Ombres lluminoses sobre el pessimisme

Ivan Turguénev (Oriol, Rússia, 1818-Bougival, França, 1883) es troba en un indret desplaçat dins del gros de la gran aventura literària que va emprendre Rússia en el segle XIX i que modificaria per sempre més el món de la imaginació. Malgrat que el seu caràcter era més aviat conciliador i moderat, va haver de suportar els menyspreus de Tolstoi i les àcides paròdies de Dostoievski; i tot i que les seves novel·les transcorren a Rússia i hi apareixen els mateixos pagesos, aristòcrates, criats, petimetres i dames, l’ànima russa (!) compareix en una versió apaivagada, sense els vessaments verbals d’un Karamàzov, la desmesura reformista dels prínceps de Tolstoi, la persistència de caràcter d’un Oblómov o l’energia grotesca que anima a les criatures de Gógol.

Turguénev ens ofereix una altra mena de tastos: delícies descriptives, subtileses psicològiques, atmosferes tènues, anàlisis morals sense febre ni urgència i les cèlebres pinzellades de pessimisme que el lector entès cerca amb la mateixa delectació que el turista troba bombons Mozart a Viena. Amb tots aquests elements, Turguénev aconseguirà llibres excel·lents, i almenys una obra mestra, Pares i fills, el text més deslligat de les exigències del drama i de l’enamorament.

Per primer cop traduït al català, Infeliç (extret de la luxosa capsa de bombons que va acumulant la col·lecció Petits Plaers, de Viena) és una nouvelle —gènere— en el seu temps, més lliure que la novel·la, deslligat de les exigències del mercat per entregues i dels seus automatismes: trames interminables, personatges sobtats, melodrames acolorits... Turguénev acudeix puntual a la seva cita amb el pessimisme (la pàgina clau és la 153) i té l’audàcia de repartir un text tan curt entre dos narradors: la desgraciada Susanna (que satisfà amb solvència el seu paper de dama desgraciada) i el jove Piotr, testimoni, primer accidental i després actiu, del moll del llibre: “Com és possible estimar algú i equivocar-se d’una manera tan barroera?”.

Dins d’una nouvelle on tots fan el seu paper, Piotr s’alça com la gran troballa de Turguénev. Arrenca com un jove inexpert, embullat en les faldilles de la seva tia, enlluernat pel seu amic Fustov, per la bellesa esllanguida de Susanna i per l’envejable affaire que imagina entre ells. Sensible i curiós per naturalesa, a Piotr no se li escapa que és el més inexpert del vesper on s’està ficant (la tèrbola família de Susanna, farcida de germanastres); però com que la vida sap més sobre nosaltres que nosaltres mateixos, tots trien la seva ment desperta com a confident. La relació amb Susanna es torna tan estreta que frega el parapsicològic: Piotr és capaç de veure-la i sentir-la a distància.

Piotr entén Susanna i descobreix que és l’únic que ho fa. Ja en el paper de detectiu (encara que les seves habilitats no s’apliquen sobre el crim sinó sobre l’escrutini moral), descobreix que alguns amors són projeccions de vells amors truncats, que alguns galants són d’una insubstancialitat que no mereix les dones que enamoren, i que la misèria personal es pot imposar a l’honestedat fins a asfixiar-la.

Després d’una trentena de pàgines on sembla que no succeeix res, i que potser són les millors del llibre, ens retrobem amb un Piotr que torna sobre l’episodi que acabem de llegir per examinar-lo en companyia de qui potser sigui el veritable protagonista del llibre: el seu propi creixement moral. El pessimisme del més moderat dels escriptors russos projecta una ombra lluminosa.