Anna Ramis: “El tòpic de nadius digitals és una mentida absoluta”

En un entorn cada vegada més digital i acaparat per les pantalles de televisions, ordinadors, tauletes i smartphones, la qüestió, per a la pedagoga Anna Ramis, no és tant emprendre una croada impossible contra les pantalles, sinó llançar una campanya en favor dels nens, la qual cosa requereix d’adults compromesos que “els estimin i els respectin, que els ofereixin estímuls, que els parlin, que els donin serenitat i que els ofereixin la seva mirada”. L’equació és senzilla: “Més hores de pantalles és menys temps d’interacció amb adults”. O viceversa. D’aquesta idea sorgia el 2019 la campanya #De0a3resdepantalles, per sensibilitzar les mares i els pares, però també tota la xarxa de professionals que estan entorn dels nens i nenes des d’abans del seu naixement fins als 3 anys, és a dir, llevadores, pediatres, educadores, centres d’atenció infantil, serveis per a la petita infantesa, etc. Aquesta campanya s’ha materialitzat en un llibre De 0 a 3, res de pantalles?(Editorial Eumo), així com en diversos articles, xerrades i materials. Tot això perquè, segons la pedagoga, les famílies tinguin més informació i puguin actuar preventivament i no exposar els nens i nenes, en aquesta etapa clau del seu desenvolupament personal, als riscos evitables que ja assenyalen diverses investigacions.

Pregunta: Veig que autoritats sanitàries com l’OMS o associacions de pediatria parlen de no oferir pantalles fins als dos anys. Vostè en suma un més i considera que fins als tres anys els nens i nenes no hi haurien d’estar en contacte. Per què?

Resposta: Hi ha autors que fins i tot parlen d’evitar-les fins als sis anys. Jo m’he quedat en els tres anys, perquè és l’edat a què els nens comencen al nostre país l’escolarització massiva. És cert que no és obligatòria fins als sis, però als tres les dinàmiques familiars, en general, ja comencen a canviar. Jo crec que és més fàcil no canviar de dinàmiques fins als tres anys. Crec que fins aleshores no haurien d’estar en contacte amb les pantalles i, a partir d’aquesta edat, fer-ho, però en mínimes proporcions.

P: Es poden estipular uns temps?

R: Més que temps cal pensar com s’està fent, en com s’utilitzen les pantalles. És a dir, en el cas d’un nen que té moltes oportunitats diferents de joc, d’interactuar amb la naturalesa, de temps entre iguals, que té oportunitats per interactuar amb els adults, llavors segurament no hi hagi cap problema en què els seus pares li permetin veure uns dibuixos, per exemple. El problema és quan els deixem la tauleta, el mòbil o els posem la televisió mentre mengen, quan han de calmar-se, quan s’avorreixen, quan estan nerviosos... Els anem donant pantalles en tots aquells moments de vida quotidiana que han d’aprendre (han d’aprendre a menjar, a utilitzar els coberts, a regular les seves emocions). Jo crec que hauríem de protegir la riquesa de l’evolució cerebral que tenen fins als sis anys oferint i potenciant aquestes oportunitats d’aprenentatge sense que hi hagi pantalles pel mig. Donem moltes alternatives. Ara, no demanem això en temps de pandèmia.

P: Se sap que durant el confinament es va disparar l’ús de pantalles en nens i nenes. Com gestionem la tecnologia en circumstàncies excepcionals com la pandèmia?

R: És molt complicat, perquè és molt temps a casa, pares i mares treballant, però aquí hauríem d’enriquir l’entorn amb moltes propostes. D’aquesta manera les pantalles són una proposta d’entreteniment o d’aprenentatge més, però no l’única. Jo insisteixo molt que els adults verbalitzem davant dels nens que aquestes llargues estones que ens veiem obligats a passar davant de les pantalles són per feina. A partir de certa hora el telèfon i l’ordinador haurien de desaparèixer de les nostres dinàmiques.

P: El tema de les pantalles, com tots els que afecten la criança, és un tema molt polaritzat. Veig que d’una banda sembla que hi ha els que es llancen a deixar el mòbil o la tauleta des del principi i els que ho eviten tant sí com no.

R: Ens basem bastant en tòpics. Per exemple, utilitzem molt el tòpic de nadius digitals i pensem que els nens són més llestos digitalment. Això és una mentida absoluta. El llest no és el nen (que ho és), sinó el fabricant d’aquest tipus de tecnologia que l’ha simplificat tant que tots podem utilitzar-la, tinguem l’edat que tinguem. És una atrocitat que hi hagi nens de tres o quatre anys amb la seva pròpia tauleta i fins i tot amb els seus propis jocs. El cervell infantil no ha canviat en els últims 100 anys, continua necessitant el mateix: persones adultes que estiguin per ell i ambients d’aprenentatge rics, que no vol dir estimulació primerenca.

Un altre tòpic és pensar que com que la societat és tan tecnològica, i més que ho serà quan ells siguin grans, com abans comencin, millor. No hi ha ningú que per haver començat abans en sàpiga més. Hi ha moltes altres coses que estimulen el pensament.

P: Moltes vegades l’exposició dels nens a les pantalles sembla inevitable. Penso en germans petits que tenen germans grans que sí que veuen, per exemple, dibuixos animats a la televisió. S’ha d’evitar aquí també que un nen o nena de menys de tres anys la vegi? Això ho veig molt més difícil de controlar.

