans algú amb discapacitat era una desgràcia, una càrrega per a les famílies; a casa era una molèstia, però en un col·lectiu com aquest és un treballador independent que estableix relacions de complicitat i amistat”. Mas recorda que, quan la cooperativa es va engegar, els centres de treball oferien tasques “com ficar una cosa en una bossa”. Marta Ribas va tenir la idea de crear llocs de treball estimulants, on l'empleat aprenia un ofici i desenvolupava l'atenció i la coordinació mentre es guanyava la vida: feina, teràpia i exercici físic i mental. “No hi havia precedents d'unir aquestes tres tasques a Espanya”, explica Mas.

Van començar de zero: ja no es fabricaven telers preindustrials anteriors a l'electricitat, però van aprendre a construir-los. Van retrocedir en la tecnologia per avançar en el desenvolupament humà. Van posar la responsabilitat per davant de la rendibilitat. Tot i això, l'empresa no només produeix valors, els seus xals es venen en botigues tan importants com Le Bon Marché, a París; ABC Carpet & Home, a Nova York; Selfridges, a Londres, o Lane Crawford, a Hong Kong. Exporten el 70% del que produeixen. El 2008 van guanyar el Premi Nacional d'Artesania i després de la incorporació de la professora de l'Escola Massana Núria Bitrià treballen també amb creadors tan prestigiosos com John Pawson o Helena Rohner.

Les 33 persones que treballen a Teixidors tenen dificultats d'aprenentatge. Jaume Mas, que els organitza, explica que arriben a a la feina mitja hora abans que s'obri la porta de la fàbrica. “Ara amb la covid ens ha costat convence'ls que no han de fer-ho”. Explica que fan assemblees setmanals per parlar. Quan van anunciar la visita per al reportatge, alguns van rebutjar participar-hi: els seus veïns no sabien que tenien discapacitat intel·lectual i no volien fer-ho públic. Els altres van preferir que no es publiquessin els seus cognoms.

L'Alberto és a l'ordidor, on es preparen els fils que es creuaran per formar el teixit. És la fase inicial. I requereix una alta capacitat d'atenció: ha de fer anar els fils, comprovar que cadascun entri pel seu lloc i vigilar que no es trenquin. Viu amb la seva mare i el seu germà, i s'encarrega de comprar-los el menjar. Fa 22 anys que ordeix. “Vaig començar enfilant, allà amb els companys. La feina i els companys em van canviar la vida”. Va estar de pràctiques, remunerades, durant dos anys. Després va aconseguir aprendre a ordir. Només 3 dels 33 treballadors estan formats per fer-ho. Si l'Alberto es posa malalt, la Cristina i el Juan Carlos estan preparats per substituir-lo. Més enllà de la tasca específica que desenvolupin, tots a l'empresa són teixidors, d'aquí el nom, Teixidors. “Tots menys dues persones, que no tenen les habilitats per formar-los en aquesta disciplina, però sí per fer feines complementàries com enfilar o com fer bitlles, on s'enrotlla el fil que anirà dins de les llançadores”, aclareix José Antonio Pazos, el responsable de la formació. És al que dedica la Marta des de fa més de 20 anys. El seu pare tenia una fàbrica tèxtil. “Allà també feia bitlles. Però quan ja no va haver-hi feina vaig venir aquí”.

—I el que més li agrada és...?

—Tot!

—A tots els agrada tot!

—Bé, a mi el que m'encanta són els fils de colors.

“Li agrada el mateix que a tots: arribar al matí i que hi hagi molta feina. Això és com el món a l'inrevés”, somriu Pazos.

L'empresa Teixidors produeix xals i mantes amb una exquisida repu­tació mundial. Jaume Mas afirma que en fires com la parisenca Maison & Objet només els coneixen per la qualitat, no per la seva història. Per això, quan una associació de productors de lli els va visitar, els seus membres es van emocionar en descobrir els treballadors. Després de lloar la iniciativa, van preguntar: “I la producció, on la feu?”. No podien associar el que estaven veient amb el que coneixien de París. Teixidors va néixer per a les persones, no per a les mantes o els xals de fil o caixmir que avui han fet que obtinguessin fama mundial. La cooperativa —avui fundació— “va néixer per donar-los una vida a ells i a les seves famílies”, diu Mas. Per això, encara que tradicionalment es dissimulen les costures, a Teixidors les evidencien, les han convertit en marca de la casa. Expliquen la història de la mà que les ha fet.