“A les dones ens costa dir que ens importa la nostra carrera professional”

Es diu Paula Ribó, però és coneguda com a Rigoberta Bandini. No s'hi ha de buscar un homenatge al personatge de John Fante, perquè es podria haver dit Briseida Paura, pur atzar a l'hora de posar un nom a la carpeta de l'ordinador on anava acumulant les seves cançons. Una d'elles, Fiesta, la va compondre en ple confinament —el 23 de març—, i va ser el confinament el que va contribuir a la seva popularitat.

“Potser el públic no m'hauria escoltat tant si hagués continuat amb la seva vida rutinària”, reconeix sincera, de manera que no és d'estranyar que recordi aquests mesos “amb certa nostàlgia compartida amb la meva parella”. Estava embarassada, “tenia por”, recorda, “i pensava, mira que estar embarassada en un confinament...” Ja és mare i la seva carrera s'ha enlairat amb força. És una de les artistes del moment amb tot just sis cançons, una d'elles una versió de Mocedades. Divendres actua al festival Cara B, que va començar ahir a la Fabra i Coats.

Celebra haver triomfat en la trentena, “abans volava molt, ara tinc els peus a terra”; no accepta que el seu èxit sigui sobtat, “fa anys que treballo, he tingut altres projectes i aquest ha estat el que ha triomfat, ha estat gradual encara que ara vagi ràpid”; no creu que la fama sigui eterna, “estic en ple èxit, però ja penso en quan la gent m'oblidi”, i alhora sap gaudir del moment, “això és com un enamorament, el públic viu ara aquesta sensació, no pot deixar de pensar en mi i és fenomenal”.

En bona mesura diu que això es deu al fet que, quan arriba a casa, un nadó li recorda “que la meva realitat més quotidiana té a veure amb farinetes, peix i bolquers”. Com compaginar tots dos mons? “Hi ha tantes maternitats com mares i jo faig el que noto que em va anant bé. M'ho passo molt bé amb el meu fill, però no vull renunciar a projectes il·lusionants. Al final crec que ell estarà content si em nota contenta. M'estimo igual tots dos projectes encara que això soni políticament incorrecte”, diu abans que el Pepito Grillo que només solen portar les dones i uns quants homes comptats afini aquest pensament: “Ens costa dir que ens importa la nostra carrera professional”.

I de dones parla el seu últim senzill, Perra, pop electrònic ballable amb humor apuntalat pel to seriós de la seva veu. “Hi ha mala llet en les meves cançons, entenc l'art i la vida amb humor i lleugeresa, sense adoctrinar, però dient el que vols dir. És el que pretenc”. Pretén més coses: “Capgirar una de les moltes paraules relatives a la dona que tenen un sentit pejoratiu, com coñazo”. Filla dels noranta, “vaig ser de les últimes generacions sense mòbil i em sento vintage”. No necessita gravar un elepé, té el desprejudici del món global i li agraden Battiato, “la seva pròpia vida és una experiència poètica”, Gigi D’Agostino “la seva frivolitat ballable em pot fer plorar”, i alhora la figura de Jesucrist, “de petita era un sex symbol per a mi”. Fa doblatge, però ha escrit i dirigit teatre encara que se senti escriptora de cançons. Espiritual, però aliena al catolicisme oficial, sol actuar amb l'uniforme del que va ser el seu col·legi religiós. Tot hi té cabuda sense estridències en l'aposta de Bandini. “Perra però sense morrió”.