R: Crec que l’important és actuar amb previsió. Si el germà gran té una estoneta de pantalla en algun moment del dia, s’ha de pensar abans què podem oferir-li al més petit en aquell instant. Anticipar-nos-hi. Donar-li propostes que fins i tot puguin atreure el més gran. No podem pensar que només existeixen les pantalles.

P: Com hauria de ser la inclusió dels nens i nenes en la vida digital perquè aquesta inclusió es faci de manera saludable?

R: El fonamental és evitar això de tenir la tele de fons. Hi ha famílies que quan neixen els seus fills redistribueixen el saló de tal manera que l’espai de joc guanya i la televisió fins i tot desapareix. D’altres la mantenen, però la televisió només es posa en moments puntuals. El mateix amb el mòbil. Si estem permanentment amb el mòbil a la mà, atraurà la seva atenció. Cal pensar també quin ús fem del telèfon: l’utilitzem per comunicar-nos amb l’àvia? Veiem algunes fotos de moments divertits? Busquem informació d’alguna cosa? Aquest és un bon ús del mòbil, ensenyar-los a poc poc això, més enllà del sedentarisme passiu de mirar la pantalla sense més ni més.

P: Quins efectes tenen les pantalles a edats primerenques en els nens i nenes?

R: Al llibre recullo un estudi canadenc del 2019 en què s’han observat efectes en nens i nenes que passen una mitjana de dues hores i mitja al dia davant les pantalles. Un contacte continuat amb les pantalles afecta tot: a l’aprenentatge emocional, al llenguatge, a la salut ocular, al descans, a la tonicitat muscular, a la motricitat... Jo vaig començar a interessar-me per aquest tema quan vaig veure que les professores de l’etapa infantil es posaven les mans al cap per com arribaven els nens respecte a la motricitat i al llenguatge. Més hores de pantalles és menys temps d’interacció amb adults i amb altres nens.

P: Esmentaves abans que els donem el mòbil o una tauleta perquè es calmin.

R: Aprendre a calmar-nos és una cosa molt vàlida per a tota la vida. Quan ets petit o petita, les emocions assalten tot el teu cos. Són el pare o la mare els que t’ajuden a veure això, són la veu exterior que ens diu el que estan passant, i a poc a poc aquesta veu es va interioritzant. Aprenem a tenir la capacitat de regular-nos. Quan ofereixes en aquests moments una pantalla, la seva capacitat de sentir i d’experimentar emocions queda segrestada. Allà deixem d’interaccionar amb el nen, deixem de ser aquesta veu externa que l’ha d’ajudar a aprendre a regular-se.

P: Recull una cita de Jordi Collet que diu que les famílies viuen un fort malestar respecte a l’imperatiu d’haver d’educar els seus nens i haver d’ensenyar-los molt i molt bé, sota pena de la vergonya de no ser uns bons pares i mares. Què necessita un nen o nena des que neix fins als tres anys?

R: Necessita adults que l’estimin i el respectin. Adults que li ofereixin estímuls, que li parlin, que li donin serenitat, que li ofereixin la seva mirada. I, de passada, més contacte amb la natura. La nostra vida no pot ser només pantalles quan el nostre cervell s’està desenvolupant. No es tracta de tenir por de les pantalles o emprendre una campanya contra la tecnologia, però sí que hem d’emprendre una campanya en favor dels nens i, per a això, nosaltres hem de ser els adults que necessiten la major part del temps.

P: És interessant això de “la major part del temps” perquè no és gens fàcil ser aquests adults a tota hora sense excepció...

R: Es viu en solitud, però també interconnectats. Estem connectats per a tot: per controlar l’embaràs, per informar-nos de la lactància, per parlar amb altres pares i mares... El llibre és una pregunta i cadascú ha de respondre-la al nivell que pugui. Què vull fer? Com vull criar? Et trobes famílies que fan collit i donen lactància fins als cinc anys, però després ofereixen pantalles als seus fills a partir de l’any. Hi ha una altra cosa que reivindico en totes les xerrades: les institucions han d’assumir la criança com una responsabilitat social i política. Cada vegada tenim menys nens, apostarem perquè la conciliació familiar i laboral sigui una cosa real. L’aposta per una infantesa sana és una aposta també per una maternitat i una paternitat que es puguin exercir dignament. La meva reivindicació és també política.

P: Les nostres condicions materials i econòmiques influeixen també en aquest excés de pantalles?

R: Hi influeixen molt. Aquí a Barcelona, quan vaig començar a treballar aquest tema, tractava amb mares que treballaven en el torn de nit. Quan arriben a pisos compartits, han de posar als seus fills la tele perquè no molestin la resta de persones mentre elles dormen. Això és pobresa infantil, i la pobresa arrenca de la pobresa femenina, de les condicions d’habitabilitat... Per això la meva reivindicació és també social i política.

P: Hi ha marxa enrere quan les pantalles han envaït les seves vides?

R: Mai no és tard, i menys encara quan parlem d’un nen petit. Per revertir una mala praxi el primer que hem de fer és carregar-nos d’informació i després carregar-nos també de milers d’alternatives a les pantalles per poder oferir a aquesta nena o nen. És com una desintoxicació: hem de sumar al·licients positius com a alternativa a les pantalles i mantenir-nos molt ferms en la decisió.