El temps mort de Charles Thomas

La premsa l'anomenava la Pantera Negra. A finals dels anys seixanta, no hi havia gaires jugadors afroamericans a la lliga de bàsquet espanyola i, encara menys, capaços de fer els salts felins de Charles Thomas. Aquell aler texà de dos metres i un centímetre era una de les estrelles del Barça fins que, ja a mitjans dels setanta, el genoll esquerre li va fer crac durant un partit contra el Reial Madrid. A partir d'aquell dia, la Pantera Negra va deixar de saltar com abans i va començar a caure. A escapar-se i esborrar el rastre. Charles Thomas es va convertir en un fantasma.

Fa 40 anys, el dues vegades màxim anotador de la lliga espanyola va desaparèixer deixant enrere família i amics, una motxilla de deutes i una altra encara més pesant de frustració, culpa i vergonya. Les seves últimes petjades es van perdre a principis dels vuitanta, entre rumors que el donaven per mort en una baralla amb navalles a Nova York o d'una sobredosi en un carreró de Mèxic. Fins que fa un parell de setmanes, un excompany del Barça, Norman Carmichael, va rebre una trucada des d'una clínica de la ciutat d'Amarillo, al nord de Texas. La Pantera Negra no estava morta, estava prenent sopa calenta en un geriàtric.

Assegut en una cadira de rodes amb una manta de quadres sobre les cames, Thomas (74 anys) atén EL PAÍS en la primera entrevista des de la seva resurrecció. “El meu amic em va explicar aquestes històries que deien que estava mort... A la gent li agrada molt parlar. No he estat mai ficat en drogues. Només fumo tabac”.

—Per què va trigar tants anys a avisar algú?

—Vaig sortir a fer una passejada, però ara ja he tornat.

El fantasma ha tornat dels llimbs per fer-se carn i ossos altre cop. Ha estat un passeig llarg i sinuós. En un moment de l'entrevista, Thomas aixeca la manta que li cobreix les cames i apareixen dos monyons sota els genolls. “Va ser pel fred”, explica abans de tapar-se una altra vegada amb la manta. L'hivern a Texas pot durar fins a cinc mesos i Thomas va viure molts anys al carrer. “És com viure dins d'una nevera. Sents com si les cames fossin galledes de gel”. Tot es va complicar més quan va trepitjar per accident un clau oxidat mentre treballava de fuster arreglant teulades. Explica que els doctors que el van amputar li van dir que va ser per “la malaltia del clau oxidat”.

—Alguna vegada somia que torna a jugar a bàsquet?

—De vegades. Però des que em vaig trencar el genoll no he somiat mai que torno a saltar.

Thomas parla a poc a poc i de tant en tant intercala alguna paraula en el castellà que va aprendre en els seus gairebé 10 anys a Espanya. Quan diu “rodilla” es disculpa per no ser capaç de pronunciar bé l'erra. “He perdut algunes dents pel camí”. No recorda quan. Tampoc quants anys va passar al carrer.

Per fixar l'època en què li van amputar les cames pregunta per la mort del papa Joan Pau II. “El 2005?”. Des de llavors ha estat ingressat en aquesta clínica d'Amarillo gràcies a un subsidi per a persones discapacitades sense recursos. El seu relat fins a arribar aquí torna a estar ple de buits. Thomas parla de tornar d'Espanya i quedar-se atrapat a l'aeroport de Nova York perquè “havia perdut la documentació”. Parla també de passar diverses vegades per la presó a Los Angeles: “Dos dies”, “una setmana”, “tres mesos”. De tornar a casa d'un cosí a Uvalde, el petit poble texà on va néixer, baixar a Mèxic i pujar una altra vegada a Texas.

—Va estar en contacte amb la seva família durant aquests 40 anys?

—Al principi. Després vaig creuar la barrera en què ningú ajuda ningú.

El telèfon de Clifford Luyk

Durant el partit que ho va canviar tot, aquell novembre del 1974, el defensor de Thomas era Clifford Luyk, una de les llegendes històriques del Reial Madrid, que va guanyar 14 lligues i sis Copes d'Europa en les seves 16 temporades de blanc. Encara no havia acabat la primera part quan Thomas rep la pilota al pal. Després d'una finta, marca els passos abans de saltar a cistella. Luyk no cau en l'engany. Pressiona la defensa i just abans de saltar es produeix el moment fatídic. Genoll contra genoll. El tendó de la ròtula de Thomas es trenca com una branca seca.

“Si no arribo a saltar, no m'hauria lesionat, però no vaig tenir por. Si pogués tornar enrere, no ho tornaria a fer”, explica l'exjugador. Thomas no sent rancor per Luyk: “És esport”. Però li agradaria poder xerrar amb ell dels vells temps. “Tant de bo pogués trucar-li. Tu tens el telèfon de Clifford Luyk?”, li pregunta al periodista.

