Jordi Musons: “En educació estem massa allunyats de la ciència, de les dades de com s’aprèn”

Com tants altres innovadors, Jordi Musons (53 anys) creu que el sistema educatiu espanyol continua ancorat en el passat. Aquest mestre i director de l'escola Sadako de Barcelona, un dels centres de referència a Catalunya de la pedagogia transformadora, assenyala que encara que el món ha canviat dràsticament i les investigacions apunten a la necessitat d'aplicar un model molt més flexible i adaptat a les competències del segle XXI, el paradigma “es continua basant més en les creences que no pas en els estudis científics o les dades que tenim de com s'aprèn”.

Musons, que acaba de publicar Reinventar la escuela (ARPA), on dona les claus per a un ensenyament personalitzat, respon per telèfon des de Barcelona a les preguntes d'aquest diari.

Pregunta. Quines són les dificultats més grans que es troba avui una escola?

Resposta. El més complex està sent trencar amb les inèrcies i amb la resistència al canvi que està tan instaurada en la dinàmica docent. Les dificultats es troben més en nosaltres que no pas en el sistema. És cert que l'estructura és molt rígida, amb poca autonomia dels centres, però la principal dificultat és l'estrès dels equips docents.

P. Aquestes resistències són qüestió de por o de “comoditat”?

R. Suposo que es generen per la rutina. M'agrada comparar-ho amb el sistema sanitari. Ningú es pot imaginar que durant la pandèmia els sanitaris deixessin d'utilitzar les vacunes i les eines mèdiques actuals perquè confien més en les tècniques i els recursos de fa 100 anys. En l'educació passa això, estem massa allunyats de la ciència: tot es basa més en les creences i en les opinions que no pas en els estudis científics o les dades que tenim de com s'aprèn. La situació és pèssima si es compara amb Europa. És urgent fer-hi alguna cosa. M'atreviria a dir que hi ha un consens internacional de quines són les metodologies que funcionen millor.

P. Està preparat el nostre sistema per a aquest canvi?

Hi ha un consens internacional de quines són les metodologies que funcionen millor

Hi ha un consens internacional de quines són les metodologies que funcionen millor

P. La societat es pren aquest tema seriosament?

R. El sistema educatiu depèn massa dels interessos polítics i de les ideologies. És cert que, més enllà dels governs, sí que hi ha molts centres que s'estan atrevint a canviar. Però, en general, a Espanya ens hem quedat encallats.

P. Què implica reinventar l'escola?

R. Apostar per un canvi sistèmic a través del qual valorem moltes competències i habilitats que són imprescindibles al segle XXI, com la capacitat de resolució de problemes complexos, aprendre a treballar amb persones i en contextos diferents o ser resilients. Cal destacar el valor de les competències més socials i combinar-les amb les més acadèmiques. I necessitem docents que siguin capaços de connectar aquests dos mons: el del coneixement i el de l'acció. Tenim un model educatiu basat en la transmissió d'informació, però amb molt poca capacitat d'acció.

P. El pedagog Gregorio Luri afirma que el problema fonamental de l'educació a Espanya és que encara no tenim gaire clara quina n'és la finalitat.

No serveix de res saber molt sobre ecologia si no tinc un comportament ecològicament sostenible

R. Hi estic completament d'acord. Algunes escoles estem provant altres maneres d'avaluar. Hem llançat proves internes per analitzar altres competències. Podem avaluar l'empatia, la creativitat, la flexibilitat? Podem valorar els talents? Aquestes competències seran útils en contextos laborals? Hi ha consens en la idea que hi ha altres competències que s'han d'ensenyar i avaluar, i que poden conviure amb els continguts tradicionals.

P. Diu que el currículum actual és extens i superflu, que s'adequa poc o gens a les necessitats reals. Quins canvis s'han de fer per adaptar-lo a aquestes necessitats?

R. Primer, que tingui sentit. Fa uns dies em vaig trobar amb nanos d'un centre proper que preparaven una prova. Semblava que era una prova sobre hàbits saludables i estaven recitant els seus criteris de classificació. Llavors em vaig adonar que tots tenien bosses de patates fregides i refrescos a les mans. Aquest és el nostre model educatiu. Memoritzem molt, però no som capaços de transferir el que aprenem als nostres contextos reals. No serveix de res saber molt sobre ecologia si no tinc un comportament ecològicament sostenible, de la mateixa manera que no serveix de res aprendre sobre les dones més importants de la història si no soc capaç de promoure la igualtat al meu entorn.

P. Esmenta molt al llibre la necessitat d'incorporar metodologies centrades en l'alumne i en la personalització dels seus aprenentatges. Per què és important?

R. És l'única manera que tot l'alumnat tingui possibilitats d'aprendre. Fa una estona he estat amb un alumne, amb un trastorn bastant important, que possiblement entrarà a l'escola. Parlant amb ell m'ha ensenyat al seu mòbil tots els dibuixos que és capaç de fer. Aquest noi és un pintor potencial. No obstant això, en un sistema rígid i tancat com el nostre serà exclòs perquè no té els talents acadèmics convencionals. Aquest noi té un talent, però si li diem que no serveix perquè no entra en els nostres estàndards, acabarà sent un ciutadà exclòs. Hem de passar d'un model d'educació de talla única a una educació a mida. Avui dia disposem de metodologies molt més flexibles. Necessitem una educació més oberta. Si no, és molt injust.

P. Són les repeticions de curs una mostra d'aquesta injustícia?

R. La taxa de repetició a Espanya és el doble de la mitjana europea. Molts científics han trobat que la millora que es garanteix amb la repetició és molt baixa. Entenem la repetició i l'avaluació com el poder del docent, com l'amenaça per generar aprenentatge. És cert, la por pot ser una emoció que fomenti l'aprenentatge, però és restrictiva des del punt de vista emocional i no és positiva per a l'alumnat amb més dificultats.

P. Parla al llibre del model competitiu i cooperatiu en l'educació. Quins avantatges té un model respecte a l'altre?

R. Si vull promoure que aquests alumnes, el dia de demà, siguin ciutadans més flexibles, amb més empatia i que s'adaptin amb facilitat a diferents contextos, serà més eficient un model cooperatiu. El mateix que si jo vull que l'aprenentatge entre iguals faci més durador i significatiu aquest aprenentatge. L'aprenentatge competitiu afavoreix els alumnes amb més talent, i deixa enrere la resta. És més excloent. Crec que són dues perspectives socials i educatives oposades.

P. És possible això en el sistema públic amb les ràtios que tenim a molts centres?

R. No soc gens partidari del victimisme, que només porta a l'immobilisme. Les condicions podrien ser millors? És clar que sí. Però amb el que tenim podem avançar. Que tu promoguis un model competitiu o cooperatiu depèn de tu, tinguis 10 alumnes o 30. Lògicament, serem més eficients com més recursos, ràtios baixes i temps tinguem per pensar. De totes maneres, no soc partidari de reduir les ràtios amb menys alumnes en la classe. Tenir un grup més petit d'alumnes empobreix les relacions socials positives. És més interessant mantenir el nombre d'alumnes augmentant plantilles per promoure el treball en equip dels docents.