Bulevard i melodrama àcid

Sovint res acostuma a ser el que es diria. Els Brugarol, que acaba de desembarcar al Poliorama barceloní, sembla una comèdia a la francesa, el que s'acostuma a anomenar “un bulevard”, però aquí a poc a poc va virant cap al melodrama. O entre bulevard i melodrama àcid, cadascú alternant somriures o dents quan menys ho esperes. No esperes, per exemple, que Els Brugarol (2020) sigui la cinquena obra de l'actor Ramon Madaula, que va debutar com a dramaturg amb Coses nostres (2014), i després van venir L’electe (2016), Adossats (2017) i Perduts (2018).

Costa pensar que Antoni Brugarol, el protagonista interpretat pel veterà Madaula, pogués resultar una barreja gaire seriosa entre Capri i Pau Garsaball, que a mi em va fer pensar en un encreuament entre el Bourvil malenconiós i un lleu aire de Louis de Funès exasperat (inversemblant, ho sé), que sembla aconseguir tot el que es proposa. Pablo Gómez és un encert de càsting, perquè és el gendre de l'Antoni i, en la vida real, el nebot Jaume Madaula: frega la màgia. Al meu elenc imaginari amb ball d'èpoques podria ser un jove Jordi Bosch. I veig Anna Brugarol (Estel Solé), la filla de l'Antoni, al teatre Petit Windsor, amb el mateix perfil d'Anna Maria Barbany. Per cert: la filla i el seu company potser són més temibles del que semblen. O potser poden aconseguir tot el que sembla. Una dada significativa: el patriarca Feliu Brugarol (el del quadre del fons) va emigrar a Cuba, va tornar amb diners i va instal·lar la primera màquina de vapor de Sabadell. O sigui, que va fer fortuna.

Els Brugarol mostra les contradiccions de dues generacions d'una família de l'alta burgesia catalana. L'Anna, la filla, és feminista i activista social, almenys a l'hora de parlar.

El primer acte és un frec a frec entre l'Antoni i el Pablo, el futur gendre. Els dos Madaula excel·leixen en aquest acarament. M'he de callar moltes coses. Puc dir que l'Antoni adora els grans artistes del seu ofici. Assenyalar que és enginyós: defineix l'enfonsament de l'oncle Pau com algú que “es va entrebancar amb ell mateix”. L'Antoni li confessa al Pablo que no sap estar sense treballar i passa el cap de setmana esperant que arribi el dilluns. No pot viure sense gimnàstica mental “perquè genera la plasticitat neuronal”. I juga intensament als escacs perquè “malgrat que els Brugarol són gent activa i emprenedora”, pateixen, diu, “un defecte de fàbrica: el meu pare, per exemple, fa set anys que ja no és ell”. L'Antoni i el Pablo van temptant-se per saber a quina distància estan. Ideològicament semblen estar força lluny. Hi ha un personatge que m'hauria agradat veure en escena, però no va poder ser. El fill de l'Antoni (Lluís) és actor. “És curiós: puc suportar que sigui homosexual”, diu, “però no puc amb això de l'actuació. Que a algú li agradi pujar allà a dalt… per força ha de ser una persona desequilibrada. No et sembla? A més, a Sabadell tothom em coneix. Passo vergonya. Tenir un fill comediant és per a mi un mal tràngol”, confessa.

En aquest primer acte s'expliquen moltes coses, alternant riures amb maleïdes gràcies. L'Antoni entén sense problemes que el patriarca vengués esclaus. “Esclavista”, diu l'Anna, la filla, com una salivada. O aquesta frase molt pròpia de l'Antoni: “Als anys cinquanta, o eres franquista o no eres. I el meu pare era de la Lliga de Cambó. Els industrials van patir molt durant la guerra”. En el segon acte manen el Pablo i, sobretot, l'Anna, que amb prou feines havia dit tot allò, i era molt, que volia dir. Vegem el perfil dels secrets que no poden explicar-se aquí. Diguem que l'Anna i el Pablo volen fer un intercanvi que no agrada gens a l'Antoni. La feina del Pablo no l'entusiasma, però encara el convenç menys la feina de l'Anna: una filla és una filla.

En principi el que escoltem semblen clixés, però tot el diàleg i l'enfrontament familiar estan molt ben observats. A la sala d'estar no hi ha alcohol sinó caramels Sugus, molt a la catalana. Hi ha una oferta del pare, a canvi d'una condició que té a veure amb un cognom de solera. Una cosa que es pot anomenar argúcia, gairebé fregant el xantatge. Va creixent una cosa que no volem veure ni escoltar. Encara que sembli, per exemple, memoritzar rius de Catalunya per no oblidar el passat. O records de familiars que semblen que estan molt a prop. Encara que sí que estan propers, però se n'han anat fa un any. Brollen llàgrimes que Madaula no busca. Com tampoc sembla no empènyer la comèdia. No recordo haver vist Estel Solé: espanta quan s'enfila furiosa per les parets. No recordava Mònica Bofill: és una directora molt subtil, i m'han entrat ganes de veure-la de nou; diria que pot batre amb una gran lleugeresa qualsevol gènere. I per a ganes grans, les que provoquen els dos Madaula: que duri la seva funció i que tornin aviat amb obra escrita i protagonitzada.

Els Brugarol. Text: Ramon Madaula. Direcció: Mònica Bofill. Teatre Poliorama. Barcelona. Fins al 2 de maig.