Urgències catalanes

Catalunya ha caigut des de fa una dècada en mans d’una classe dirigent ben particular. Després d’uns anys apressats en els quals calia posar data i límits perquè no era possible esperar ni un minut més per resoldre el desafiament al qual ens havia sotmès la història, ara ens veiem instal·lats en un perpetu aplaçament, un temps suspès, sense presses, sense govern, potser fins i tot amb repetició electoral, a l’espera ja sigui d’un “eixamplament de la base”, ja sigui de l’oportunitat d’un nou i improbable “embat contra l’Estat”, l’expressió de moda.

Paraules buides, sense relació amb les autèntiques urgències visibles a qualsevol ciutadà que no estigui encegat. Just quan tenim pressa de debò: aturar la pandèmia abans de res, la reconstrucció econòmica a la vegada i sobretot la recuperació del prestigi de Catalunya i del funcionament de les seves institucions d’autogovern, malmenades pels mateixos que havien estat encarregats de dirigir-les, desviats de les seves responsabilitats per tal d’atendre les demandes sectàries i partidistes i els capricis de les seves utopies ideològiques.

Cal evitar les trampes al solitari, el que més saben fer els dirigents independentistes, amb Quim Torra al capdavant: l’amnistia i l’autodeterminació no són objectius que es puguin obtenir, ni tan sols són autèntiques urgències, sinó les dues últimes i més perverses mentides que coronen l’immens castell de mentides aixecat pacientment durant deu anys. Serveixen per desviar l’atenció respecte al desinterès i la ineptitud per governar de la sencera cúpula independentista. Pretenen, encara que no ho aconsegueixen, mantenir viu el que ja està mort, el procés i els seus variats i difunts fulls de rutes i falses institucions, inclòs el buit i inútil llegat de l’1 d’octubre, el cartó-pedra del consell de la república i la fantasmal casa de Waterloo.

L’amnistia i l’autodeterminació són els dos braços d’una ruptura que no es produirà, mers eufemismes per assenyalar la victòria somniada sobre l’Estat constitucional espanyol. Talment fos possible culminar el procés com si no s’haguessin produït els actes unilaterals del 2017, per tant, amb l’autorització implícita a una repetició, per part de la Generalitat o de qualsevol altre govern o entitat, i a la celebració a més d’un autèntic referèndum d’autodeterminació vinculant i autoritzat per les Corts espanyoles, com en els casos de les independències com a conseqüència de la descolonització.

Que molts ciutadans de bona fe combreguin amb les rodes de molí de dues mentides no les converteix en veritats. No ho serien encara que fossin majoria. De tota manera, les mentides no es formulen en el buit, les raons hi són. Passar pàgina del Gran Disbarat, també penalment, és imprescindible per tal d’escometre les urgències: la pandèmia, la recuperació econòmica i la revitalització de les institucions. També caldrà, no pas ara, que la ciutadania catalana s’expressi sobre un nou consens polític i institucional respecte al seu autogovern: el desastre de l’Estatut del 2006 i de la sentència del Constitucional obliguen a portar a les urnes una fórmula que curi i tanqui les ferides aleshores obertes. S’entén, per tant, la facilitat per les dues mentides: l’amnistia i l’autodeterminació són les propostes radicals i quimèriques que expressen dues necessitats indefugibles, sabent que no hi ha possibilitat d’obtenir-les i, per tant, amb la seguretat que el negoci i la festa del procés seguirà en benefici dels qui en viuen i se n’aprofiten.

La pressa ara és tenir un govern que governi, que faci política i no s’entretingui enredant amb nous relats i amb la fantasia d’uns inútils invents institucionals. Sobretot, que digui la veritat als ciutadans. El procés s’ha acabat. No hi haurà amnistia, com a màxim indults. No hi haurà autodeterminació, si de cas una taula de negociació i unes reformes estatutàries i potser constitucionals que hauran d’acabar passant per les urnes. Cal vacunar ràpidament i amb eficàcia. Cal invertir molt bé per recuperar el paper de Catalunya com a motor econòmic espanyol. Cal que els ciutadans tornin a confiar en les institucions: el Parlament, el Govern, la seva policia, els seus mitjans de comunicació...

Cap programa tindria més suport ara mateix al Parlament i entre la ciutadania. Fins i tot dins l’independentisme. És el que Esquerra voldria si gosés, si no fos un partit tan submís. És el que faria fins i tot el món postconvergent si les urnes no li haguessin pres la progenitura independentista. Només la CUP, amb la seva teatral puresa revolucionaria, té tots els arguments per oposar-s’hi, amb la força que li donen la seva hegemonia ideològica dins l’independentisme i una capacitat de direcció molt per sobre del seu pes electoral.

La CUP és l’organització que més ha influït i menys ha pagat en repressió sobre els seus dirigents, la que més rendiments ha tret de l’operació independentista i la que sembla més disposada a seguir-ne traient, a costa, naturalment, de mantenir el desgovern a Catalunya i la inestabilitat a Espanya, que és el que li interessa. El que no és lògic és que la resta de l’independentisme, especialment Esquerra Republicana, prefereixi mantenir-se sotmesa a la CUP a costa de la paràlisi del país en lloc de treure les conclusions més pràctiques i assenyades dels resultats electorals.

Els resultats de les urnes permeten al menys dues fórmules de govern, les dues amb Esquerra com a força central. Certament, és difícil esperar una mica de coratge cívic i d’intel·ligència política dels que no n’han demostrat gens fins ara. Res sembla més normal que la llarga cadena d’irresponsabilitats i frivolitats d’aquests darrers deu anys torni a culminar ara amb una altra exhibició de frívola irresponsabilitat. Però potser aquest cop els ciutadans de Catalunya ja no ho perdonaran.