A la paret de la sala que la clínica ha condicionat per a l'entrevista hi ha un suro amb fotografies de l'època retallades dels diaris. No hi surt Luyk, però sí Juan Antonio Corbalán, un altre mite madridista. Hi ha fotos de Thomas amb el Sant Josep de Badalona, el seu primer equip a Espanya (1968), i amb el Barça (71-72 a 74-75). En un racó, un Thomas barbut amb una camisa estampada mira a càmera al costat d'un bigotut amb jersei de coll girat. Semblen Starsky i Hutch. El bigotut és Norman Carmichael, l'altre pivot nord-americà del Barça a qui va trucar el seu company fa un parell de setmanes per dir-li que estava viu.

Després de la lesió al genoll, Thomas es va passar un any sencer sense jugar i va ser traspassat al Manresa (75-76). Canvi d'equip, canvi de ciutat i canvi d'amistats. Mai va tornar a sentir-se bé en una pista de bàsquet i va començar a sortir més amb un amic militar, que li va obrir les portes de la nit catalana. La seva dona es va separar d'ell i es va endur el seu fill.

—Com se sentia en aquella època?

—Alguna cosa es va trencar dins meu. No només va ser el genoll.

“Vaig topar amb la llei”

Es va acabar el contracte a Espanya i van arribar els deutes. Va haver de demanar diners als amics. “Em feia molta vergonya. Em feria l'orgull perquè jo havia estat una estrella. Era com si Michael Jordan o Kareem Abdul-Jabbar estiguessin demanant diners”. Llavors va decidir tornar als Estats Units. “Volia que les coses es calmessin una mica. Però vaig topar amb la llei. Va ser culpa de la policia. Són molt abusius amb els afroamericans i les coses es van complicar en sortir de la presó”.

Va treballar on va poder: cambrer, reposador, fuster. La Pantera Negra, que havia guanyat milions de pessetes a Espanya amb els seus mats, ara estava cobrant 15 dòlars al dia. “No ho podia suportar”, recorda amagant la cara sota la visera d'una gorra.

El seu amic Norman Carmichael, que va trigar un parell de setmanes a fer pública la troballa que el seu company encara era viu, l'ha definit com “un nen gran”, dotat d'un talent natural però que no es prodigava gaire en els entrenaments: “Em va dir en més d'una ocasió que ell creia que un jugador naixia amb un nombre determinat de salts. Mai va voler gastar-los en els entrenaments”.

Sobretot després de l'arribada a Barcelona el 1974 del serbi Ranko Zeravica, amb fama d'entrenador dur i que apostava pels joves de la casa més que per les estrelles estrangeres. En les tres temporades que va estar al club, Zeravica va obrir la porta a l'extraordinària lleva d'Epi, Solozábal, Sibilio o De la Cruz.

Thomas es reconeix en la frase del seu amic Carmichael. “L'entrenador iugoslau ens tractava com si fóssim robots. Jo vaig aprendre a jugar a les pistes del meu barri. No m'agradava gens això d'entrenar-me dues vegades al dia. Al matí i a la tarda. Un s'ha de dosificar. El cos es gasta”.

El dipòsit de salts de Thomas es va gastar per sempre abans d'hora, en una reminiscència d'aquella frase de Marlene Dietrich a Sed de mal, el clàssic del cinema negre d'Orson Welles ambientat a Ciudad Juárez, la ciutat fronterera del pecat i la perdició que tants nord-americans, des de John Wayne, Charles Mingus i el mateix Thomas, van utilitzar com a lloc d'aventures des dels temps de llei seca als EUA. Quan el policia corrupte i turmentat de la pel·lícula va a buscar alleujament en una pitonissa, ella li respon: “Tu no tens futur. Tu ja l'has fet servir tot”.

L’emotiva trucada del seu fill Carlos

En un altre moment de l'entrevista a Texas, el mòbil de Thomas comença a sonar. És el seu fill. Batejat com a Carlos pels temps feliços a Espanya, l'última vegada que va veure el seu pare tenia menys de 10 anys i vivia amb la seva mare, la Linda, a Barcelona. El Carlos havia girat full donant per bona la versió que l'havien matat a trets a Nova York per un problema de drogues.

Avui té més de 50 anys, s'ha casat i viu amb la seva dona i la seva filla a Oakland, a la badia de San Francisco. Quan el van avisar que el seu pare seguia viu, al principi va pensar que era una estafa. Carmichael li va assegurar que no era cap impostor. Llavors el Carlos va decidir trucar a l'asil. “Gairebé li dona un atac al cor”, recorda Thomas amb un mig somriure entre la picardia i l'emoció continguda. La Pantera Negra s'acabava d'assabentar que és avi. El seu fill està esperant que ell i la seva neta rebin la vacuna de la covid per llançar-se a recórrer els 2.000 quilòmetres que els separen d'Amarillo.

A Thomas no li importa haver passat per fantasma tot aquest temps. Durant els seus anys de mala vida al carrer, es va aferrar a la Bíblia. “El meu cognom és com el de l'apòstol Tomás, que no està gaire clar si va existir o no en realitat. Potser per això jo em vaig convertir en un fantasma”, explica l'exbasquetbolista nord-americà tocant-se la barba i, de passada, recordant la història del misteriós evangelista apòcrif.